Una economia al servei de la vida: repensar les prioritats col·lectives

Article per Ximo Nebot

Vivim en un moment crític, en què el món dedica quantitats immenses de recursos públics i tecnològics a la indústria militar mentre, al mateix temps, es cronifiquen les desigualtats socials, la precarietat i la manca d’inversió en allò que realment sosté la vida. No és un problema tècnic: és una decisió política i moral.

A Espanya i a Europa, milers de milions d’euros es destinen cada any a la producció d’armament i a l’anomenada “defensa”. Però cal dir-ho clar: aquests recursos no construeixen hospitals, no garanteixen habitatge digne, no cuiden les persones grans i no solucionen la crisi climàtica. En massa casos, alimenten una lògica de destrucció i conflicte que mai arriba a beneficiar la majoria social.

Mentrestant, sectors fonamentals per a la vida quotidiana continuen infrafinançats. Les cures de les persones grans, l’atenció a la dependència i els serveis socials estan col·lapsats o precaritzats, malgrat ser essencials en una societat que envelleix ràpidament. El mateix passa amb l’habitatge: milers de persones no poden accedir a una llar digna mentre hi ha capacitat econòmica sobrada per abordar el problema.

També la investigació científica i la innovació civil pateixen una falta estructural d’inversió. Institucions com el Consejo Superior de Investigaciones Científicas haurien de ser un motor central de progrés social, però sovint treballen amb recursos insuficients, mentre altres sectors absorbeixen una part molt superior del finançament públic.

Davant d’això, la pregunta és inevitable: quin model de societat estem construint?

No es tracta d’una oposició simplista entre seguretat i benestar. Es tracta d’una elecció de prioritats. I aquestes prioritats determinen si avancem cap a una societat centrada en la vida o cap a una economia subordinada a la lògica de la guerra i el benefici privat.

La transformació és possible. Els recursos existeixen. El que falta no és capacitat, sinó voluntat política. Una part de la indústria militar podria reconvertir-se progressivament cap a usos civils: energia, transport sostenible, tecnologia mèdica o infraestructures públiques. Però això només passarà si hi ha una decisió clara de posar la vida al centre.

Aquest debat no és neutral. No totes les opcions polítiques defensen el mateix model de societat. Hi ha projectes que aposten per reforçar els serveis públics, l’habitatge, les cures i la recerca, mentre que altres prioritzen la reducció del paper de l’Estat o la gestió privada dels serveis essencials. Aquestes diferències no són abstractes: tenen conseqüències directes en la vida de les persones.

Per això, la responsabilitat ciutadana no es limita a votar cada quatre anys. Implica informar-se, analitzar i exigir coherència. Cal preguntar amb claredat:

1. • Es prioritza la vida o el benefici?
2. • Es reforça el sector públic o es desmantella?
3. • Es protegeix el dret a l’habitatge o es deixa en mans del mercat?
4. • Es cuiden les persones o es destinen recursos a la indústria de la guerra?

Una democràcia real no pot basar-se només en la delegació, sinó en la participació activa i crítica de la ciutadania.

No estem davant d’un debat teòric, sinó d’una urgència històrica. Continuar augmentant la inversió en armament mentre es retallen els recursos per a la vida quotidiana no és inevitable: és una decisió.

Una economia orientada a la vida no és una utopia, sinó una necessitat. Implica posar les cures, l’habitatge, la salut, l’educació i la recerca al centre del sistema econòmic. Implica entendre que la seguretat real no neix de les armes, sinó de la justícia social.

El futur no està escrit. Però només serà digne si decidim, col·lectivament, que la vida val més que qualsevol lògica de guerra.

Notícies que el poden interessar

Quan la guerra es converteix en una xifra

Criminalitzar la migració: hipocresia, odi i desestabilització

1 de Maig: memòria, dignitat i lluita — no farem ni un pas enrere