Foradia parentesisajudalcoi

Antoni Miró, De Museu

Columna per Josep Sou, direcció tècnica càtedra d'Art Contemporani Antoni Miró

«Viure els seus desitjos, esgotar-los en la vida, és el destí de tota existència» 

Henry Miller

El proppassat dia 10 de desembre, al Museu de la Universitat d’Alacant, s’inaugurà l’exposició «Antoni Miró. De Museu». Mostra d’art que convocà nombrós públic, així com comptà  amb la intervenció del President de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig (a través d’un vídeo gravat  per a l’ocasió) i del Rector Manuel Palomar, qui presidí l’acte junt amb el pintor Antoni Miró. També estigueren presents Toni Francès, Alcalde d’Alcoi i Raül Llopis, Regidor de Cultura del mateix ajuntament. El Vicerector de Cultura Carles Cortés fou qui conduí tot el desenvolupament de l’acte celebrat al Cub de la Universitat. Al mateix esdeveniment s’hi feu entrega dels Premis de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA a l’artista Miquel Navarro (Premi Arts Plàstiques), i al professor i crític d’art Fernando Castro Flórez (Premi Crítica d’Art), que volgué agrair el premi a través d’un vídeo remés per a aquest acte a la Universitat. També, a títol pòstum, s’hi reconegué les figures d’Isabel-Clara Simó (Premi al Compromís amb les Arts Plàstiques),  i al pintor Joan Genovés (Premi de Pintura). 

Només de museu? Doncs clar que no. Antoni Miró ho és de museu i, també però, de qualsevol altre espai que tinga bons envans i millor llum per acollir-lo. A ell i a la seua pintura, tan allunyada d’allò convencional i acomodatici. De museu, ara, perquè resta present al MUA (Museu de la Universitat d’Alacant) exposant tres sèries fantàstiques: Costeres i Ponts, Suite Havana i Nus i Nues, totes elles bastides en els darrers anys de feina del pintor. Tres sèries travessades per la sensibilitat de l’artista cap a horitzons que l’interessen força: Alcoi, el seu poble, i el cos nu i en llibertat, tan contrastat com un fet de cultura. Al temps s’exhibeixen en aquesta exposició fragments de la seua sèrie Mani-Festa i un mural dels seus Personatges.

«Té costeres i ponts/música de telers;/té muntanyes que el volten/i li donen fondor.» Dirà Ovidi Montllor. I Antoni Miró s’hi prepara per a dur a terme la seua part: visibilitzar, amb les eines de què disposa, la mística que jau al si de la seua mirada. La geografia urbana de la ciutat d’Alcoi s’hi presenta com un tòtem, com una unitat metafísica que s’hi lliura a la plenitud del sentiment, o a la carícia entusiasmada del pintor, tan apassionada interpretant la íntimitat. Els ponts, referents identitaris, però també els edificis singulars en la concausa històrica, destil·len memòria i remarcada pertinença. La pintura d’Antoni Miró s’inscriu, ara, als quaderns de l’escola fecunda de l’afecció. Sí, de l’estima sense mesura cap al seu poble, i canta, com ho feia Píndar als seus epinicis atlètics, la flama intensa que perviu des d’un temps pretèrit. «Poble d’història d’homes/que han volgut llibertat;/poble tossut i obert,/carrascós, clavillat…» Recorda, en aquest precís instant, Ovidi Montllor.

Així doncs, també avui, al Museu de la Universitat d’Alacant, s’hi dansa una Suite. La música resta suspesa als filaments dels pinzells que en llurs viatges per la vastitud del llenç, insinuen cadències, o melodies a tocar de la pell. El cos de les dones s’hi lliura formós, esplèndid i victoriós per sobre d’una atmosfera que regna, però, silent. L’esguard de les models vessa la noblesa del moment de la captura, i amb el cos nu construeixen emocions, allà on la passió supura el vestigi de la imaginació. Pintures que han dut a terme la transhumància de la història: el món clàssic ens ha educat la mirada per a millor assaborir l’entrellat de la formalitat representativa, i ara, l’artista Antoni Miró, travessant el mar de la cultura, ens aporta civilitat, i sentida al·literació perquè ens puguem endinsar per la pregonesa anafòrica. Les dones, a la «Suite Havana», dansen ensems, nues i arriscades, quan salmodien lleus cants de noblesa: «Amb mans com d’orb et vaig temptar el cos/precipitat per un fosc desig brusc./Vaig avançar pel teu cos com per un/incendi espès, entre un fum, unes flames,/obrint-me pas, decidit i penós./Tinc un record vermell a les pupil·les/-la vermellor d’unes flames o sang-/com el record d’una boca de forn/on hagués vist tota la llenya encesa./Ulls socarrats, incendiats, de veure’t…» Canta Vicent Andrés Estellés a la seua obra Hamburg.  

Altrament en aquesta magna exposició Antoni Miró sovinteja abastament el cos nu de la dona, també, però, de l’home. «Nus i Nues», un exercici esponerós a la recerca de la gràcia, o de l’instant que arbore la majestat transparent i neta d’una papallona en llibertat. El cos com un instrument afinat que enlaira notes de tebiesa, de gosadia, d’insolència, o de vera realitat. La decidida vocació d’abismar-se per barrancs recòndits condueix l’artista cap a la necessitat de dir, en la cosmologia d’una eròtica excel·lent, com és d’elegant la naturalesa que batega, solemnial i subtil, pels marges de la fascinació. El cos nu per cantar la fantasia, per abellir la condició d’humanitat, per substanciar la punyent mirada del desig. El cos nu: atrevit, lluminós i lúdic, festejant el joc intens de l’anhel. Si parem una mica d’atenció a l’endins d’aquesta ciutat de la pintura, on la nuesa ens emmiralla i somriu, podem escoltar el pas ferm, sòlid i insistent d’uns talons d’agulla, i que marquen la voluntat d’exercir el gaudi dels dies; la festa gran dels sentits; la ferma commoció del plaer: «…El cos tot nu, la pell lila de lluna,/els mots sagrats, i amor encara més,/el foc que encenc, que fa clara la runa/del món sencer, i el primer i l’últim bes…/trenquen el temps i el tornen com de vidre/lluny de l’abans i més lluny del després.» conclou Teresa d’Arenys al seu Colors d’amor.

Com un riu batut d’aigües per la pendent del congost, els manifestants trepitgen l’asfalt de la ciutat: pancarta a la mà, el crit des del cor i el puny florejant l’espai que s’hi pot tallar amb un ganivet. És la protesta; és la ràbia pels silencis oficials; és la fartera per tanta incomunicabilitat. Ara són les pintures d’Antoni Miró a Mani-Fesra les que no volen, ni poden, soterrar el cap al clot de la misèria, de la desídia o de la iniquitat. Mani-Festa ens transmet la visió de la realitat, no, però, mimètica, doncs la sensibilitat de l’autor la passa pel sedàs del seu esguard, i, després, l’art en fa la resta. Realitat crua i dura: la gent, tanta gent al món sencer, clamant contra la injustícia aclaparadora de les persones. Mani-Festa és al rerefons d’un món de desigualtats, de sinistra vegetació en la selva de l’infortuni plural, i tan estès arreu de la geografia universal. Però com assegura Leonardo da Vinci: «…l’amenaça és l’arma de l’amenaçat», i fa molta llàstima que haja de ser així. Mani-Festa d’Antoni Miró s’hi belluga al mateix front de la dignitat humana.

I en aquesta exposició: «Antoni Miró, De Museu», els personatges volen ser-hi presents. Des del cim del seu mural sovintegen les nostres esperances, car són referents per a la vida de tants i tants combregants. Han estat en la fidelitat i implicació d’afavorir els nutrients de la cultura, també, però, de la civilització. Car les seues eines han bastit renglons precisos, idees pregones, estímuls vigorosos per a tots nosaltres. I el pintor no solament els pinta i ens els trasllada, també estableix un diàleg precís amb tots ells per la necessitat de garantir la continuïtat de la seua presència. No és solament pintura, no és solament art, també ho és d’assaig per a inserir l’essencialitat al bell mig de la vida. De la profunditat de la mirada creativa se’n deriva la força comunicativa, l’afecte sincer, l’alegria de compartir la cultura i l’esperança d’aconseguir un món millor i més amable. Els personatges d’Antoni Miró són, també, els nostres personatges, car l’artista ens regala la possibilitat d’acaronar-los amb el nostre propi esguard volenterós.

Així ens mirem la pintura d’Antoni Miró. Així ens estimem l’artista i la voluntat que manifesta fent-nos trasllat de la cultura, oberta i sense condicions.  

Font: Josep Sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *