foradia subscriutegrat

Paraules de Teresa hui

Article per Conxi Domènech sobre l'obra "La lengua en pedazos" • El poder no vol persones que pensen per si mateixes o que revisen regles i normes injustes

‘La Lengua en pedazos’ escrita per Juan Mayorga, és un text que va ser Premi Nacional de Literatura Dramàtica 2013, i el vam poder gaudir en el Centre Cultural en forma de lectura dramatitzada, en una producció conjunta de les companyies La Boria Teatre i de Teatre Circ. La proposta ens endinsa en l’ambient conventual de l’època (segle XVI) on acompanyarem a Teresa de Jesús en un moment d’inflexió a la seua vida. La proposta teatral, a banda de convidar a la reflexió es un viatge meravellós a l’ànima.

Em van demanar fer una col·laboració per a rebre en el hall del centre al públic, per a donar indicacions i guiar-los per un camí d’espelmes a l’espai escènic, al so d’una campana. Demanant un silenci profund per a l’escolta durant l’obra i també al final, on vam substituir l’aplaudiment per eixe mateix silenci. Asseguts al pati de butaques observem a la monja Teresa com prepara el menjar de les seues germanes, pressentint l’amenaça de la visita de l’Inquisidor per a castigar-la per ser una dona que s’atreveix a escriure, pensar i obrir un convent amb noves regles, sens dubte massa atreviment per a aquells temps foscos.

La proposta escènica aconsegueix submergir-nos en l’experiència mística de la paraula, en el clima del temor a Déu, entre sons i aromes. La foscor, trencada per la tènue llum dels ciris, deixa veure una escenografia sòbria per on transiten l’actriu i el actor,  Begoña Frutos i Enric Piera, al voltant d’una taula on menjaran les germanes, amb escassos utensilis de fusta i fang.

Aquesta obra i el teatre en general, és capaç de traslladar-nos a llocs que desconeixem però al mateix temps pressentim i cerquem, es capaç de mostrar-nos la realitat del nostre temps i fer-nos reflexionar mentre Teresa i l’Inquisidor dialoguen per a entendre i entendre’s. Es un diàleg entre la força i la serenitat, esculpit amb la bellesa de les raons d’ella, esquivant l’atracció del poder i l’abisme d’este món que hem convertit en infern.

La dona reformadora i el guardià de la Fe enarboren la paraula i el silenci per a teixir un mantell de confessió i dubtes, de temor i valor, de convicció i escolta, en una lluita de dues intel·ligències que dansen en una coreografia d’arguments esmolats al voltant de la taula on donen suport a les seues raons. I nosaltres sentim les esquitxades dels seus pressentiments, sentim com s’obrin a les seues pors interiors per a traure fortalesa dels seus propis dubtes. La trobada entre dos éssers tan apassionats de les seues idees els fa més humans al mateix temps que els confronta obertament, i eixa manera d’afrontar la vida: “En la contradicción está la ganancia”, diu Teresa, “Hace años esperaba esta hora”. I tots guanyem amb eixa interpretació intensa, amb eixe ritme que a vegades vola i altres vegades acaricia i que ens submergeix en la trama dels seus arguments, ens demana estar actius, amb imaginació còmplice, i posicionar-nos davant les dues postures que examinen la pròpia vida.

Admirem, com si d’un combat d’esgrima es tractés, un diàleg entre intel·lectes semblants, on les puntades mantenen a ratlla la batalla ideològica. Teresa sosté afirmacions brutals per a aquell temps que continuen sent actuals i necessàries, com la resistència al poder, la fidelitat a les pròpies conviccions i la valentia per a dur-les a terme.

Begoña Frutos en el paper de Teresa, al llarg de l’obra transita per diferents llocs: vulnerable en la primera part i ja tan disponible com desesperada i enèrgica en la segona, quan fa partícip a l’Inquisidor de les seues visions, mostrant amb fermesa el seu desafiament i la conformitat d’acceptar amb naturalitat fins i tot la mort si així es determinés, però sense variar un àpex el seu impuls reformador i valent davant la jerarquia. I també la forma en què Teresa suporta estoicament el monòleg final de l’Inquisidor, escoltant i defensant la seua opinió.

Enric Piera en el paper de l’inquisidor, està ple de matisos, la seua eloqüència i maneig de la paraula aconsegueix convèncer, Enric es posa en la pell de qui representa la justícia tan poc justa per a molts i ho fa de la manera de qui creu posseir tota la veritat. En molts moments t’atrapa la vehemència del seu discurs, del qual no s’ix indemne. Uns personatges molt ben elaborats, un treball de molta pulcritud.

Teresa va ser una revolucionària en la seua època, i hui esta obra ens recorda qüestions molt revolucionaries també i de vital importància, com és el fet de dialogar, escoltar i escoltar-se. 

En un món amb més Inquisidors que Tereses, no se’ns vol individus lliures i creatius, sinó policies del pensament per a controlar. El poder no vol persones que pensen per si mateixes o que revisen regles i normes injustes. En una societat que perd referents, Teresa aporta hui un paradigma d’actuació i pensament.

Però finalment sona la campana i hem d’eixir. Amb el silenci immens sense aplaudiments finals que se’ns va demanar. Impregnat pel perfum de l’obra, m’hauria agradat acostar-me a Teresa quan l’últim espectador abandonava el lloc, mentre ella contenia les seues llàgrimes en veure’ns eixir, en pressentir la seua immediata soledat i el vaticini de l’Inquisidor: “Moriréis sola, Teresa”. Per dir-li a cau d’orella que el seu esperit, llibres i exemple perduraran pels segles, traslladant la seua obra fins a estos temps moderns, impregnats igualment en confusió, que serà inspiració per a moltes persones i taula de salvació en les foscors.

Font: Conxi Domènech, Actriu./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *