foradia subscriutegrat

Amagades de Glòria Segura

Columna d'Art per Josep Sou

«No hi ha cap bé que ens delite si no el compartim»

Séneca

El proppassat dia 3 d’octubre, al COM d’Alcoi, s’inaugurà la mostra de pintura Amagades, de l’artista Glòria Segura, exposició que ha estat comissariada per la historiadora de l’art Maria Guillem. L’acte d’inauguració fou seguit per nombrós públic i presidit per la regidora de cultura, acompanyada per altres representants de la corporació municipal de la ciutat, i membres de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA.

El propi títol de l’exposició ja ens alerta dels interessos de la seua realitzadora: posar en valor els trets fonamentals del feminisme i de la comprensió que significa la invisibilització claudicant d’una part essencial de la nostra societat. La dona com a eix vertebrador d’una cosmogonia simbòlica subjacent, no gaire aleatòria. La idea , com a motiu central de la pintura, i que, així, esdevé funcional alhora.

Al COM d’Alcoi, s’inaugurà la mostra de pintura Amagades, de l’artista Glòria Segura

No obstant això, la pintora, percep clarament que no solament el concepte arriba a ser primordial a l’hora d’acarar la realitat, també s’hi resum essencial la manera de fer-nos-en trasllat de la seua voluntat: l’exercici de la pintura, o el tractament de l’estil i de les formes significatives, s’escauen, per l’imperatiu del treball creatiu, fonamentals. I ens expliquem. Si el tractament de l’obra, i la profunditat de les formes constituents de la proposta, no foren d’ampli espectre, aleshores el concepte primaria per damunt de la labor pictòrica. I res més lluny de la realitat. En aquesta obra de Glòria Segura hi ha el seguit des de la intenció comunicativa cap a la realització concreta del faïment, tot en fidel mestissatge que propicia l’encast de la matèria expressiva.

Món de mons. Situacions radicals. Sensibilitat en col·lisió. Potser dolor. Irònica metamorfosi de la segregació malvolguda. Vindicació de l’esperit femení. La força emergent i social. També, però: voluptuositat de la matèria orgànica, que destria i acull; acolorida realitat per amagar les causes imperatives; perfecció del dibuix quan s’implica en la força del relat; mestria del rigor i del treball; participació cardial entre el color i la forma, tot alletant l’espai per a la significació eloqüent.

Una exposició per transitar instants de complicitat i d’harmonia. Una proposta que ens fa gaudir del risc i de la permanent metàfora de la vida, també entre nosaltres, i passatgera d’un discurs per a la celebració del compromís al través de l’art. Glòria Segura no resta mancada d’aital sinceritat quan diposita, al llindar de la porta de la interpretació, el calze de la reciprocitat en matèria social. 

El barroc de les formes exuberants fertilitza tot de sensacions just al contacte primer en la mirada. Ens atrapa, o bé ens acull, en aquesta simfònica festa de la vegetació…i ens fa recordar José Eustasio Rivera i la seua «Vorágine», on el testimoni principal, o el paradigma de la personificació, rau en la pròpia selva, en la vegetació que irromp com un símbol de poder i de totalitat. Glòria Segura irradia tot aquest món luxuriós com una gran anàfora que garanteix el seguit de sensacions i de vinculacions psicològiques. L’artista ens en fa trasllat d’un quefer substanciós, no gens deliqüescent ni gasiu dins l’àmbit significatiu. L’imperi de la realitat s’hi presenta radical i sincer, tot aprofundint als idil·lis vinculants que la situació precisa.

Com Salvador Espriu quan refereix: «Darrere aquesta porta visc,/però no sé/si en puc dir vida…» , així, Glòria Segura, manifesta, a la llum dels seus quadres, el dubte natural d’aquella que s’hi mira la vida com un repte continu i, un tant, preocupant. És la sinceritat de la pintura dins la matèria ancestral de l’art. La lògica que s’inspira en la tradició i acara els rigor d’anar-hi molt més enllà del costum. 

I felicitem l’artista, la pintora que s’arrisca en cada pinzellada, tot mostrant molts dels plantejaments que ens ofereix mitjançant l’exercici pictòric…literatura per a la mirada. I celebrem l’esperit, obertament de combat, que s’albira per sobre de la geografia dels seus quadres. I gaudim del compromís quan la pintura diu tant com ho fan les paraules. I agraïm aquesta crònica de la realitat subjacent al reclòs d’una cambra sense parets ni cadenes.

La pintura, en Glòria Segura, ha fet fortuna. Nosaltres ho celebrem ben de debò quan, també, abracem la bellesa.

Font: j.sou./


participalcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *