Foradia ajualcoitel

Perquè vull (A Ovidi Montllor)

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«La memòria minva si no s’exercita»

Ciceró

El Passat dia 4 de febrer, al CCOM, s’inaugurà l’exposició-homenatge «Perquè vull. A Ovidi Montllor», (diversos autors), on la fotografia juga un paper fonamental; també hi ha, però, representació de la pintura, i que ve a diversificar la proposta memorialista en l’ocasió d’aquest reconeixement públic a l’artista, que ara fa vint-i-cinc anys ens va deixar. 

L’exposició resta preparada per a reformular la voluntat d’un encontre on, precisament, s’hi pose de manifest la vocació creativa d’Ovidi Montllor. Així, les fotografies presenten el cantant; l’actor de teatre i de cinema; el ciutadà homenatjat que rep distincions; la persona que viu força integrada en la realitat que l’envolta; a la fi.

La presentació de l’acte va estar a cura de Rosa Frag, la qual, amb una determinada voluntat performativa, anà posant en valor cadascun dels racons de la sala que il·lustren, en bona mesura, la personalitat múltiple i variada de l’artista Ovidi Montllor. Fins i tot el nombrós públic assistent a l’acte inaugural tingué l’oportunitat de recitar lletres i versos de les cançons de l’artista. Presentació, a la fi, força agradable, interessant i amb un intel·ligent grau de novetat i frescura.

La força d’aquest homenatge, segurament, rau en la sensibilitat que destil·len cadascun dels elements que conformen l’estratègia de la seua exhibició. Les paraules de Vicent Berenguer al text introductori del catàleg que recull la mostra, són intenses i aclaridores de quins són els extrems que veritablement abelleixen la figura d’Ovidi Montllor, i de la possible germinació del seu exemple al món actual. Aquestes línies incentiven, ben de debò, fer-ne l’íntim escorcoll per la proposta expositiva amb la voluntat d’aprofundir en el nostre coneixement. També al catàleg de la mostra, l’escriptor Jordi Botella acut a l’establiment comparatiu d’allò que significa la precipitació del gran poeta Publius Ovidius Naso cap al silenci, amb la càustica voluntat que, des d’instàncies, diguem-ne, superiors, s’ha practicat per silenciar abruptament el record, i també la substància formal creativa, de l’artista Ovidi Montllor. En ambdós casos, Ovidi i Ovidi, posa de manifest Jordi Botella, que l’èxit del silenci ha esclatat en fallida. Tots dos són, per mèrits propis, en la memòria, i per a incentivar la pràctica del record. Tant el poeta com el cantant-actor han esdevingut símbols.

Inauguració exposició ‘Perquè Vull’ al COM d’Alcoi./ foto s.sempere

I diem açò a compte d‘una evidència que podem trobar en la contemplació d’aquesta mostra. Sí. Assistim a un doble homenatge convergent: el que ara s’hi efectua per al record, i aquell que viu i alena al si de la pròpia proposta expositiva: nodrida d’actes d’homenatge que ja hi foren, i que no només s’hi substancien en atorgaments de distincions, també, clar està, llueixen les referencies poètiques i teatrals que han estat incentius per a la memòria del creatiu Ovidi Montllor.

L’aplec de persones que han intervingut en aquesta projecció de l’artista és força generós: fotògrafs (tan pròxims com eficaços), poetes, escriptors, pintors, actors, i un llarg etcètera de faedors vinculats, d’una manera o d’una altra, a la figura de l’artista homenatjat. Tot, a més, concernit en un cabal informatiu ric en els detalls i força adient perquè tothom puga establir el seu propi recorregut per la mostra que s’hi proposa. I que a la fi és la primera intenció, o voluntat, d’aquells qui l’han feta possible.

Molt s’ha parlat, i potser fóra necessari per il·lustratiu, del que comporta Ovidi Montllor en l’àmbit sempre difícil i complex de la resistència política, i social com a conseqüència. Però, segurament, l’alçada de la seua enorme capacitat comunicativa i la vastitud de la seua producció artística, no han estat d’igual manera considerades. És per això que en aquesta exposició del CCOM podem gaudir de la visió més apropada al perfil creador de l’artista. Potser se’ns puga dir que ambdós circumstàncies en Ovidi Montllor venen a ser una mateixa cosa, i que no podríem entendre l’una sense l’altra. I en part tindrien raó de pronunciar-s’hi d’aital manera, encara que, a vegades, la força de les posicions socials silencia el veritable abast que el conreu de l’art procura. 

Del certs és que amb aquesta exposició s’hi ret homenatge a l’artista i a la persona, totes dues lògiques afinitats, i amb l’emoció que produeix el reconeixement guanyem, un cop més, fragments de memòria. La memòria que ens pertany. Clar està.

El CCOM, l’Ajuntament, La Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, i molt especialment l’artista, i gran amic de l’homenatjat,  Antoni Miró, han apostat fermament per aquest reconeixement, i nosaltres el rebem de bon grat, per a gaudir-ne i per a motivar, si cal una mica més, la nostra particular reflexió.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *