Foradia

Jordi Raül Verdú: “tots estem famolencs de narracions”

• Jordi Raül Verdú és un referent del món de la cultura popular del nostre entorn, de la docència i de la literatura infantil. Li dediquem una extensa entrevista • Totes les nits, abans d’anar a dormir, és bo que els pares conten un conte als xiquets. Però no improvisat, sinó preparat amb gust i temps

Jordi Raül Verdú és un referent del món de la cultura popular del nostre entorn, de la docència i de la literatura infantil. Autor prolífic (amb 70 llibres publicats), a més d’arreplegar i compilar històries tradicionals (ja en té editades 165 i va camí de les 200), ha publicat més de 40 obres de literatura infantil i juvenil, on destaquen els seus contes, relacionats amb la natura i les muntanyes, i les rondalles adaptades per als nous lectors. Aquests recursos narratius són per a Jordi Raül potents eines didàctiques, no només pels seus valors literaris i lingüístics, sinó pel seu caràcter narratiu. De fet, una altra passió del nostre entrevistat és la de contar contes. Tot sempre vinculat als valors i experiència de l’entorn natural del nostre voltant.

– Un dels teus treballs que destaca és el relacionat amb la recuperació de la rondalla valenciana, com vas començar?

Vaig començar en 1990 quan faig un viatge a Canadà. Vaig visitar una reserva índia i vaig veure que els aborígens havien perdut quasi tota la seua cultura tradicional. Vaig entrar en un tipi on venien souvenirs, i hi vaig veure que tenien una prestatgeria plena de llibres amb llegendes índies. Això em va fer pensar que en la nostra terra hi havia una rica cultura popular que, amb el pas del temps, anava deteriorant-se igualment, i que calia donar-li el valor que es mereix perquè guanyara més protagonisme.

– Les rondalles són també eines pedagògiques importants per a tu, veritat?

Són un recurs didàctic valuosíssim: des de l’any 83, que vaig començar a exercir de mestre, les he utilitzades i m’han donat molt bons resultats amb els meus alumnes. Vaig començar a treballar a l’aula amb les rondalles d’Enric Valor, de Joaquim González i Caturla, Josep Bataller, Antonio Rodríguez Almodóvar… Són autors que em van obrir els ulls dins del món de la rondallística i que van despertar en mi la necessitat de buscar aquests tipus de narració de tradició oral que està minvant.

– Creus que les rondalles poden servir per a estimular la consciència lectora entre els alumnes?

Les rondalles són històries molt properes i pròximes als alumnes: parlen del nostre entorn, de les nostres muntanyes, dels nostres animals, dels nostres personatges, de la toponímia, dels oficis, els costums, del nostre passat… i, a més, són gracioses i engrescadores, amb una temàtica variada i atractiva per al lector. Són molts els elements que, com a mestre, creus important per a l’aprenentatge dels alumnes. També n’hi ha lèxic, vocabulari, fraseologia, paremiologia… Per tant, sí que crec que estimulen la consciència lectora. I per això, s’han de donar a conéixer.

– Eixa tasca que fa gent com tu de recopilació, revalorització i d’ús fa que aquestes narracions tornen a tindre vida, com ho valores?

Ho valore molt favorablement. Crec que hi ha una consciència molt més gran de la que hi havia anys arrere. Actualment també hi ha un coneixement major del fet que hi ha una sèrie de persones que són les que tenen eixa saviesa, que són les persones més majors, i que estan desapareixent. Així i tot, porte vora 28 anys arreplegant rondalles per una quarantena de pobles i huit comarques, sis volums publicats, i encara en continue compilant. Curiosament, la mitjana d’edat de les persones que m’ho conten és ara la mateixa que quan vaig publicar el primer recopilatori de rondalles (‘A la vora de la llar’, 2001), que és d’entre 70 i 80 anys, la qual cosa em dóna una esperança de pensar que no es perdrà tot.

– D’alguna manera, encara està transmetent-se eixa cultura de generació en generació…

Potser no amb la fluïdesa amb la qual es feia abans, perquè ara tenim moltes més interferències i distraccions: tauletes, ordinadors, Internet, xarxes socials… La gent abans es posava a la vora de la ximenera i es contava les històries. Ara eixos raconets han quedat en un pla més nostàlgic que real, i és l’escola la que ha agafat el relleu.

– Ha canviat la comunicació familiar

Sí, ara la gent no té eixa necessitat d’inventar les històries i de contar-les. A més, estem tots estressats, ocupats, pluriempleats…, les circumstàncies han canviat molt. Però jo vull pensar que encara se li dóna el valor que tenen totes eixes històries. Jo d’això no em jubilaré mai: sempre que n’hi haja una persona que conte una història, allí estaré jo per gravar-la, reescriure-la i fer el possible perquè no es perda.

– Comenta’ns un poc el teu mètode d’arreplegar les històries… busques a les persones que les coneixen?

Normalment sempre vaig de la mà d’algú: veí, amic, editorial… Perquè si vas a un poble a soles amb una gravadora, la gent no té la confiança que es necessita. Contactes amb la persona, t’obrin les portes de bat a bat, posen la seua enciclopèdia popular al teu abast i et regalen autèntics tresors ancestrals. Moltes vegades, inclús, tornes, “mira, jo em pensaré més, que ara no me’n recorde”, “torna la setmana que ve, o parla amb la meua néta, que jo li ho diré a ella”. Es produeix una relació de complicitat. La veritat és que és apassionant.

– Supose que també és laboriós…

De vegades és frustrant, perquè no trobes el que vols. Poden parlar-te de la nevada del 26, o de la guerra, de la postguerra o cantar una cançoneta, i la font que tu busques no brolla. De vegades també et conten rondalles que ja te les saps, però en altres versions. Quan trobes el que busques, el que podria ser laboriós es converteix en golós i gloriós.

– N’hi ha algun cas representatiu de rondalles amb versions diferents?

Sí, per exemple històries de raboses n’hi ha moltes. Tinc una rondalla que eixirà publicat en el pròxim recopilatori que estic preparant, que es dirà ‘Contes a la fresca’: la de “Els tres consells”, que me l’han contada de manera diferent Buenaventura Vilaplana, de Benimarfull, i Víctor Nadal, de Cocentaina. Una es desenvolupa a Amèrica i l’altra a València. Es conta de manera diferent, però la trama és la mateixa.

– Eixos canvis són fruit de la creativitat i la inventiva popular, veritat?

Clar, a tu et conten una història i tu te l’emportes i la fas teua, i després la contes a la teua manera: li poses la toponímia del teu entorn, els noms propers… I a través dels anys, va transformant-se. Són històries que estan vives.

– Un altre dels teus treballs és la recuperació i adaptació de les rondalles que va escriure Enric Valor

Enric Valor va escriure 36 rondalles: des de l’any 2015, les estic treballant i adaptant per tal de fer-les més llegibles i comprensibles per als primers lectors, d’entre 8 i 9 anys. Valor no va pensar en un públic lector jove a l’hora d’elaborar les seues rondalles: ell volia crear amb les rondalles un món literari propi, amb el triple objectiu de reforçar-les de contingut valencià, de posar en joc un llenguatge expressiu i de convertir-les en peces literàries. Per tant, jo les estic adaptant pensant en els més joves, que no necessiten tantes descripcions ni tants detalls: necessiten més acció i també un lèxic més comprensible. Però el primer que intente és mantenir l’esperit valorià per damunt de tot, és el meu repte: fer les rondalles més llegibles sense que deixen de ser de Valor i sense empobrir-les massa. Fins ara ja n’he publicat 20, i en primavera eixiran a la llum altres 4.

– Estàvem comentant que Internet pot ser un element no favorable a la transmissió de la cultura popular, però podria ser també favorable

Tot depén de com s’utilitze. Jo veig que tenim davant massa pantalles que ens mantenen en un nervi constant. Jo m’atreviria a dir que hui en dia els xiquets tenen una capacitat d’atenció diferent de la d’anys arrere, perquè estan acostumats a l’acció de les noves tecnologies. Internet ens dóna accés a una sèrie de punts d’informació importantíssims, però després s’ha de fer-ne un ús racional, els adults han d’orientar i regular. Està bé que a l’oient se li conten coses directament, no que ho mire tot en pantalles. Que el receptor veja les persones: la mirada, els gestos, el moviment, els canvis de veu… Tot això forma part també del motiu de les rondalles, del seu encís, de la seua essència i, per descomptat, de la seua existència.

