Foradia

Jo vote. Tu votes …

Mirada al món per Ester Jordà

En la universitat tenia un professor que explicava sempre l’actualitat utilitzant el llatí. Segons ell, qualsevol dubte es podia resoldre en l’origen de les paraules que utilitzem tots els dies. Encara que en aquell moment la majoria de l’alumnat mirava a l’extravagant professor amb gest de bogeria el temps, he de confessar, li està donant la raó. Segurament, este professor estarà feliçment jubilat i explicarà les seues teories als seus companys de joc de billar de la llar del pensionista però en esta situació política (4 eleccions en 4 anys) val la pena parar-se a pensar en eixos orígens de les paraules per a donar-se compte que de l’Imperi Romà a l’actualitat tampoc hem avançat tant.

‘Vot’, com a tal, prové del llatí ‘votāre’, que significa ‘fer vots, ofrenes religioses o promeses’ i que deriva de ‘votum’, que originàriament designava una ofrena religiosa o promesa feta als déus. 

El significat actual més conegut de votar és “l’acte per mitjà del qual una persona expressa la seua opinió o preferència, de manera pública o secreta, entorn d’un assumpte o proposta”. En els sistemes democràtics, votar és un dret fonamental perquè és un mode en què els ciutadans poden expressar la seua voluntat designant els representants polítics que millor defenguen les seues idees, interessos o valors.

I encara que contínua existint el sentit de ‘vot’ com un prec o súplica a Déu o als sants o fer una promesa bé siga per devoció, bé siga en petició d’una gràcia determinada, la veritat és que la connotació política és la més usada.

Una vegada coneixem el seu origen i com ha anat evolucionant el seu ús la veritat és que hui, en 2019, vist allò que ha ocorregut novament en el Congrés de Diputats i davant de la impossibilitat de que la classe política haja sigut capaç d’arribar a un acord de govern quan anem a votar el mes que ve molts de nosaltres sentirem que el nostre ‘vot’ torna al seu significat original i es convertix en un prec, en una ofrena als ‘déus’, desitjant que sàpien posar-se d’acord i que Espanya no es convertisca en un Olimp on cada Déu es dedica a emprenyar a l’altre.

Font: Ester Jordà./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *