Més de quatre setmanes sense cedir: el magisteri valencià no negocia la seua dignitat
Una vaga que no ha nascut en una taula de negociació, sinó en anys d'aules massificades, salaris congelats i una administració que ha aprés a fer veure que escolta
Hi ha conflictes laborals que es resolen en dies. I n’hi ha d’altres que parlen de temes més profunds: de l’acumulació d’anys en els quals un col·lectiu ha sigut sistemàticament ignorat, retallat i instrumentalitzat. La vaga indefinida del professorat de l’educació pública valenciana, iniciada l’onze de maig i sent aquesta la quarta setmana de la reivindicació és, inequívocament, de les segones.
No és fàcil fer vaga quan ets mestre o professora. Fer-la significa deixar l’alumnat sense classe, significa que les famílies han de reorganitzar la jornada, significa un cost personal real. Qui pensa que els docents han eixit al carrer lleument no coneix la professió. Ho han fet, i ho han mantingut, perquè no tenien altra eixida: el complement autonòmic del seu salari porta sense tocar-se des del 2010, les aules estan massificades, les substitucions arriben tard, o no arriben, i la burocràcia ha esdevingut una càrrega que consumeix hores que haurien de dedicar-se a ensenyar. Quan als greuges econòmics i laborals s’hi afig una llei que retalla l’espai del valencià a les aules, és comprensible que la paciència s’esgote.
Les xifres de seguiment ho diuen tot. El primer dia, la mateixa Conselleria d’Educació va admetre que més de la meitat del professorat s’havia sumat a l’atur. Poc després, set de cada deu docents van dir no a la proposta oficial en una consulta directa a les bases. Més de 260 equips directius, persones que ocupen càrrecs de gestió i normalment es mantenen al marge dels conflictes, van presentar la dimissió en senyal de protesta. Això no és un sindicat militant movent fitxes sobre un tauler: és un col·lectiu sencer que ha dit prou de manera massiva i organitzada.
El moviment ha patit, és cert, una fractura que no convé minimitzar. CSIF i ANPE van acceptar l’oferta econòmica de la Conselleria, 200 euros mensuals en tres trams fins al 2028, trencant la unitat sindical que havia sigut la fortalesa del conflicte. Però STEPV, CCOO i UGT, que representen la major part del col·lectiu docent, han mantingut el full de ruta. I les bases, consultades de nou en els últims dies, han apostat per continuar: el 80% dels qui van rebutjar la proposta volen mantenir la vaga. No hi ha manera més clara de llegir un mandat.
En la recta final d’un curs que ja acaba, amb la selectivitat a la vora i les aules pendents de tancar, la pressió sobre el professorat és enorme. Ho saben i ho assumeixen. Han passat a un format de mobilitzacions selectives: manifestacions dimarts i dijous, assemblees autònomes la resta de dies. És una adaptació intel·ligent a la realitat d’un conflicte llarg, no un senyal de rendició. De fet, quan la negociació s’ha vist bloquejada a la Conselleria, els sindicats han anat directament a demanar una reunió urgent al president de la Generalitat, Juanfran Pérez Llorca. El missatge és clar: si qui negocia no té marge per a resoldre-ho, que intervinga qui en té.
El que va succeir la passada quarta setmana amb les imatges d’un agent de la Policia Nacional empenyent per l’esquena a una mestra durant una mobilització ha afegit un element de tensió que la societat valenciana no pot normalitzar. Fins la delegada del govern espanyol al País Valencià ha hagut d’anunciar una investigació.
Estem davant del conflicte educatiu més llarg de la història recent del País Valencià. No hi ha cap guanyador quan les aules estan parades. Però sí que hi ha una responsabilitat clara: la d’arribar a una negociació que siga real, completa i respectuosa amb qui fa dècades que sosté l’educació pública amb molt poc a canvi. Perquè si el professorat es planta, potser és hora que algú es pregunte per què.
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Rafaela: 
Comenta i participa-hi