L’home tranquil
columna per Josep Sou
«L’humor no és un do de l’esperit, sinó del cor»
Ludwig Börne
S’obre entre espasmes furients la capsa dels misteris. Al més profund de l’habitacle, des de qualsevol racó que s’ho mirem, l’activitat inversemblant de la comèdia de cada dia, de tots els dies, neix, rebota, i sovinteja el conflicte. Tracta, de totes les maneres possibles, aquest misteri, traspassar la frontera poderosa del recinte, del propi espai, per a passejar, amb esguard còsmic, la delícia que significa la llibertat. Elixir del déus, que possibilita la vida en pau, amb clara consciència de posseir els mecanismes suficients per a abraçar l’esperança. La realitat d’ésser home vivent. Després, però, i ben càustica, la fantasia en la seua total plenitud: assenyada, però, elegant en les maneres i en la joia de contar-la els altres, per a compartir-la a la fi…
I per a tal menester, per a una tal sofisticada celebració creativa, Eduard empeny la roda del seu propi present cap a un futur bastit en la memòria incerta del somni: del seu onirisme pictòric, clar està. I se’ns acut que el pintor, el dibuixant, l’escultor, el creador d’objectes artístics, tant se val, s’hi serveix de la raó poderosa, de l’equilibri polivalent d’allò que significa l’art. I per a conquerir les fites que la seua imaginació basteix, engega la dinàmica de les alternances sense les reserves legítimes de les imatges punyents: «posa un gram d’audàcia en tot allò que faces», apel·la B. Gracián. I ben segur n’està Eduard que aquest és el camí, l’audàcia, el fervor creatiu sense contemplacions. Tot perquè sí. Tot prenent embranzida des de la talaia de la contemplació lliure de la vida: als carrers, a les places, al cinema, al teatre, als concerts…sempre la vida intensa i col·legiada resta present. Pintura, o dibuix, o totes dues coses, per a fer créixer un món propi, i ho és, perquè ha estat abans compartit en l’experiència del viure ensems, sempre junt els altres. Sempre. I amb unes dosis evidents de tranquil·litat, d’assenyada cortesia, integrades al somrís sorneguer de l’humor, la ironia i la força de la constant manera d’esguardar la realitat que flueix sense cadenes. Perquè, «què impedeix dir la veritat amb humor»?, ens encomana el poeta Horaci. I sí, l’humor resta no solament present a l’obra creativa de l’artista Eduard, també ho està a la seua vida, a la seua manera d’estar al món, entre els seus, entre tots nosaltres. I ho celebrem que així siga, perquè en gaudim; tenim la possibilitat de capir-ho, per a fer més plaent l’existència al si d’aquest món de què fruïm. Una sort per a tots. Una gràcia que així siga, també.
La vida, però, a vegades, amb la intensa recerca d’identitat, potser inclús d’identitats fugisseres, s’assembla a la realitat que habita els espills d’un passadís estret, on tot s’incorpora des d’òptiques diverses. I no comprenem massa bé per què els camins de l’oportunitat de reeixir-se’n amb èxit de la nostra anàlisi, són tant i tant esmunyedissos. Volem, i no podem, agafar el món volàtil per les solapes per a aproximar-ne una engruna, i tot perquè com diu Thomas Carlyle: «la vida és un espectre que es mou en un món d’espectres.» Res és el que sembla ser a la pintura, o al dibuix, d’Eduard. Tot però és possible d’abastar-ho si solquem, de manera convenient, la ribera del riu de la complaença. Si hi ha memòria, aquesta resta subvertida per la freqüència del sarcasme que ens dirigeix la mirada cap al darrer reducte on habita la curiositat, també, però, el treball constant, i sense aturador possible. I és un treball esforçat, rigorós, al ple del dia, i amb la fragància de les flors de la nit quan obren el seu calze amorosit. La mà va i ve, tot embrutant amb disciplina la superfície del paper en blanc. Quina sort més gran! Embrutar, tacar, arrossegar amb les mans plenes d’il·lusions, les hores infinites del dia, del llarg dia per a la creativitat fruitosa, i: «amb suavitat en les formes però amb fortalesa en el fons.», com sentencia Claudio Acquaviva. I nosaltres, des de la nostra modèstia, reafirmem.
Però els somnis habiten serenament l’obra poètica de l’artista Eduard Galbis. Somnis que acullen jorns sense solució de continuïtat. Somnis que són especials maneres de viure la realitat, una altra realitat que s’hi trasllada vers la poètica del viure discret. Uns dibuixos emmarcats en l’estratègia de generar mons, potser universos, per on transita l’experiència de compartir estones d’eficaç companyonia. Uns somnis que creixen portentosos per a garantir una engruna de bellesa, perquè d’això també es tracta dins el vast territori de la creativitat: «l’existència seria intolerable si no hi hagués somnis», pontifica des de l’ambó de la intel·ligència Anatol France. I aquests somnis, els somnis de l’home tranquil que potser siga l’artista Eduard, són somnis que la raó n’ha fet substancials. La carnalitat dels mateixos s’eixampla, des del quadre, vers la mirada encuriosida del transeünt al voltant de la seua proposta artística. Les imatges s’aixequen, dansen, s’abracen, s’hi miren, es besen lascivament, deixen anar l’esguard vers horitzons no conquerits encara, acaricien la seua corporalitat ensinistrada per al plaer, mussiten cançons de bressol en la cadència de les hores sota els llençols…i fan, i diuen, i callen subtilment sense no haver dit mai res de res: «l’empremta d’un somni no és menys real que la seua petjada», manifesta Georges Duby, i nosaltres aprofitem la seua reflexió per a ben dir de la força plàstica que viu a l’obra d’Eduard, potser l’artista tranquil que passeja el seu llambrec per la vida i, després, ens regala una bona part de la seua fantasia fascinant.
Amb la tossudesa del martell contra el mall s’hi doblega la fulla de l’espasa. Amb la contundència de les hores en el plant immortal dels dies, s’hi construeix una obra pictòrica amb l’harmonia que els déus procuren, en el consell de les mans nervioses sobre el paper. En la resistència dels més forts per abastar un tast, encara que només siga un tast, del regne dels elegits. Eduard treballa, i treballa, i doblega la voluntat de l’acer, tot encimbellant l’alquímia dels seus colors en el trajecte vital de l’experiència poètica. Poètica, a vegades, de l’evanescència i de la pulcritud: «el millor remei contra tots els mals és el treball», a cau d’orella ens xerra Charles Baudelaire. I és veritat. Eduard s’estima el seu ofici, i s’hi dedica amb amorosida paciència per tal de participar-nos l’alegria de l’home agosarat. Però ho fa, això del treball, amb la intensitat que l’amor per l’art li serveix. Una sort! Una garantia! I, també, com ja hem dit, un regal. I el treball és una part essencial de la seua existència, o de la seua experiència vital: «viure és néixer a cada instant», matisa Erich Fromm.
I en aquesta exposició d’Eduard, en aquesta mostra que s’exhibeix al Centre Cultural d’Alcoi, dins del nou i afortunat Cicle Expositiu, hi ha, però, importants fragments de vida, de volença i de generositat. L’artista ens facilita la font per a satisfer la set que ens interpel·la al voltant del magnífic llenguatge de la creativitat.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi