Notícia del País Valencià: 60 anys d’idees, estudis, converses i reflexions

Entrevista per Amàlia Garrigós

Els economistes Josep Sorribes i Nèstor Novell, publiquen una obra on fan una anàlisi sobre variables essencials per al funcionament d’un país: economia, transport, ordenació del territori, llengua, gastronomia, urbanisme o mitjans de comunicació, amb el propòsit Fusterià d’analitzar la mateixa realitat identificant per àmbits tot allò que no s’ha fet bé i plantejant algunes propostes centrades en la gestió i la col·laboració intermunicipal. Aquest treball va ser presentat el proppassat 11 de novembre a Detroit Llibres d’Alcoi per la professora de sociologia de la Universitat de València, Sandra Obiol. 

Notícia del País Valencià -seixanta anys d’idees, estudis, converses i reflexions-, publicat per Balandra Edicions, arrodoneix la tasca que Josep i Nèstor començaren junts fa més d’una dècada, intentant entendre el País Valencià i els seus habitants recorrent totes les comarques durant dos anys per tal de poder escriure ‘Viatge pel País Valencià’. Van entrevistar a més d’un centenar de persones, acumulant una sèrie de coneixements que els han conduït a una reflexió més conscienciada. En paraules de Josep Sorribes, aquell primer llibre era més descriptiu, una mena de “Cavanilles”, qui va fer un extens recorregut per la València del segle XIX. Mentre que Notícia del País Valencià és volgudament Fusterià, amb voluntat de debat i transformació. Hem conversat amb els autors al Centre del Carme de València on hi ha una extensa exposició sobre la vida i obra de l’intel·lectual de Sueca, a propòsit del centenari del seu naixement. 

• Quina és la singularitat de l’obra?

NÈSTOR: Fem un recorregut per seixanta anys de treballs bastits per autors de diversos camps que posen el focus en el pensament i les idees de Fuster, bé per a refutar-les, per a matisar-les o per a reafirmar-les. Hem comprovat que el desert que hi havia al país era total, abans de Fuster i després d’ell, quan es comença a produir treballs en tots els àmbits: sociologia, economia, dret,  història o crítica literària en valencià. Millora l’estil i la qualitat de l’ús de la llengua en la narrativa, poesia, assaig, estudis universitaris… El país es transforma absolutament, si bé és cert que la transformació es materialitza en una minoria més intel·lectualitzada que no arriba al conjunt de la població perquè no hi ha hagut mai un sistema comunicatiu ni un poder interessat a incrementar el flux de relacions entre la ciutadania i la gent de la cultura. El llibre desplega com seixanta anys de pensament Fusterià, ha anat creant noves idees i perspectives.

• Des del punt de vista cultural i lingüístic l’ampolla està mig plena o mig buida?

JOSEP: Això depèn des d’on ho mires. Jo, com visc a la ciutat de València ho veig malament. És cert que les coses no són com eren -de fet en el llibre donem testimoni, a través d’una extensa bibliografia, la qual ens assegura que s’hi ha treballat molt- el que passa és que aquesta ciutat és molt dura des del punt de vista de la porositat de les idees, i en els aspectes culturals i lingüístics el Cap i Casal no fa ni de cap, ni de casal.  

• A les comarques centrals o del nord la situació és més optimista?

NÈSTOR: A les comarques, el nivell d’ús és més gran perquè, entre altres raons, a les fàbriques o al món agrari la llengua encara és útil. El valencià continua sent la llengua normal de comunicació, però va perdent-se malgrat que, mai en la vida havíem tingut tantes persones que la coneixen, ni s’havia  recuperat, des de fa segles, un valencià com el que tenim ara, molt més ric del que s’utilitzava culturalment fa cent anys. No obstant això, hem perdut la llengua viva, la del poble, la llengua fluida… La gent ha anat abandonant-la perquè no acaba de trobar-li la utilitat. Si les persones amb poder o amb capacitat de representació no fan servir el valencià, la societat percep que no és útil  i en un país en què el provincianisme és molt elevat no li costa gens perdre el seu patrimoni cultural. Aquesta manca de defensa d’allò que és propi, és un llast que encara arrosseguem.

• Què som els valencians dins del món globalitzat en què vivim al segle XXI? 

JOSEP: Ara que es parla tant de geopolítica i que la Xina té el PIB més alt que els Estats Units i té comprat la meitat del deute dels EUA, des d’aquesta perspectiva global som una puça… No només nosaltres, hi ha molts països que també són puces. Dir que som ciutadans del món és una estupidesa. Tu eres d’on eres i sols en el moment que prens consciència que eres d’un lloc concret, pots intentar sobreviure malgrat tots els impediments. Els estats nació del segle XIX i principis del XX ara ja no serveixen per a res. En el moment en què hi ha una organització supranacional, com és la Unió Europea, els estats van perdent capacitat. No tenim cap tipus d’interès, no tenim instruments de política econòmica, les decisions es prenen a Brussel·les. Els estats nació van retrocedint en les seues competències i, això obri certes possibilitats als països o regions precedents als estats per a reclamar que estan ahí. El context és favorable a què torne a revifar això, però, com passa amb els animals ferits els estats nació no es deixen. 

NÈSTOR: Europa cada vegada pinta menys al món. L’estat espanyol porta la mateixa deriva i el País Valencià, que està ahí dins, no s’allibera d’aquesta inèrcia. Però, és evident que nosaltres tenim un origen. Érem una nació, ens vàrem crear com a nació a través d’un procés violent, llevant-li la terra als moriscos i expulsant-los. Així i tot, s’han format moltes nacions. Els estats no són perpetus, viuen i moren, com tot. Nosaltres érem una nació i, a partir dels reis catòlics tot canvia. Després ve la guerra de Successió, i la gent s’ha d’exiliar, prohibeixen la llengua, ens furten les lleis… Un desastre que tarda huitanta anys a recuperar-se. Posteriorment, arriba la restauració absolutista de Ferran VII, més tard la dictadura de Primo de Rivera, la guerra civil i el règim de Franco. En cada una d’aquestes bugades, perdem un parell de llençols en autoestima, respecte a la llengua o reconeixement propi. Si ara anem a un món globalitzat, l’únic mode de formar-ne part i sobreviure amb una mentalitat oberta és aportant que el que tenim i el que som. En el món global, cadascú aporta el que té o el que és i si no ho fem així som colonitzats. En la primera part del llibre, proposem pensar en el concepte d’estat. Com els estats es van formar violentament absorbint les nacions que el componen. Recomanem pensar en com l’estat va perdent influència en el món perquè hi ha organismes supranacionals que els substitueixen en un paper que li correspondria tindre a les nacions originals, i, per tant, arribem a processos de canvi en què si no es donen eixida es pot produir un trencament. Però si s’obrin camins de col·laboració, els quals deixen respirar a cadascú per a mantindre els seus principis i la seua capacitat de decisió, avançarem. 

• És un llibre que proposa caminar cap a la utopia?

JOSEP: Sort que hi ha la utopia! Si renuncies al que eres, què hi ha més enllà? No hi ha res. A l’única cosa que podem aspirar és a ser una regió amb forta personalitat. Doncs, sí que és així, ja estem bé com estem i no faria falta esforçar-nos. 

NÈSTOR: No era utòpic crear la Unió Europea quan portaven 200 anys matant-se els uns als altres? És necessari crear un àmbit comú en què es puga parlar, discutir i acoblar les necessitats i els problemes. La manca de solució a la qüestió nacional a l’estat espanyol genera, de manera permanent, inconvenients socials, polítics i econòmics. Perdem molts diners per culpa de la defensa d’un espanyolisme centralista perquè es perden moltes inversions i sempre es protegeix a l’oligarquia de Madrid que és com un forat negre que buida a la resta. Caldrà buscar la mateixa utopia que va inventar a Roma la Unió Europea. 

• Una part important del llibre està centrada en la descripció de l’estructura social i econòmica de hui en dia. 

JOSEP: Es tracta d’un llibre informatiu i reflexiu. En el primer capítol, plantegem la qüestió de l’estat i la nació amb un text extens i treballat a consciència. El segon, és un capítol d’història de 80 pàgines per saber qui som i d’on venim. El tercer està centrat en els canvis estructurals en economia, territori, societat i política. I, a l’últim, fem un seguit de propostes. L’estat de les autonomies està descafeïnat, hauríem d’aspirar a un estat federal o confederal, però com fa falta majoria qualificada per a qualsevol modificació en la Constitució, és complicat.

NÈSTOR: Aquesta és una autonomia de despesa. No tenim autonomia fiscal. Venim d’una societat corrupta generada pel PP durant vint anys en què ha gastat el que ha volgut i, com que no hi ha cap responsabilitat en els ingressos… Fa deu anys que estem contribuint a la solidaritat de l’estat, quan el que ens pertocaria és cobrar, perquè hem passat de ser la tercera economia de l’estat a estar a 10 punts per sota de la mitjana.

JOSEP: A més a més, la renda per càpita està per sota de la mitjana de l’Europa dels 28, no de l’Europa dels 15. Se’ns tracta històricament com la regió rica del “Levante feliz” i això no és cert. Estem emprobint-nos i contribuint més del que rebem. 

NÈSTOR: A més, tenim una inversió inferior a la que ens pertoca i una manca de finançament evident. Fa quinze anys en què només s’executa el 30% del que hauríem de rebre per a obres, mentre a Madrid s’executa el 120% o el 110%  del seu pressupost. Quina lleialtat té un estat que paga poc i que només executa un 30% del qual li correspondria?

• Introduïu el concepte ‘Clemensolar’. Què vol dir? 

NESTOR: No ens l’hem inventat. Durant la gran explosió immobiliària, a principis de segle, la gent del camp deia: “quina varietat fem, clemenules o clemenvilles?” Però, com que el camp ja no dona per a viure molts agricultors deien “per als preus que ens paguen la taronja, val més abandonar el camp. El que ens dona diners és convertir-ho a solar, en clemensolar”. Aquest mot prové dels propietaris de la terra.

JOSEP: A partir dels anys seixanta, hem tingut una maleïda especialització en turisme. Quan es parla de turisme residencial, ens estem referint a la construcció de blocs d’apartaments que estan lligats als ingressos immobiliaris. Hem ‘alicatat’ el territori com una cambra de bany. Si mires el Google Earth i veus totes les urbanitzacions que hi ha des de Vinaròs fins a Pilar de la Foradada, pràcticament no en queda res per a urbanitzar. Com traure-li el suc a una soca seca? Hem espremut el territori.

• Com ho esmenem?

NÈSTOR: La renda per càpita de les ciutats turístiques, està per davall de la renda de les ciutats industrials. Per citar-ne algun, Alcoi té una renda per càpita superior a Benidorm o Gandia, perquè la indústria paga tot l’any i fa contractes de millor qualitat. Les ciutats que aposten per la indústria i incorporen serveis d’innovació tenen millor nivell de renda. Què hi podem fer? El que s’ha destrossat ja no pot tornar enrere, però, el que cal és ser absolutament rígids amb segons quines inversions. El turisme destrueix el paisatge i el medi ambient en benefici d’uns pocs i, a la gent d’ací li reporta un salari de misèria. Aquest model s’ha d’acabar.

JOSEP: No podem modificar el territori com volguérem, però sí que podem traure-li més profit a la la col·laboració municipal i oferir conjuntament una sèrie de serveis i activitats. Proposem una estructura que no té en compte les províncies, tot i que políticament siga difícil eliminar-les, i proposem 17 o 18 comarques que tinguen capacitats normatives i executives de gestió. Volem una cultura de col·laboració territorial, la qual no existeix actualment i és absolutament necessària per alçar el cap. 

NÈSTOR: El 80% dels municipis valencians tenen menys de cinc mil habitants sense capacitat de gestionar els serveis bàsics com electricitat, aigua potable, carreteres… Però, a les grans empreses els ve molt bé. Per exemple, Iberdrola va a un d’aquests ajuntaments i proposa instal·lar la línia d’alta tensió pel mig del poble i a canvi li paga la piscina o la llar de majors. L’únic mode de revertir aquesta situació -evitant que siguen les empreses les que ordenen el nostre territori- és crear comarques funcionals que tinguen competències de gestió de l’aigua o del pla urbanístic en estreta col·laboració amb la Generalitat, però, seguint principis de racionalitat i no d’especulació.

JOSEP: Aquesta idea de col·laboració intermunicipal serveix per a territoris amb poca densitat de població i,  també per a àrees molt densament poblades com per exemple la de València, que està farcida de localitats de 15.000 o 20.000 habitants. Si anem a Castelló i passem de Vila-real a Almassora, cal preguntar-se com pot ser que aquests municipis estiguen separats, ja que les dinàmiques socioeconòmiques de la Plana de Castelló necessiten, com a aigua de maig, un govern metropolità.

NÈSTOR: En el sector industrial, el cas d’Ibi és exemplar. El nivell de col·laboració de manera diversa, polièdrica i variable entre les petites i mitjanes empreses d’aquesta localitat de l’Alcoià han generat un moviment econòmic per a prendre nota, perquè el que tenim ací, no ens enganyem, és el que a Alemanya anomenen microempresa. Les petites, en realitat, tenen 25 o 35 treballadors. Ací, la majoria són microempreses i si no s’estableixen treballs en xarxa entre elles per afrontar els mercats exteriors, els models de competència, la innovació i la incorporació de nous productes, tant en l’administració pública com en l’àmbit privat, no se n’eixiran.

Notícies que també el poden interessar

Premis Ovidi de la música: El romanticisme de les comarques centrals

OVIDI: 25 anys de vacances

Sapere Aude