Amàlia Garrigós: “Sóc vintage amb gustos vintage”
Entrevista a la reconeguda periodista alcoiana Amàlia Garrigós, nova col.laboració a les planes d'EL GRAT amb la columna 'Alta Fidelitat' de música en valencià
– Una alcoiana que, per primera vegada, troba una capçalera a la ciutat que la va veure nèixer, on tindrà un espai col·laboratiu.
Estic molt contenta de poder col.laborar-hi. Des de ben jove que me’n vaig anar fora a estudiar i treballar no havia tingut l’oportunitat d’escriure sobre persones d’ací que fan propostes creatives i interessants. D’alguna manera, amb El Grat, torne a casa.
– Prefereixes la premsa escrita o la ràdio?
Cada mitjà té ‘el seu què i el seu com’. Quan era jove i estudiava a la universitat m’encantava provar-ho tot: des de la maquetació d’un diari, a la redacció d’una columna d’opinió o l’elaboració i presentacions de guions radiofònics i televisius. Crec que la nostra professió és versàtil i esta en constant transformació. Als periodistes se’ns demana ser polivalents en el sentit de poder tocar tots els pals de l’ofici. Però una, al remat, acaba sabent alguna cosa de ràdio després de fer-la durant tres dècades. I la ràdio és la meua passió. La premsa escrita l’he desenvolupada menys, pero també m’agrada. Trobe que escriure més o menys bé es difícil i cal ser rigorós amb el que hom redacta damunt del paper. Cal contrastar totes les informacions abans de publicar. La lectura sempre es més reflexiva. I la reflexió, en els temps de la voràgine en què vivim, és molt necessària.
– Quins són els continguts que tens preparats?
Tinc preferència pels assumptes culturals i molt especialment per la creació musical i tota l’activitat que genera el sector a les comarques centrals. Als nostres pobles hi ha una gran quantitat de creativitat i una important producció de música de tots els estils i gèneres: des de les Unions Musical fins el pop o el jazz. És a les comarques centrals on potser trobem més propostes de repertori en valencià.
– Com s’arriba a saber tant i tant de la música en valencià?
Em considere una persona a la qual li agrada comunicar en la seua llengua sobre aquelles altres persones que fan coses boniques. Musicalment parlant tenim un talent fora de tota mida. Sent una profunda estima i admiració cap a eixos éssers que tenen la capacitat de crear melodies i lletres. Porte informant sobre temes socials i culturals des de fa trenta anys. Diguem-ne que l’experiència ens fa atresorar coneixements. Durant la vida de la primera ràdio pública valenciana, Ràdio 9, vaig mantindre un compromís ferm amb els músics valencians quan no tenien gens fàcil visibilitzar els seus treballs discogràfics. Per eixa raó, la meua columna en el Grat s’anomena Alta Fidelitat, fent meu el títol de la novel.la de Nick Hornby i de la pel.lícula d’Stephen Frears. Alta Fidelitat fou l’últim programa que vaig tindre a Ràdio 9 i era un informatiu cultural molt creatiu.
– Gustos musicals, grups favorits. Què sols escoltar? Una cosa és la feina, i l’altra, la banda sonora de casa de cadascú…
De la música m’agrada tot si té qualitat. A ma casa som melòmans i tenim al saló centenars de cds i vinils que encara escoltem fent el ritual de posar-los a rodar en el plat i incorporant l’agulla al disc. Diguem-ne que sóc vintage amb gustos vintage, però evidentment també gaste els nous formats digitals perquè no ens escapem de les tendències del segle XXI amb els nous suports. Mai abans havíem tingut tantíssimes possibilitats d’escoltar i emmagatzemar música com ara. M’interessa estar a l’aguait de les noves propostes. Ara estic descobrint el grup de l’Alcoià, Batoi, que fa un post-punk molt bèstia (en parlaré prompte) també estic escoltant en mode bucle el Cant Espiritual d’Ausiàs March que el músic i compositor Carles Dénia ha creat de manera sublim unint els seus universos musicals: des de les percussions més primitives, el flamenc ams sabors àrabs, els ritmes dels Balcans o el jazz.
– Trobes a faltar el teu terreny, on et mous tan meravellosament, la ràdio?
Molt. La ràdio és la meua vocació, el meu ofici. És el lloc on he nascut i crescut professionalment i humana. He fet telévisió també, però la ràdio l’he feta meua construint una manera personal de contar les coses amb una narrativa sonora acurada i dinàmica. Sense dubte eixe és el meu terreny, el meu bancal. Sempre dic que la ràdio és el meu animal de companyia tant dins d’ella, com a generadora de continguts, com fora, com a a oient. Sóc molt afortunada perquè he estat en el naixement de Ràdio Nou fa 30 anys i ara, d’Àpunt. Jo continue fent continguts sonors en podcast. Hui en dia el so està a la mà de qualsevol persona que tinga sensibilitat per oferir un producte de sonoritats ben realitzades. El món del podcast, el so a la carta, està en plena expansió i efervescència, i això només ha fet que començar. Estic explorant eixe camí.
– Està enfocant-se bé la nova marca de ràdio i televisió valencianes, À punt?
Des del meu punt de vista la ràdio no esta gens ben enfocada. La programació, per primera vegada en la història de la ràdio pública feta a casa nostra, s’ha externalitzat (eufemisme de privatitzar) i està en mans de productores (de televisió). Un model de ràdio de titularitat pública però de gestió privada en mans d’empreses sense múscul creades ‘ad hoc’ per a treballar en àpunt. Tot això ha fet que els treballadors professionals estem totalment desprotegits davant de criteris que poden fer i desfer de manera arbitrària cada tres mesos (que és el període en què es renoven- o no- els contractes) i a més, com que es contracta a dit, hi ha molt d’intrusisme. Gent no professional del periodisme i la comunicació que se’n fa càrrec. Molta irresponsabiltat veig ahí. La ràdio té dinàmiques completament diferents a les televisives i aplicar els mateixos criteris a un mitjà i a l’altre fa que el model de ràdio actual resulte prou més car que en l’anterior en què tota la producció de continguts era de gestió pública. Per què? Perquè amb l’actual fòrmula cada programa és una mena de Regne de Taifa que depén d’una productora executiva i dels seus beneficis econòmics o interessos empresarials usant, això sí, els diners dels contribuents. Cada programa de ràdio té perfils que es repeteixen de manera innecessària (gestor de xarxes socials, gestor econòmic, productor, etc). No hi ha departaments comuns que optimitzen els recursos. La ràdio valenciana i en valencià no té el volum de negoci que pot tindre la televisió i crec que és un error que s’estiga enfocant així, perquè a més, el concepte d’una ràdio es el de crear sinergies i compartir continguts, mentre ací cada productora és competidora de l’altra i hi ha una major burocratització en el funcionament diari amb intermediaris entre la productora executiva i la direcció d’àpunt. Caldria buscar altres maneres de gestionar la ràdio. A més, no es valora l’escola radiofònica, la gent que té trajectòria, s’estima el so i coneix el mitjà. Cal tindre cura de la posada en escena: la realització i la credibilitat de les veus amb una bona dicció i una fonètica correcta.
– Què és allò que més recordes de la teua etapa a Canal 9?
Recorde la il.lusió primerenca d’arribar des de la Universitat Autònoma de Barcelona amb el títol de periodista davall del braç. Era la primera vegada que teníem una tele i ràdio d’àmbit autonòmic que ens contava, en valencià, les coses que passaven al noste voltant. Eixa il.lusió ha esta present durant tots els anys en què he tocat tots els registres de la comunicació, des dels primers anys en el debat de la tele, Carta Blanca, passant pels treballs radiofònics: el magazín generalista, el programa especialitzat, els debats, els informatius matinals i nocturns en directe, els programes especials dedicas al 9 d’octubre o les cobertures maratonianes de les gotes fredes, el programa intimista i participatiu dels oients, la proposta lúdica i amb visió comarcal del cap de setmana… Ràdio 9 ha sigut ma casa. El lloc on he crescut.
-Com recordes el dia del tancament?
El dia del tancament vaig estar quatre hores en directe des del plató de telévisio fent un programa de resistència amb la resta de companys. Finalment la policia va ocupar els estudis de la ràdio i de la tele i algú, enviat per l’anterior govern autonomic, va fer l’apagada. Un silenci que va durar massa temps. Més de quatre anys hem estat els valencians sense mitjans audiovisuals publics. Massa temps perdut.
– Un dia ens vas dir que senties el pàlpit de la cultura en valencià més viu que mai. Segueixes pensant igual?
Sí. el batec del cor cultural és fort. Hi ha molta inquietud en la producció literària i musical o en les arts escèniques i plàstiques. El talent i els treballs estan ahí. El que cal és avançar molt en la promoció, visibilització i recolzament econòmic tant el privat com el públic. La cultura no és tendència i en molts casos hi ha massa postureig.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi