Pep Linares: Imprescindible per comprendre el segle XX alcoià
Recordar la figura de Pep Linares a través de la història alcoiana • Lluita per les millores de les condicions dels treballadors • Fue el hombre más odiado por los empresarios • La admiración que despertaba entre los trabajadores saltaba a la vista.
L’Auntament d’Alcoi ha decidit posar al pont de Santa Rosa-Batoi el nom de l’alcoià Pep Linares en commemoració per la seua lluita històrica en defensa dels drets de la classe obrera. Aquest fet ens serveix per recordar la figura de Pep Linares a través de la història alcoiana.
Julio Berenguer, un amic i company seu, escrivia d’ell en 1995, quan va faltar: “el afán de Pepe Linares no tuvo más meta que la mejora del trabajador y el triunfo de la equidad. En la UNESCO, en los salones del Sindicato, en su casa o en la mía, discutíamos (discutir es intentar romper el nudo, aproximarse) lo mismo: el bienestar de todos”.
Pep Linares va nàixer a Alcoi en 1918. Fill de treballador i camperol, des de molt xicotet, 11 anys, va haver d’ajudar a tirar endavant a la seua família amb el seu treball físic en una fàbrica alcoiana, Hijos de Pascual Aracil. Eren temps difícils, el treball era escàs. I l’educació també. No hi havia alternativa.
Lluita per les millores de les condicions dels treballadors
Acabada la dictadura de Primo de Rivera, al començ de la segona República, en 1931, es va afiliar al sindicat de la CNT alcoià. Les seues inquietuds polítiques, ens comenta la seua filla, Carmen Linares, vindrien en part pels seus dos germans majors, i en part de l’ambient cultural de l’època: “no tenia formació ideològica, lluitava pel bé comú, per humanisme”.
Li agradava jugar a futbol (ho feia en l’equip Estrella Roja), esport que estava molt vinculat a organitzacions que defensaven els interessos de les classes treballadores.
En 1936, amb l’intent fracassat de colp d’estat del bàndol franquista al govern republicà, va esclatar la guerra. En principi la família no volia que Pep anara a combatre. Anaven els seus dos germans majors i la seua mare no volia perdre a tots els seus fills. Tot i així, en 1937 va haver d’anar a combatre junt amb les brigades de la República.
En 1939, amb el seu triomf, els franquistes van promoure la persecució i la repressió a tot qui era suspicaç de ser dissident del feixisme. Pep havia participat en la CNT i en les Joventuts Comunistes. El van destinar a treballs forçosos durant anys. Poc sap la família d’aquesta etapa de Pep, perquè “no li agradava parlar d’això. En casa mai ha parlat. Possiblement per tot el que va patir”.
La admiración que despertaba entre los trabajadores saltaba a la vista
Ja entrada la dictadura el van requerir per fer el servei militar obligatori durant 3 anys.
En 1944, per fi, va poder tornar a Alcoi i reincorporar-se als treballs de fàbrica, concretament a la fàbrica Mataix S.A. Les condicions del treball eren molt precàries: es realitzaven jornades de 12, 14, 16 hores, i els empresaris es portaven unes plusvàlues abusives (molt més, en funció del que es produïa, dels diners que cobraven els treballadors).
A més a més, l’ambient repressor de la dictadura feia d’Alcoi, en paraules escrites per Ximo Llorens: “una ciudad que se convierte en algo parecido a un gran campo de concentración, en el que no faltan persecuciones y abusos por parte de algunos falangistas”.
La vida de Pep Linares vida és la història de la unió del treball diari amb la lluita per les millores de les condicions dels treballadors i la recuperació de les llibertats que el franquisme havia abolit. En 1945, va ingressar al Partit Comunista, que llavors era il·legal. La seua labor pel que fa al creixement i empoderament de l’organització va ser decisiva (va ser en 1984 quan va abandonar el PC, per disconformitat amb l’eurocomunisme).
Fue el hombre más odiado por los empresarios
Floreal Moltó, camarada i amic, escrivia sobre ell: “trabajaba quince o dieciséis horas diarias y el poco tiempo que le sobraba lo dedicaba a organizar y participar en reuniones clandestinas, con el Partido Comunista por medio y, después, en la consoidación de Comisiones Obreras”.
A partir de 1950 va ser enllaç sindical dels treballadors en el sindicat Vertical Tèxtil, únic sindicat legal, d’afiliació obligada pel règim i en el qual el moviment obrer va trobar lloc per aconseguir lluitar per les millores laborals. La seua tasca com a negociador i defensor dels interessos dels obrers va ser memorable. Les paraules de Floreal Moltó ens ajuden a fer-nos una idea al respecte: “en estos tiempos, fue el hombre más odiado por los empresarios mientras que la admiración que despertaba entre los trabajadores saltaba a la vista”.
No obstant el paper de confrontació contra els empresaris, el president empresarial tèxtil de l’època, Rafael Terol, va dir amb motiu de la mort del sindicalista: “és un dia trist per a Alcoi, ja que, malgrat han sigut moltes vegades el malson, sempre he tingut la certesa i la seguretat que era un adversari lleial. Les nostres negociacions eren dures, però mai va faltar a la seua paraula”.
L’època de finals dels 50’ i els 60’, malgrat la dura repressió gestionada per la dictadura als dissidents de l’ordre establit, va ser un moment històric de l’organització clandestina de la classe treballadora per tal de reivindicar millores salarials, jornades més reduïdes i drets vacacionals.
Hi havia una cultura de solidaritat de classe social
En aquest sentit es respirava un ambient de crispació públic. La Policia Armada tenia una presència extraordinària en els carrers d’Alcoi. Les persones que configuraven el moviment obrer van patir persecucions, repressió i represàlies per part de les autoritats pel fet de defensar millores i llibertats.
Però, no obstant això, també hi havia una cultura de solidaritat de classe social: ajudes econòmiques, favors i sacrificis personals, gestos i accions compassives eren el dia a dia entre les persones que se sabien part d’un mateix col·lectiu i que lluitaven per un món millor.
En 1961 el mateix Marcelino Camacho, històric líder del moviment obrer espanyol, va vindre a Alcoi a demanar-li la col·laboració en quant l’alçament de CCOO, un sindicat lliure de pressions governamentals i institucionals. Així va ser. Pep va ser un dels principals promotors del sindicat a Alcoi i al País Valencià.
Cal recalcar que les úniques organitzacions que van fer front al franquisme i que van defensar els drets de la classe treballadora eren el Partit Comunista i les Comissions Obreres. En concret les CCOO, tal com va escriure Sandra Obiol en ‘Apunts per a una història de les CCOO a Alcoi’: “les mobilitzacions per millorar les condicions vitals dels treballadors, de la població en general a Alcoi, foren vertebrades pel moviment obrer encapçalat per CCOO”.
Un dels moments àlgids de les reivindicacions obreres va arribar amb la mort de Franco, en 1975, quan comença el període de la Transició Democràtica. En 1976 per exemple, es va promoure una vaga en el sector tèxtil, durament reprimida pels ‘grisos’, que va durar vint-i-sis dies.
L’ésser humà ha de jugar el paper que li ha reservat la història
No es pot dir que el moviment obrer alcoià hi haja aconseguit objectius clars i concrets, però és clar que sense la seua acció, junt amb la de la resta de localitats espanyoles, no haguérem tingut els drets laborals que es van consolidar durant les següents dècades.
I, en definitiva, aquesta és a grans trets la història d’un alcoià que, a través de la seua actitud front una època històrica, s’ha erigit com un símbol del moviment obrer alcoià, una referència ineludible per comprendre la nostra història.
Aquestes paraules van ser expressades per ell mateix en una de les seues últimes entrevistes: “potser m’haguera agradat haver tingut una vida millor, perquè he passat anys molt roïns. Així i tot, no em penedisc del que he fet i ho tornaria a repetir. L’ésser humà ha de jugar el paper que li ha reservat la història”.
Carmen Linares: 
Exposición en Xàtiva – PÉREZ CONTEL – ESCULTOR: 
Arbre Colibre de la Pau: 
Comenta i participa-hi