Foradia

Comiat d’un président

• Faig aquest escrit com una mena d’acomiadament, perquè pense deixar-me la presidència de Fapas-Alcoi i que altres continuen amb aquesta tasca

Tant ens hem acostumat a la presència dels voltors volant sobre els nostres cels, que pot semblar-nos que han estat ací de sempre, però la veritat és que encara no fa vint anys que són residents permanents de la Mariola i que prèviament feia més de cent anys que havien desaparegut de les nostres serralades.

Amb l’objectiu principal de fer possible el retorn dels voltors i consolidar una colònia reproductora, l’any 2000 un grup d’entusiastes de la fauna salvatge, vam fundar l’associació conservacionista Fapas-Alcoi.

La primera vegada que apareixia a la premsa la iniciativa de portar endavant un projecte de reintroducció del voltor comú, va ser arran d’una roda de premsa feta a Alcoi per Roberto Hartasánchez, president del Fapas-Astúries, i jo en aquell moment regidor de medi ambient de l’ajuntament d’Alcoi (Periódico Ciudad, novembre de 1997).

Els contactes continuats amb la gent d’Astúries van estar decisius en els primers moments, donada la seua experiència en l’estudi i la conservació d’espècies tan representatives dels ecosistemes cantàbrics com són l’ós, el llop i el voltor comú principalment.

També va ser molt important l’ajuda de la gent de GREFA (Grupo de Rehabilitación de la Fauna Autóctona y su Hábitat). A principi de l’any 2000 contactàrem amb el seu president Ernesto Álvarez, qui ens va donar des de primera hora totes les facilitats possibles i l’assessorament necessari en el maneig d’aquestes grans aus carronyaires. A més a més ells són els titulars de l’hospital de fauna salvatge més gran d’Europa. En les seues instal·lacions de Majadahonda solen rebre desenes d’animals salvatges i principalment voltors.

Faltava la tercera pota d’aquesta gran taula. La gestió de la fauna salvatge sempre ha estat una competència de l’administració pública, per aquest motiu la gent del Fapas-Alcoi necessitàvem, per a un projecte de reintroducció del voltor a les nostres comarques, totes les autoritzacions i vistiplaus de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. Mamprendre tota aquesta paperassa és sense dubte la tasca menys grata que ens trobem tots els conservacionistes del món, però és un pas d’obligat compliment.

La conjunció de totes tres actuacions cristal·litzava el dia 20 del mes de setembre de 2000, a les Pedreres de Sant Cristòfol d’Alcoi, amb l’alliberament dels primers huit voltors provinents de l’hospital de GREFA.

Faig aquest escrit com una mena d’acomiadament

Els primers anys van estar decisius, no era gens fàcil aconseguir que els voltors alliberats, acolliren com a propi el nou territori donada la tendència instintiva a retornar als seus llocs d’origen, allò que els ornitòlegs anomenen filopàtria.

Després continuarien les soltes amb exemplars dels centres de recuperació de l’administració autonòmica (els del Forn del Vidre a Castelló, del Saler a València i de Santa Faç a Alacant).

Una de les grans alegries dels membres de Fapas-Alcoi, va ser assistir al naixement dels dos primers polls de voltor veritablement mariolencs. Dins del barranc del Cint d’Alcoi, el mes d’abril de 2005 van vindre al món Aitana i Mariola, dues femelles anellades amb els codis 42J i 42H respectivament.

El nombre de naixements i d’exemplars assentats ha anat creixent de forma exponencial, fins arribar a l’actualitat quan les parelles reproductores sobrepassen les 30 i amb més de 100 voltors que visiten el nostre menjador o canyet.

L’èxit del Projecte Canyet ha estat incontestable, eixa ha estat la valoració de diverses personalitats de reconegut prestigi científic que han visitat les nostres instal·lacions. A tall d’exemple cal destacar al biòleg Miguel Delibes de Castro, exdirector de la Estación Biológica de Doñaña del CSIC, qui després de mostrar-li en detall el projecte ens va felicitar per haver aconseguit consolidar una colònia reproductora de voltors en tan poc de temps, amb tan pocs recursos econòmics i per part d’un col·lectiu humà sense experiència prèvia en el maneig d’aquestes aus.

El projecte de reintroducció del voltor compta amb la presència d’exemplars de Milà Negre./

Després de prop de 18 anys de treball continuat, fent tasques educatives, divulgatives, científiques, de seguiment i control, però sobretot encarregant-se de pujar-los el menjar, en coordinació amb totes les empreses i comerços generadors de despulles càrnies de la comarca, ara mateix ens trobem amb la crua realitat, que la nostra associació és incapaç de continuar realitzant eixa funció tan necessària. No només per la manca de recursos econòmics, sinó fonamentalment per la forta minva de personal voluntari, en tractar-se d’un treball de pràcticament tots els dies de l’any i de moltes hores de dedicació. La nostra associació està composta ara mateix per menys socis que al començament del projecte, cadascú de nosaltres tenim els nostres treballs, alguns viuen fora de la ciutat i d’altres, com és el meu cas, tenim ja una edat que ens fa impossible seguir pujant el menjar  a les Pedreres de Sant Cristòfol, quasi a diari i amb els nostres vehicles particulars, carregats amb peces de carn de gran volum.  Solament al final i de forma puntual, treballadors de l’ajuntament ens han ajudat.

Volem valorar allò que hem fet

Arribat aquest moment, volem valorar allò que hem fet i preguntar-nos què suposa haver consolidat una colònia de voltors en ple Parc Natural de la Serra de Mariola?, quin valor afegit hem introduït en aquest territori?, quantes persones i quants ingressos seran generats per les visites al parc per poder veure els voltors?, quin valor econòmic potencialment té la imatge que hem generat en aquest territori valencià per ser un dels escassos indrets on es pot gaudir de l’espectacle del vol planador d’una de les aus més grans del món?

A banda d’introduir una espècie fonamental en la cadena alimentària dels nostres ecosistemes mediterranis, el que hem fet ha sigut una forta inversió en imatge per a la nostra ciutat i per als dos parcs naturals que tenim. També hem inculcat al món rural una nova cultura ambiental, un món on el bestiar mort no siga soterrat i amagat amb el perill que això representa per a la nostra salut, sinó que siga eliminat de forma neta, eficient i gratuïta. Amb el fet de no incinerar totes aquestes despulles, estem evitant abocar a l’atmosfera milers de tones de CO2.  Estem fent un món rural més modern que s’aprofita de la fauna i dels projectes mediambientals com atractiu i com a motor econòmic d’una nova societat postindustrial.

Amb els arguments que tenim, pensem que la veritable beneficiària de la presència dels voltors en les nostres serres és tota la societat, i per això hem estat en contacte amb les administracions públiques, tant l’ajuntament d’Alcoi com la Conselleria de Medi Ambient, com a representants d’eixos ciutadans, per tal d’estudiar la fórmula més adequada per a transferir-los totes les tasques necessàries per a garantir la continuïtat del projecte.

Fa més d’un any que estem intentant-ho, i ara com ara ha estat impossible assolir cap acord de col·laboració. Des d’un primer moment hem fet palès que malauradament nosaltres teníem data de caducitat. Al darrer escrit dirigit a l’alcalde amb data de 3 març d’enguany, fèiem constar que si no rebíem contestació, deixaríem de pujar carronya a final del mes d’abril. La displicència ha estat completa, com a màxim han fet declaracions als mitjans de comunicació justificant la seua inoperància i en cap moment han contestat als nostres suggeriments. Tot i que no tenim cap constància oficial, sembla que totes les setmanes estan fent-se aportacions de menjar al canyet.

Tota la gent que em coneix sap de les meues idees més bé d’esquerres, doncs la veritat és que ara mateix estic completament desubicat. L’any 2000 quan començàvem amb el projecte, a Alcoi governaven els conservadors i estava com a alcalde Miguel Peralta i els responsables de medi ambient a la Generalitat van estar primer Fernando Modrego i després Rafael Blasco i, la veritat siga dita, en tot moment van veure amb simpatia les nostres aspiracions i ens van donar el seu suport econòmic i institucional. En l’actualitat, quan les mateixes administracions estan regides per gent suposadament més progressista, els il·lusos de nosaltres pensàvem que davant les dificultats que teníem per portar endavant el projecte, teníem assegurat el suport de les dues administracions. A la meua edat sembla que encara no he perdut la capacitat de sorprendre’m.

L’èxit del Projecte Canyet ha estat incontestable

Faig aquest escrit com una mena d’acomiadament, perquè pense deixar-me la presidència de Fapas-Alcoi i que altres continuen amb aquesta tasca, vull dedicar el poc o molt temps que tinc per davant a la meua família i a les meues aficions, que com podeu imaginar-vos també estan lligades a la natura, però espere que siguen més lleugeres de portar endavant. Amb quasi setanta anys ja no tinc ganes de grans mampreses. I a més a més, el que tinc clar és que no vull crear cap tipus de debat amb aquest escrit, de fet no pense contestar a cap persona que discrepe de tot allò que he dit o he fet.

Per acabar, he de donar les gràcies de tot cor a les persones i entitats que han estat fent-nos costat durant aquests anys i que en certa manera són un poc partícips d’aquest exitós projecte.

Finalment no renuncie a la temptació un poc humana de ser una mica immodest, i com que a ningú li amarga un dolcet, vull afegir unes paraules elogioses que em va dedicar Ramón Climent Vaello, exdirector del periòdic Ciudad:

“Cuando no se habían inventado conceptos como la sostenibilidad o el medio ambiente, Àlvar Seguí ya estaba, desde posiciones de izquierda, defendiendo el sentido común en las relaciones con nuestra naturaleza. Àlvar es de los que sin hacer ruido siempre está ahí, constante, incansable, defendiendo desde dentro y desde fuera los valores de la ecología real, en la que se desenvuelve día a día. Una suerte saber que siempre está ahí abriendo puertas, incluso las de las jaulas. Técnico forestal y creador del proyecto de recuperación de buitres en la zona”.

Una abraçada a tots.

Font: Àlvar Seguí./


Dóna’ns la teua opinió. El teu comentari serà llegit amb atenció.




Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *