Els zoològics humans

Mirada al món per Ester Jordà

Sembla que ha quedat oblidat en alguna pàgina història però els zoològics humans van existir durant cents d’anys. De vegades eren instal·lacions públiques com els zoològics actuals d’animals, altres eren exhibicions temporals amb motiu d’alguna exposició i en no poques ocasions eren un adorno més en algun jardí d’un rei.

Recrear poblats indígenes o clavar en la mateixa gàbia dels micos a persones negres resultaven un reclam per a les masses avorrides i també una manipulació interessada per part de tots els científics que defenien l’eugenèsia. Em permet ací un parèntesi per recordar la gran quantitat de metges i científics que la van defendre especialment entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.  L’eugenèsia defèn l’evolució humana controlada, és a dir, sols poden procrear els millors espècimens de la humanitat amb la finalitat de millorar l’espècie.

Estes exposicions de persones encara que se’ls pagava van acabar en tragèdia. La gent que anava a vore-los no tenien cap mirament ni respecte i els tirava menjar com si foren animals. Així, molts d’ells morien a l’arribar a Europa o quan venia l’hivern i, fins i tot, molts es van suïcidar. Va haver un cas molt trist a 1906 al zoològic del Bronx (EE.UU), quan el Director de la Societat Zoológica de Nova York, Madison Gran, va exhibir al pigmeu del Congo Ota Benga junt als simis i el va etiquetar com l’eslavó perdut. A la pobra persona la van fer sentir tant mal que es va pegar un tir al cor en quant va poder.

Les ‘recreacions etnològiques’, que era com es venien, van ser objecte de negoci des de Buffalo Bill a l’alemà Karl Hagenbeck, notable comerciant d’animals salvatges i futur empresari de molts zoològics europeus. A l’època d’or del colonialisme, finals del s.XIX i principis del s.XX, les exposicions feien furor entre la població. I, de fet, l’únic que les va prohibir va ser Adolf Hitler.

La última de les recreacions que es coneix va ser a Bèlgica a l’Exposició Internacional i Universal de 1958 on es va instal·lar un poblat típic de congolesos on els espectadors els admiraven com estranys espècimens tirant-los monedes i plàtans. Però, la multitud va deixar d’anar i van deixar de ser rentables. Una vegada més, la pròpia gent va demostrar tindre més cervell que els empresaris i els dirigents que ho van permetre durant tants anys.

Notícies que també el poden interessar

Jo no vull llums de Nadal ni a Bob Esponja

Unes festes per a totes i tots?

El dia del cel blau