És l’hora d’agafar l’últim tren

Article per Sergi Rodríguez Castelló

Evidentment, l’afirmació no s’ha de prendre en un sentit literal, sinó figuratiu. No tant amb la idea que es tracta d’una oportunitat que se’ns regala, sinó de la necessitat d’utilitzar-lo abans que definitivament siga l’últim tren que agafem, ara sí en el sentit literal de la paraula. Fa moltíssims anys que els trens de rodalia han anat agonitzant, tants anys com els que un bon grapat de gent reivindiquem salvar-lo i que hem suportat dècades i dècades d’abandó de les comunicacions ferroviàries tradicionals, mentre les elitistes han anat obrint-se pas. Fet i fet, s’ha deixat d’invertir en la modernització de les línies de rodalia i de proximitat, per destinar tots els recursos en les grans línies AVE, el cost econòmic i mediambiental de les quals ha estat un magnífic exemple de malbaratament.

Hui, més que mai, és urgent que ens mobilitzem de manera contundent per a evitar la desfeta d’un sistema de transport que s’està deixant morir. Lluny de fer polítiques de transport socialment justes i ambientalment sostenibles, els governs s’han limitat a prioritzar la comunicació centralitzada i centralitzadora on Madrid és el centre de tota la xarxa ferroviària, mentre que la resta de territoris seguim incomunicats; en especial al País Valencià, on el desplaçament entre els nostres pobles i comarques per via fèrria és insuficient (més aviat, inexistent) i oblida el tan desitjat corredor mediterrani que vertebre el nostre País.

Per posar-ne un exemple, em centraré en la situació del tren al meu poble natal, Alcoi. En relació a la distància  es  tarda més a arribar a València, que d’arribar a Madrid. Es tarda quasi dues hores a recórrer 120 km de distància entre Alcoi i València. Anar amb tren a Madrid, en canvi, fa 2 hores i 44 minuts; això sí, cal afegir-hi el temps que es tarda a anar a Alacant o a Villena per poder agafar el tren. De fet, Alcoi no té comunicació ferroviària ni cap a l’Alacantí, ni cap a la Safor i les Marines, per citar els llocs més pròxims. Aquest és un exemple només del que pateixen els nostres pobles arreu del País Valencià, per no parlar del desgavell que suposa a molta gent forastera venir a casa nostra, ja que han de passar obligatòriament per Madrid i xuclar-se més quilòmetres dels que en realitat separen els seus punts d’eixida als d’arribada. En definitiva, les persones que voldrien traslladar-se amb tren per anar a treballar, posem per cas, es veuen obligades a utilitzar mitjans de transport no sostenibles.

Durant dècades s’ha fet tot el contrari del que s’hauria d’haver fet si s’hagueren considerat prioritaris els interessos de la majoria social i la gent treballadora, la vertebració i bona comunicació entre els nostres pobles i, sobretot,  la sostenibilitat i la defensa del medi ambient. Ara hem de propiciar un canvi radical del model de transport i comunicació que tinga com a principi aquestes necessitats ineludibles i urgents. Sí, perquè s’ha instaurat i reforçat un model de comunicació il·lícit que dóna prioritat a grans infraestructures que poca gent fa servir i força que un gran nombre de persones no facen ús del transport públic perquè les línies de rodalia no els donen l’oportunitat; uns mitjans necessaris per no destruir, més si cap, el planeta.

Sols la gran mobilització ciutadana pot revertir l’actual situació. Sols si forcem els poders públics perquè treballen i invertisquen per potenciar la mobilitat realment ecològica i de proximitat, podrem millorar de debò la nostra qualitat de vida. Arreu del País Valencià s’uneixen plataformes per defensar el tren, el transport públic i altres iniciatives que impliquen la protecció del medi ambient. No pot pensar-se en una estratègia de transició cap a un nou model social sostenible i respectuós amb l’entorn sense una política alternativa a l’actual model. Si volem ciutats amables on es prioritze l’ús del transport públic front als vehicles privats, si volem menys trànsit per les carretes i més ús del transport ferroviari, hem d’invertir recursos per fer-ho possible. Hem de plantejar-nos la gratuïtat d’aquests desplaçaments i penalitzar la contaminació de les nostres ciutats. En eixe mateix ordre: primer facilitem a la ciutadania els mitjans per desplaçar-se còmodament, ràpida i gratuïta, i a continuació,  penalitzem l’ús de la mobilitat contaminant. 

Notícies que també el poden interessar

Sergi Rodríguez: “Si vols canviar la societat s’ha de fer de forma àmplia i plural”

Dret a decidir. Sí o no?

Una assignació insignificant per al tren d’Alcoi a Valencia