Foradia

Palestina, Beneixama i Rosalia

La frase, la imatge i la xifra. Columna per Vicent Luna i Sirera

LA FRASE.

“És senzill: volem tornar a la nostra terra, a les nostres cases” Salah Momahed Salah”

(Levante EMV, 06-07-2019).

El conflicte entre els palestins i els jueus és difícil de comprendre, i més encara amb uns mitjans de comunicació que en lloc de cercar la veritat i esclarir l’origen i l’evolució, prefereixen les imatges sensacionalistes i la superficialitat. Un conflicte que ve de lluny, que s’ha emportat moltes vides per davant i que a curt termini sembla que no té solució. Cap organisme internacional, estat, o fins i tot la pròpia ONU, no han estat capaços d’arbitrar una solució final a aquest conflicte. I és que el territori de Palestina ha tingut, al meu parer,  la desgràcia de ser bressol de religions: és la Terra Santa dels cristians, la terra bíblica dels jueus i el lloc sant per als musulmans. La religió, una vegada més, és en part una de les causes d’aquest conflicte que està enquistat. Quantes guerres i conflictes han hagut, i continuaran havent, per culpa de les religions? Quantes barbaritats s’han fet en nom dels déus? L’any 1948 els sionistes expulsaren els palestins, la Nakba, de les seues terres, i aquests es veieren forçats a viure en camps de refugiats provisionals que, pel temps, han esdevingut permanents. Salah Momahed Salah, president del Comité sobre Refugiats del Parlament Palestí denuncià, en una conferència que impartí a València, que no s’està complit la resolució 194 de l’ONU, per la qual els palestins que han estat foragitats de la seu terra haurien de tornar a les seues cases: “el 194 ni s’ha aplicat ni va a aplicar-se. Israel sempre s’ha negat a complir-lo i ni Nacions Unides ni els països àrabs han fet res per aplicar-lo”.

 Diuen que l’empatia és la millor manera de poder entendre una mica els fets històrics, és allò de posar-se en la pell de l’altre. S’imagineu que de sobte als valencians, i per la força de les armes, ens foragitaren del País Valencià i haguérem d’anar a parar a una mena de camps de refugiats? La deixadesa i frustrant actuació de l’ONU en aquest conflicte, m’ha fet pensar en la deixadesa i frustrants actuació, almenys fins ara, de la Unió Europea (UE) en el conflicte català, que no té res a veure amb aquest, és veritat, però que sense una actuació internacional pot acabar també enquistant-se.

LA IMATGE

“La Solana de Beneixama en flames”

(Beneixama 15-07-2019). 

Tot just quan el cambrer ens prenia nota perquè escollirem el plat per dinar, un company de Gent de Valor em donà la notícia. Per les xarxes socials circulava un vídeo amb unes imatges esgarrifoses: la serra de la Solana de Beneixama en flames. És la història de cada any en arribar l’estiu, i aquest malauradament li ha tocat al meu poble. Encara no he pogut anar a veure la magnitud de la tragèdia, i no vull imaginar-me com hagueren pogut acabar les casetes dels meus familiars: Bonavista i les Solanetes, on el foc els arribà a la mateixa porta de casa. Tinc molts records viscuts en aquesta serra, per Pasqua, Sant Isidre…; trepitjant barrancs, simes, pous de neu, corrals, fonts…; buscant esclata-sangs, caragols, fent herbes… I és que Beneixama està al bell mig d’una ampla vall, delimitada per dues serres, La Solana i la Fontanella. Totes dues són un gran tresor per al poble, però segurament la Solana per la seua proximitat i per l’esforç que el poble féu perquè passés a titularitat pública, siga de totes dues la més valorada i estimada. Aquest incendi, que ha cremat vora nou-centes  hectàrees, ha estat un colp molt dur per a tot el poble. A hores d’ara no sabem si ha estat fortuït o intencionat. La qüestió és que molta gent com jo ja no tornarem a veure mai més la Solana tal i com la coneixíem, i per això no puc més que maleir els piròmans, a tots aquells que especulen amb el territori i a la dolenta gestió forestal que gestionen els nostres polítics des de fa anys i panys. Calen canvis urgents i importants en la gestió forestal del territori. No és possible, tal i com ens recorda Ferran Dalmau, enginyer forestal i director de Medi XXI, que el 56% (1.400.000 hectàrees) de la superfície forestal del País Valencià no té encara un Pla d’Ordenació.

Ara ha estat la Solana, però sembla que també volen fer el mateix amb la Fontanella, com ho demostren els conats d’incendi, afortunadament apagats a temps, que hi hagueren a tocar de Biar uns dies abans que el de Beneixama. I Aquesta segona serra encara té més massa forestal. Fa anys que ho vaig dir i ho torne a repetir, aquesta serra, la Fontanella, és la prolongació de la Serra de Mariola i, al meu parer, hauria d’estar inclosa dintre d’aquest Parc Natural. Ja sé que tindre aquesta denominació no garanteix cap incendis, ara bé és evident que tindria més protecció i més mitjans per ser controlada i vigilada.

LA XIFRA

“La cançó de Rosalia en català supera en menys de 24 hores els dos milions de visualitzacions a YouTube”.

(La Vanguardia, 04-07-2019).

La cantant Rosalía acaba de  traure una nova cançó, Millònaria, que en qüestió d’hores es va fer viral a les xarxes socials. Com ja estem acostumats, la caverna mediàtica no va tardar gens a criticar-la per cantar en català, vade retro, Satanàs!. I és que els espanyolistes més cavernícoles no poden suportar que la nostra llengua trenque fronteres i mínimament vaja fent camí. Tota aquesta cridòria de fons és un bon símptoma, doncs “si los perros ladran, Sancho, señal que cabalgamos”

 Personalment no m’agrada gens ni mica el contingut de la cançó, allò de “he nascut per ser millonària”, “només vull veure bitllets de cent”, “signe del dollar dintre la ment”, “ el que voldria és tenir Fucking Money man”,etcètera. La lletra s’adreça directament al tipus de jovent i a la societat en general que tenim, enlluernada amb els diners, la riquesa, el luxe, la fama… Als pocs dies de treure la cançó, molta gent que no entén el català, s’ha preocupat i interessat per aquesta llengua. I és que vivim en una societat líquida, d’usar i tirar que fa més cas a una jove que canta una cançó, que a qualsevol campanya de normalització lingüística que puguem fer. De tot plegat, els gestors i publicistes de les esmentades campanyes de normalització, haurien de prendre’n nota i centrar els esforços en campanyes que tinguen la música com a fil conductor, doncs com hem vist tantes vegades aquesta no té fronteres, trenca prejudicis, mou masses i, a sobre, és un potent mitjà per normalitzar de la nostra llengua.

Font: Vicent Luna i Sirera, Plaja de Gandia, 16-07-2019./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *