lasarga ajualcoitel

Lliçons de la Covid-19

Columna per Sergi Rodríguez

Si alguna cosa ha quedat clara de les conseqüències de la crisi sanitària, social i econòmica produïda per la Covid-19, és la necessitat de canviar de rumb en l’activitat humana.

És qüestió de supervivència. La desfeta planetària que l’acció de l’home provoca amb la seua activitat econòmica, destrueix la terra i pertorba l’equilibri natural dels ecosistemes. Durant segles, hem espoliat els recursos naturals i hem arribat a una situació que serà irreversible si no capgirem la direcció immediatament i dràstica. El virus, segons tots els indicis científics, és una conseqüència derivada per la desfeta humana de l’hàbitat animal. Els microorganismes que durant segles han tingut una relació de convivència en molts animals salvatges que han estat extingits o reduïts a la mínima expressió i els seus espais ocupats, han hagut de mutar i buscar supervivència en altres hàbitats i éssers vivents. S’anuncia, a més, que aquestes crisis cada vegada seran més actives i perilloses per a l’ésser humà.

La natura ens torna el mal que li hem fet: canvi climàtic, desfeta de l’Àrtic, contaminació dels oceans, extinció d’espècies vegetals i animals, desforestació massiva, desertització, escassesa d’aigua… Tots aquests senyals provoquen una situació de destrucció anunciada. Davant tota aquesta evidència, cal la capacitat d’actuar-hi d’una altra manera. Ja prou de ser els titelles d’un sistema de vida basat en l’espoliació dels recursos, de la fabricació de materials contaminants i de la dinàmica diària del consum excessiu i irresponsable. Per molt que individualment cada u tinguem la bona voluntat de fer una vida equilibrada i respectuosa amb el medi ambient, la qual cosa és força necessària en qualsevol circumstància, no evitem l’arrossegament d’un sistema de vida que és per si mateix destructiu.

Per guanyar-nos la vida, hem de treballar, ens hem de desplaçar, hem de consumir. Però produïm béns contaminants i utilitzem energies contaminants, ens movem amb mitjans contaminants, mengem aliments produïts artificialment i procedents de llocs llunyans que obliguen, a més, a l’ús d’energia per moure’ls. És possible una altra manera de viure? No sols no és possible, sinó que és absolutament necessària.

La humanitat ha avançat en coneixements científics i tècnics que possibiliten una altra manera de viure en equilibri amb la naturalesa. Hi ha recursos suficients per a acabar amb la fam al planeta, evitar els atemptats ecològics, les guerres i les misèries. Això, però, deixaria de beneficiar uns pocs que en volen treure bon profit i que se’ls en fot perquè prioritzen el que és privat front al que és col·lectiu.

No hauríem d’oblidar mai que ha estat la sanitat pública i els seus treballadors i treballadores la que ha fet front a la crisi. Ha estat l’Administració Pública i el govern de coalició d’esquerres qui ha posat els mitjans per no deixar cap persona desprotegida (ERTO, ajudes familiars,  Salari Mínim Vital, etc.). Aquesta és la lliçó que ha de quedar-nos gravada després de la crisi sanitària, social i econòmica que ens ha deixat la Covid-19: ha primat l’interès de totes i tots per damunt de cap benefici particular.

El virus ha vingut a dir-nos que cal assegurar prioritàriament els serveis bàsics des de la gestió pública. Que allò que es plantejat com a negoci no pot respondre a les necessitats bàsiques de la població, com ha quedat dràsticament palès als geriàtrics de gestió privada. És possible que els serveis bàsics com ara l’atenció sanitària, la cura de la gent gran i menuda, l’educació, l’habitatge, l’aigua, els transports, les energies, la banca… siguen públics? Sí, rotundament sí. A aquestes necessitats han d’anar tots els recursos de l’Estat, sense negar la possibilitat que es puguen plantejar iniciatives privades, sempre que no siguen a costa de diners públics. I és clar que els recursos naturals i les necessitats de consum vital no han de caure mai en mans privades, unida a la necessitat d’un replantejament en la manera de produir i consumir.

Tot això és possible. Cal només la voluntat política per fer-ho. Ara és el moment. Ara és més necessari que mai.  

Font: Sergi Rodríguez, EUPV./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *