Votar o no votar

per Diego Fernández

Diego Fernàndez./

Aquest dies ens venen repetint, fins a la sacietat, que votar el proper diumenge és fonamental per al nostre futur. Polítics, periodistes i tertulians (de tots els colors i formes) asseguren, encertadament, que a Europa es decideix pràcticament tot. I és veritat. Però callen que el Parlament Europeu, i els 751 diputats i diputades que el conformen, no pinten massa.

La Unió Europea és una estructura supranacional amb un dèficit democràtic propi de països subsaharians. El Parlament ni tan sols ostenta la iniciativa legislativa i no té res a dir, a partir d’ara molt poc, a l’hora de conformar el poder executiu. Montesquieu es posaria les mans al cap al comprovar el repartiment del pastís entre Comissió, Consells i Banc Europeu, al marge de la voluntat popular.

Açò, la majoria de la població ho sap, o com a mínim ho intueix, i per això no van a votar. No ho ha fet fins ara i, tot apunta, que el 25 de maig l’abstenció serà de rècord. Entre la manca de democràcia que arrossega Brussel·les i el fàstic que a la majoria li produeix la casta política, ni de lluny s’arribarà al 50% del sufragi possible.

Després de l’escrutini vendran les falses lamentacions. Però, realment, al sistema li es igual. Què més els donarà si continuaran manant els mateixos? En tots aquests anys, conservadors, socialdemòcrates i liberals no han posat ni un però a les receptes criminals del Fons Monetari Internacional. Una senzilla equació que consisteix en retallar drets a la immensa majoria per enriquir els bancs i les grans empreses.

En realitat, no anar a votar no canviarà res, encara que s’abstinguera el 99% de l’electorat. Però tornar a votar al sistema (PP i PSOE) tampoc.

Les enquestes pronostiquen una baixada d’uns 20 punts al bipartidisme i, això, amb els càlculs conservadors que sempre fan les empreses demoscòpiques a sou (qui paga mana). Per això comencen a sentir-se veus autoritzades (Felipe González inclòs) que aposten per grans governs de concentració com a Alemanya. Com si això no fora el que venen fent fonamentalment a Europa des del 86.

Junt a l’abstenció i a l’enfonsament del bipartidisme, el diumenge descobrirem una nova incògnita: fins on arriba la fragmentació de la dreta. Als darrers mesos han sorgit un fum de partits amb olor a naftalina. Clons del PP, amb una ideologia que va des de la FE fins a la JONS. Serà curiós, i decebedor, saber quanta gent decideix diumenge llançar el vot al fem de l’espanyolisme reaccionari (VOX, UPyD, Ciudadanos, Foro,…).

Hi ha una Europa alternativa que s’obri camí amb força. A Grècia, l’esquerra de Syritza acaba de guanyar les eleccions municipals i no serà el darrer ensurt que s’enduga la Troika. Diumenge, el neoliberalisme encaixarà el següent colp.

Notícies que també el poden interessar

Mirades d’esperança

Viure en Estat d’Excepció

La Revolució del Petroli (1873-2023)