– També està relacionat amb el gust de llegir. Tu imparteixes cursos de tècniques i metodologies per a l’animació lectora

Sí, per a mestres i pares i mares, sobre com despertar les ganes de llegir. A tots ens agrada que ens conten històries, no he conegut mai a ningú que no li agrade que li conten una història. Totes les nits, abans d’anar a dormir, és bo que els pares conten un conte als xiquets. Però no improvisat, sinó preparat amb gust i temps. El xiquet l’endemà voldrà que li’n contes més, inclús voldrà que li contes el mateix 2, 3 o 4 vegades. Tots estem famolencs de narracions, que ens fan viatjar, evadir-nos de la realitat i, sobretot, somiar.

– Als teus llibres, la natura, els paratges de proximitat i l’entorn són fonamentals

Sí, ho són, i molt. Quan vaig començar a escriure ho vaig fer fixant-me sobretot en el nostre entorn. Com a mestre veia que calia fer un tipus de literatura infantil relacionada amb les nostres muntanyes, animals… Donar a conéixer eixe entorn. I des del coneixement, l’estima; des de l’estima, la protecció; i des de la protecció, la conservació. Vaig començar escrivint sobre la Font Roja, que apareix a llibres com: ‘Jordi i el reiet sabut’, ‘El dinosaure del Menejador’, ‘Els fantasmes del mas de Tetuan’, ‘El barranc de l’Infern’, ‘Els donyets del bosc’… Després de la Font Roja, vaig començar a escriure sobre Mariola: ‘Mariola’, ‘L’arribada dels rossinyols’, ‘El misteri del Montcabrer’, ‘Els amics dels voltors’, ‘El tresor de la Mariola’…

– Tots ambientats en els nostres paratges…

I tots parlen de la nostra flora i de la nostra fauna, per donar-li el valor que ha de tindre el tresor que tenim. He anat pegant-li la volta a la vall del Serpis. Després de la Font Roja i Mariola vaig escriure sobre el Benicadell, ‘La xiqueta del Benicadell’; l’Aitana, ‘Aitana i el bosc encantat’; la Serrella, ‘L’arbre misteriós’ i ‘L últim llop de la Serrella’; el Montgó, ‘Les entranyes del Montgó’… Sempre m’ha captivat l’entorn.

– Enguany has publicat 10 llibres, un d’ells és ‘La muntanya sanadora’

Està ambientat en la Font Roja i Mariola, apareix el barranc de l’Infern, el riu Polop, el Montcabrer… I en ella parle de les plantes medicinals. Aquesta història ja s’havia publicat, amb el nom de ‘L’elixir de la Vall de Rojariola’. Ho va editar la Diputació d’Alacant, però no es podia vendre i, per tant, no es podia trobar a les llibreries. En aquesta nova publicació he modificat algunes coses i he millorat el text. És una història de tipus rondalla, on n’hi ha personatges típics, amb una xiqueta molt valenta que té uns obstacles per superar. N’hi ha tres espanta-criatures: un dimoni, una serp i un ciclop. Entre altres coses, destaquen les frases fetes vinculades a les plantes, per exemple ‘qui té sàlvia a l’hort espanta la mort’, ‘qui pren setge no visita metge’. Per a escriure’l m’he basat en el meu coneixement sobre la natura, de la qual sóc amant, i en la meua experiència com a senderista.

– Acabes de publicar també ‘Betlem de Tirisiti, el més gran espectacle il·lustrat’

És un àlbum il·lustrat que parla del text de la representació de Tirisiti, i que recull part de la història del Betlem de Tirisiti, des del seu naixement. Els betlems que n’hi havia abans i la competència que hi havia entre ells. Amb comentaris de quatre persones coneixedores i apassionats de Tirisiti. Les il·lustracions són de Sergi Olcina, que és el vertader artífex de l’obra. Estic molt content amb com ha quedat, ha estat molt meditat i molt estudiat. Crec que és un llibre que feia falta.

– Quins altres treballs tens projectats per al futur?

Abans de l’estiu eixirà un llibre sobre la Fira de Cocentaina, un altre de ‘Paquito el Chocolatero’, el recull de rondalles esmentat (‘Contes a la fresca’, amb 3 5 rondalles) i quatre rondalles adaptades d’Enric Valor més (‘Les velletes de la penya Roja’, ‘El patge Saguntí’, ‘El pollastre de festes’ i ‘L’amor de les tres taronges’).

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *