Cuba: dignitat sota setge, un poble que es nega a agenollar-se

Article per Ximo Nebot

Hi ha pobles que fan història i pobles que la pateixen. I hi ha pobles, molt pocs, que malgrat les amenaces, els càstigs i els intents constants de sotmetre’ls, continuen avançant sense renunciar a la seua dignitat. Cuba és un d’ells.

Durant dècades, la narrativa dominant ha intentat reduir la Revolució Cubana a una simplificació interessada: una illa governada per un règim que cal condemnar i aïllar. Però la història, quan es mira amb honestedat i no amb les ulleres de la propaganda, és molt més complexa i molt més incòmoda per als qui pretenen escriure-la des dels despatxos del poder.

Quan el règim de Batista va caure l’1 de gener de 1959, la revolució cubana no es presentava com una revolució comunista. Fidel Castro parlava d’humanisme, de sobirania nacional i de justícia social. El primer govern revolucionari incorporava figures moderades i liberals. Però la història no es construeix en laboratoris aïllats; es construeix enmig de tensions, interessos econòmics i xocs geopolítics.

El punt d’inflexió arribaria amb la Reforma Agrària de 1959. Per primera vegada, enormes extensions de terra concentrades en poques mans —moltes d’elles propietat de grans corporacions nord-americanes— passaven a ser redistribuïdes. Per als camperols cubans significava dignitat; per a determinats interessos econòmics, una declaració de guerra.

A partir d’aquell moment es va activar una espiral de pressió i resposta: sancions, boicots, nacionalitzacions, tensions diplomàtiques i una confrontació que acabaria empentant Cuba cap a l’òrbita soviètica. I després arribaria la invasió de Badia de Cochinos, una operació impulsada pels Estats Units i executada per exiliats armats i entrenats per la CIA. L’intent va fracassar militarment, però va consolidar definitivament el rumb polític de l’illa.

És legítim debatre les decisions preses per la revolució cubana. Cap procés polític és perfecte. Cap govern és immune a la crítica. Però existeix una qüestió fonamental que sovint desapareix del debat: què hauria sigut de Cuba sense més de sis dècades de bloqueig econòmic, comercial i financer?

Perquè parlar de Cuba sense parlar del bloqueig és com voler explicar una ferida sense mencionar qui la provoca.

Durant dècades, els Estats Units han aplicat una política destinada a asfixiar econòmicament l’illa. No es tracta d’una diferència diplomàtica ni d’una simple sanció administrativa. És una estratègia de pressió sostinguda que afecta el comerç, la capacitat d’importar medicaments, tecnologia o matèries primeres i, en última instància, les condicions de vida quotidianes de milions de persones.

I la pregunta és inevitable: quantes economies del món resistirien més de sis dècades sota un nivell semblant d’hostilitat?

Malgrat tot això, Cuba continua sent un país que ha convertit l’educació i la salut en pilars centrals del seu projecte social. Ha enviat brigades mèdiques a desenes de països en moments de crisi, des d’epidèmies fins a desastres naturals. Mentre alguns exportaven armes, Cuba enviava metges.

En els últims anys, també hem assistit a una nova escalada de discursos i amenaces contra Cuba que recuperen la lògica més agressiva de la Guerra Freda. La idea que una gran potència puga decidir qui té dret a existir amb normalitat i qui ha de ser sotmés a càstigs econòmics o polítics és profundament perillosa. Quan des de determinats sectors polítics dels Estats Units es parla d’augmentar encara més la pressió sobre l’illa, d’intensificar les sancions o d’endurir encara més l’aïllament, no estem parlant de simples diferències diplomàtiques: estem parlant de mesures que acaben repercutint directament en la vida quotidiana de milions de persones.

Cap poble del món hauria de viure sota l’amenaça permanent de ser doblegat per la força econòmica, política o militar. I cap govern hauria d’actuar amb la pretensió que té dret a decidir el futur d’una nació sobirana. La comunitat internacional no pot normalitzar un llenguatge de confrontació que, en la pràctica, transmet la idea que Cuba ha de ser derrotada o sotmesa per haver decidit seguir un camí propi.

També cal denunciar amb fermesa una altra realitat: durant massa temps s’ha intentat construir una imatge de Cuba associada a etiquetes i acusacions que acaben estigmatitzant tot un país i tot un poble. Cuba no és un poble terrorista; Cuba és una nació formada per milions de persones treballadores, estudiants, metges, agricultors, mestres i famílies que han resistit dècades de dificultats amb una enorme dignitat. Confondre un poble amb una etiqueta política és una injustícia que només alimenta la confrontació i dificulta qualsevol camí de diàleg i respecte mutu.

Per això resulta difícil no veure una profunda contradicció quan les mateixes potències que parlen de democràcia i drets humans mantenen guerres, financen conflictes o imposen càstigs col·lectius a pobles sencers.

Defensar Cuba no significa negar les seues dificultats, els seus errors o els seus reptes interns. Significa defensar una idea molt més gran: que cap nació té dret a decidir el destí d’una altra. Que la sobirania no és un privilegi reservat als poderosos. I que la dignitat d’un poble no pot mesurar-se pel nombre de míssils que posseeix ni pel pes del seu mercat financer.

Però aquesta no és només una responsabilitat dels governs; també ho és de la societat civil. Els pobles del món no podem continuar observant en silenci una injustícia sostinguda durant dècades. La solidaritat no és una paraula buida ni una fotografia puntual: és un compromís actiu davant el patiment i davant la vulneració del dret dels pobles a decidir el seu propi futur.

La societat civil hem d’estar i estarem al costat del poble cubà, reconeixent la seua resistència, la seua dignitat i la seua capacitat de continuar avançant malgrat les enormes dificultats imposades des de l’exterior. També és hora d’exigir amb fermesa al Govern d’Espanya i a la Unió Europea que se situen en el costat correcte de la història. No poden continuar mantenint una actitud de subordinació política davant els interessos dels Estats Units mentre mantenen una posició que contribueix a perpetuar l’aïllament i la pressió sobre Cuba.

Europa no pot parlar de drets humans, de democràcia i de respecte entre pobles mentre guarda silenci davant polítiques que castiguen durant dècades una població sencera. És moment de deixar de normalitzar aquesta situació i d’apostar per una política basada en el respecte a la sobirania dels pobles, la cooperació i la justícia internacional.

Perquè els problemes de Cuba els hauran de resoldre els cubans i les cubanes, lliurement i sense ingerències. Però el que la resta del món sí que pot decidir és si continuarà mirant cap a una altra banda davant una política de pressió sostinguda que dura més de mig segle.

Perquè, al final, la qüestió no és només Cuba.

La qüestió és quin món volem construir: un món on els pobles petits hagen d’agenollar-se davant els grans, o un món on la dignitat i l’autodeterminació siguen drets reals i no paraules boniques per a discursos institucionals.

I davant d’aquesta pregunta, Cuba fa molts anys que ja va donar la seua resposta: resistir.

Notícies que el poden interessar

Una economia al servei de la vida: repensar les prioritats col·lectives

Per la defensa del medi ambient

Quan la guerra es converteix en una xifra