Pintar, pintar i pintar – una història d’amor-
Columna d'Art per Josep Sou
«El millor remei contra tots els mals és el treball»
Ch. Baudelaire
Com pot ser que pintar, pintar i pintar, així, sense més, puga esdevenir una història d’amor?
Aquestes històries, les d’amor, solen restar trufades de romanticismes exacerbats; també de passions forassenyades i de rendició plena a les forces tel·lúriques d’un destí incert. Són com una mena de regrés, des del present atribulat pel desig no acomplert, cap als temps de la cuirassa, o de la llança i del cavall, on el cel encara no s’hi mostra procliu, ni tampoc generós, amb la passió que supura pels marges del deterior somàtic. L’ànima transita embogida pels territoris d’una generació on el cos s’hi ressent per la desgràcia de la desventura, mentre que Bécquer, per exemple, «des del saló en un angle obscur», assaja el cant definitiu d’un amor que dol, que fatiga, que s’hi mostra esquiu, tot dissolent-se en axiomes de difícil comprensió. Ara, els cavallers posen llurs armes al servei d’una causa estrangera, allunyats dels seus somnis de conquesta amorosa. La pena, o l’accídia, irrompen per interpretar un estat d’ànim, o un combat quasi impossible d’ésser guanyat. L’amor, ai l’amor!…com una clara estança d‘impossible manifest. L’amor, com un prodigi platònic, és potser realitat inabastable. L’essència de la vida com a malaguanyada experiència que s’hi resisteix a clausurar l’objectiu del viatge vital. O, fins i tot, el batec esdevé negació d’ésser només transeünt per la vorera de la indeterminació i del caos sentimental.
Estan també les novel·les, on la commoció subalterna, quasi lacrimògena, significa l’aliment natural, i sense additius, dels costums amables en el trànsit de la voluntat que mai no para d’alenar. Allà s’hi llança el fenomen de la captura física del benaventurat pelegrí de la ciutat inhòspita, salvat quasi sempre per la terra franca de l’atracció que s’estimba, a poc a poc, per l’abisme cec, fart de desig.
I el caramel inflamat, projectat a les pantalles del cinema, regalima substància visceral, poder, concentració d’esguards i, potser alhora, irades reaccions de part. Ella i ell s’afanyen per trobar-se a qualsevol estació sense destí. Ell i ella s’hi bufetegen ofesos, estimant-se sense límits: odis, rancúnies, passions, turments i besos profundíssims creixen sense mesura dins les mirades, estovades per les llàgrimes, dels espectadors, els quals han satisfet el pac d’un bitllet per a l’entrada.
Però què estem dient? Ens hem perdut pel camí de les reflexions maldestres? Hem errat el pal, i per tant el triomf, de la baralla? Ens han traït les paraules enfilant-se per on no devien? Per a què tanta xerrameca inapropiada? Reprenem, ara, el fil…
*Pintar, pintar i pintar*. Sí. Un enunciat plausible, però també que viu, del cert, i tan possible, cada dia al Mas Sopalmo. Allà, a “la casa”, Antoni Miró labora plenament, amb voluntat, amb frec interminable de pinzells, amb l’harmonia de la solitud estimada, amb el silenci que venera el quefer inexcusable del fet solidari… I molts analistes, i tants crítics, o multitud d’escriptors, legió potser, han apuntat en aquesta direcció inqüestionable. Han assenyalat aquest quefer volenterós, arriscat i projectat cap a un esdevenidor col·lectiu. Però… modestament, des de la nostra tan minsa talaia, ens agradaria d’agafar les muses i fer-les capriciosament besar una altra realitat, potser un tant fantasiejada pels afectes, bé és cert: pintar, pintar i pintar com un acte amorós; la vida en plenitud que cerca la via d’escapament per alterar el propi somni i fer-lo de carn i os…, matèria de la sang pròpia i de la necessitat extrema de comunicar. Pintar, pintar i pintar per a poetitzar amb imatges tot el dolor del món, però també l’alegria de l’esperança. Pintura com a acte de civilitat, però d’amor identitari, filla, potser, d’un destí anunciat des de fa tant de temps. Art amorós al servei de la poètica irreductible i de les anàlisis indefugibles. I la pintura captura, a «l’angle obscur» i superior d’un quadre, la carícia que s’escampa formidable, amb tants de recursos apresos, recercant la complicitat de milers d’abraços que esperen l’impacte de la ferida. Art, pintura, i sentiments rescatats de la memòria d’Antoni Miró, que s’hi projecten vers l’horitzó de la vocació enamorada. El pintor, pinta. En cada poema, on la forma construeix traces de vida, la veu del color insinua hendecasíl·labs d’autenticitat. Pintar, pintar i pintar no és solament un ofici: ara és, també, un autèntic acte d’amor.
El pintor gasta tones de pigments per alterar la superfície dels seus llenços. Una brega constant és el seu quefer crític. Una resposta permanent esdevé la idea interioritzada de l’afecte sincer. La pintura ultrapassa les fronteres del discurs visual per a alliberar l’engruna precisa de l’amor. Potser l’artista ho intueix (nosce te ipsum), però nosaltres n’estem segurs.
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Comenta i participa-hi