Foradia

La memòria del temps

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«Que un somrís puga afegir un fil a la trama subtil de la vida»

Laurence Sterne

Cal abaixar els esglaons de la Llotja de Sant Jordi i adreçar-nos-en, ben directes, vers el ventre de la bèstia. Allà, a dessota de la dinàmica plaça, en aquest moment, hi viu, perquè encara alena amb força, l’obra de Polin Laporta. Celebrem cent anys del naixement de la pintora i artista alcoiana, i en gaudim abastament de la seua pintura, de la seua creativitat i de l’exercici que en fa de l’art. Un art per a ésser compartit i mostrat arreu de tantes contrades com l’han pogut fruir. I ara, nosaltres, amb el respecte i la vocació ferma de deixar-nos guanyar per la creativitat, hem fet aquest trajecte de baixada amb l’ànim de deixar anar, tan lliure, la nostra imaginació. Feliç concurrència, aquesta. Feliç batec cordial en hores de records i garanties de somni.

I en obrir el catàleg que ens haurà d’ajudar en la nostra visita, llegim les paraules encertades, i reblertes d’eficàcia, del comissari de l’exposició, el senyor J. L. Antequera, (per cert, gran i dur treball el seu amb bona fortuna de resultats) que diu: « La pintura de Polín Laporta navega traspassant valls i muntanyes imaginaris cap a un temps passat recordat per l’artista, des d’on rescata de l’oblit objectes, vivències i records, en una pintura repleta de lirisme, equilibrada i rigorosa en el cànon, silenciosa i taumatúrgica amb el pinzell…», que determina, ben intensament, quin és el veritable esperit i sentit de la pintura de Polín Laporta. Si més no, un ampli ressort de tècniques i de registres pictòrics, s’hi evidencia a l’obra de l’artista. Serà, però, la proximitat del lirisme fantàstic, junt al simbolisme, que en faran la gran diferència a l’hora de valorar la singularitat creativa de Polín Laporta. I la pintora en resta desperta per a afanyar-se en la recerca de la bellesa. I de les branques de l’arbre esponerós de l’art en tria les fulles del cop que s’enlaira lliure: «…la bellesa és allò que és intel·ligible sense reflexió», no dubta en assegurar André Maurois. Doncs també, la pintora s’arrisca per camins d’extrema dificultat quan pretén estrènyer, amb les mans, allò intangible que viu al si de la seua imaginació, i per a projectar-ho com un desig, com un somni que s’esmuny dins les boires dels camps virginals a l’alba. Els pinzells resten reblerts de possibilitats, clar està, però Polín Laporta tria, sempre, la fidelitat a l’enyor i a la joia del record substancial del seu temps pretèrit. Temps i temps…

L’artista s’hi conjura per a desfer l’entrellat que puga justificar l’oblit. I ho fa perquè l’abstracció que significa el seu amor pel món propi, la fa viatjar per la geografia infinita de la seua imaginació. Genera mons, i reflecteix el seu món a l’espill que li parla d’un temps quasi remot, però apropat, ara, per una sort de melodia inqüestionable, filla de la simfonia dels colors. Cada tempesta, diuen, té el seu propi color. Cada somni, diem nosaltres, rendeix tribut a la fidelitat dels enyors que ens abracen, tan poderosos. Però: «…l’amor és la necessitat de sortir d’un mateix», dirà Charles Baudelaire. I li fem costat en aquesta asseveració, doncs la gratuïtat dels afectes s’exemplifica amb el conhort d’abraçar l’altre. I Polín Laporta, amb la seua pintura ens abraça i distingeix, doncs ens aclareix el dia amb el rigor de la seua acurada fantasia. I ens fa bé. Eixes coses té l’art, que en elevar-se, ens regala l’afecció del coneixement.

I la visita que hem retut a l’exposició de la pintora Alcoiana Polín Laporta ens ha fet la gràcia d’un tast creatiu de força calat. I les obres que allà s’hi mostren fan justícia a tota una vida d’intensa voluntat interpretativa: la vida, la pròpia i l’aliena, el misteri, la vocació d’infinita extensió, la voluntat d’agafar-s’hi al cosmos circumdant, la recurrència als símbols i a la poètica, tot, conformen i confirmen una existència plena, ben auspiciada per la fecunditat de l’art: «…ama l’art. De totes les mentides és, almenys, la menys fal·laç», aporta Gustave Flaubert, per a una, com aquesta que ens ocupa, dilatada vida creativa.

I Com en tantes altres ocasions direm que hem d’agrair La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant i a l’Ajuntament de la ciutat, que ens acosten la pintura, l’art a la fi, dels nostres conciutadans. Ens obren portes i la llum injecta un bri d’esperança.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *