«Viatge a Grècia» d’Antoni Miró
Columna per Josep Sou
A vegades, l’art, per una estranya coincidència involuntària, s’assembla a la vida. O s’hi transforma, aparentment, en un cluc irònic cap a les imatges que marquen la immediatesa de l’existència. Però sempre llueix quan s’assembla a si mateix.
I això ens passa amb Antoni Miró i amb el seu Viatge a Grècia. El pintor, l’artista polifacètic i captador d’una i mil realitats diverses, ens transporta a l’Hel·lada, a la veritable substància elemental dels hel·lens, i també d’Occident, a partir d’un viatge on la cultura esdevingué el nus gordià de la seua voluntat. I l’artista mira, però també veu la immensitat d’un món que des dels inicis sempre ha estat el nostre. La proverbial essència occidental, totes les arts incloses, s’hi precipita i acreix des del seu origen vers tots nosaltres, hereus d’una fortuna d’incalculable riquesa. Totes les arts, com dèiem, han viscut des de llavors ençà per construir-nos en humanitat plena. L’art, com referíem a l’inici, s’assembla a la vida, i ens disposa, amb els utensilis de la sensibilitat, per a tastar, en les millors condicions d’avantatge, els íntims perfils de la perceptibilitat.
Antoni Miró viatja a Grècia i bestreu, amb la naturalitat dels discurs pictòric, tot allò que bull de manera intensa al si de la història. Són els monuments un regal; són les escultures una mostra dels rigorosos cànons de la bellesa; són els museus un capital per guardar l’accent en la mirada, des de l’Egeu fins el Jònic tot arribant a la dolça Mediterrània. I Antoni Miró reviscola la puixança de la glòria aristotèlica quan inscriu, matèria formal amb acolorit missatge, la modernitat.
Sí. La modernitat. Doncs aquesta exposició que tenim el plaer i la sort de contemplar, s’allibera dins el tarannà de l’absoluta contemporaneïtat. L’artista captura tot allò que la retina l’incorpora al teixit del seu coneixement, i ens retorna imatges d’eloqüent actualitat. I la màgia de l’alquímia resta perfecta: un món, aquell àmbit clàssic i nodrit per la saviesa proteica, s’esdevé, ara, per la intervenció acurada, i tan personal, de l’artista Antoni Miró, en realitat recent. Podem llegir la història i veiem com Antoni Miró, com ja ho feu al seu moment Protàgores, entén que l’home, o que les persones per extensió, són el centre de totes les coses. I el pintor (ara renaixentista) acaricia els frisos, les columnes, la monumentalitat de la Victòria, el referent màxim d’Atena Pártenos, i escriu els més bells ditirambes amb els pinzells. I ens transmet la personal experiència amb voluntat de compartir l’instant exacte de la captura. L’artista ha estat tocat per la mà de la gràcia i des de l’endins vertebra cançons per a la cort bàquica dels somnis. És una sort comptar amb Antoni Miró per a què ens servesca de guiatge, i per a què inunde els nostres ulls amb els colors irisats de la Península del Peloponès.
[…he mirat tant la bellesa / que la meva vida se n’ix d’ella…] ens confia als seus versos el grec poeta Kavafis, i dintre del seu poema «He mirat tant… Doncs bé, ara Antoni Miró, que ha contemplat tanta i tanta bellesa, i que l’ha fet seua, i l’ha revestit de pintura brillant i moderna, comparteix aquest estat harmònic amb tots nosaltres, i ens facilita els brins delicats de la volenterosa creativitat. I fins ací l’artista, el pintor, el demiürg en la seua activitat laboriosa.
També però, i en aquest viatge des de Grècia a Otos, realitat que s’ha esdevingut en la formulació de la nova exposició d’Antoni Miró, trobem, una vegada més, la feliç sintonia de voluntat compartida: Otos s’erigeix com la renovellada casa del pintor, i abraça les propostes de l’artista per fer acréixer el patrimoni cultural del poble, i també de tots aquells que desitgen conèixer i reconèixer la singularitat d’aquesta latitud valenciana. Els projectes se succeeixen en el temps, però l’espai circumda, ben poderós, cadascuna de les meravelles que resideixen a les nobles parets que les acullen. I és, ja ho hem dit, una sort. Una felicitat per fer servir, des de la cultura, un glop d’aigua fresca que apague la fortitud de la desesperança.
I el ser humà que és Antoni Miró ha estat reconegut a bastament: molt recentment Fill Predilecte d’Alcoi i Medalla d’Or de la Ciutat, però també ha estat considerat i benvolgut com a Fill Adoptiu d’Otos, o Medalla d’Or de la Xarxa Vives d’Universitats (vint-i-dues universitats de parla catalana), o el premi Nacional «Por la Cultura» a l’Havana, o el Premi Octubre a València…i un llarg etcètera que faria molt llarga la referència. Però aitals reconeixements mai no han minvat la disciplina del treball, la força comunicativa del seu deler pictòric, ni tampoc la grandesa de la pròpia construcció cultural. Ans el contrari, a cadascun dels premis rebuts ha contestat amb major grau d’implicació social i de vocació per la labor «productiva» (com a ell li agrada de dir).
I per posar, ja, punt i final a aquestes línies, i retornant al principi del nostre comentari, només ens caldrà exposar que: no és la justesa la que es trasllada a les obres de l’artista, és l’autenticitat que el poeta-pintor genera per a retornar-la, després de l’anàlisi íntima de l’essencial reflexió, com un fet cultural d’enorme magnitud. L’espectador, el receptor de les propostes, mai no restarà orfe. Tal vegada assistirà a un llarg recorregut per a un continu aprenentatge vital. La pintura, o l’art, com a mètode de coneixement. I a Otos, hui com sempre, vivim el preludi de fantàstiques emocions.
Arbre Agulló i Guerra: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Jean Baptiste BATALLER: 
Comenta i participa-hi