L’arquitecte de la llum prohibida: Fernando Cabrera i el miratge daurat d’Alcoi
Hi ha ciutats que, en un moment donat de la història, peguen un esclat tan fort que ho canvien tot de dalt a baix
L’Alcoi del final del segle XIX i principis del XX era exactament un d’eixos llocs. En veure de ser només una col·lecció de fàbriques de teixits, de paper o de borra, una darrere de l’altra, plena de telers fent soroll a totes hores, de fum de ximenera i de diners que es feien molt de pressa, la nostra ciutat era un autèntic bullidor de cultura i de modernitat. La gent adinerada d’aquella època daurada necessitava algú amb ulls i sensibilitat que immortalitzara tota aquella riquesa i orgull, i van tindre la gran sort de trobar un xicot de la casa que tenia una mà de sant per als pinzells. Fernando Cabrera Cantó va ser el pintor que va saber traure i plasmar l’ànima d’aquell Alcoi tan viu des de la seua talaia de la mítica Casa del Pavo, en ple carrer de Sant Nicolau, convertint-se per sempre més en el gran cronista de tota una època.
Cabrera no va ser mai un pintor de mires curtes, d’eixos que es conformen amb quatre paisatges de vora casa i se’n van a l’estona de la fresca a veure passar els dies. Des del primer moment en què va agafar un carbonet, va tindre clar que volia mirar cara a cara l’art que es coïa a les grans capitals d’Europa. Després de començar a formar-se a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, on els professors ja es van adonar de seguida que el xicot seria un fora de sèrie, se’n va anar a Madrid per a ingressar a l’Acadèmia de San Fernando sota la tutela del mestre Casto Plasencia. Allà va polir la seua tècnica amb molta faena i sacrifici, però el colp de sort de veritat i el reconeixement al seu esforç van vindre amb una bona beca de la Diputació d’Alacant que el va enviar recte cap a Roma, que era l’epicentre on s’ajuntaven els millors artistes del món en aquells anys.
A Itàlia, Cabrera va obrir bé els ulls i es va amagar de les maneres més clàssiques i avorrides de l’escola de sempre per a començar a pintar la realitat pura de la gent del carrer, amb un sentiment tan autèntic que posava la pell de gallina a qui mirava el llenç. Va ser allà on va llançar la seua gran carrera internacional quan, en l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1892, va deixar a tot el jurat i a la crítica de la capital bocabadats amb el seu quadro Huérfanos. Aquella obra, que mostrava la tristesa humana i l’abandonament amb un respecte i una dignitat que trencaven el cor, li va valdre la seua primera Medalla d’Or i el va coronar de dalt a baix entre els més grans de la pintura espanyola del moment.
La cosa, afortunadament per a l’art nostre, no es va quedar en una flor d’estiu o en una inspiració de pocs dies. L’any 1906 va tornar a guanyar la Primera Medalla en el mateix concurs nacional amb l’obra Al agua, on demostrava que el maneig de la llum, el moviment i les formes humanes no tenien cap tipus de secret per a ell. A partir d’ahí, el seu nom va començar a córrer de boca en boca per tot el món, guanyant la Medalla de Bronze a la famosa Exposició Universal de París de 1900 i altres premis i distincions molt importants a ciutats com Múnic i Buenos Aires. Amb tants de mèrits a l’esquena, les autoritats el van nomenar Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica i, en tornar definitivament a la seua terra, es va fer càrrec amb molt d’orgull de la direcció de l’Escola d’Arts i Oficis d’Alcoi per a ensenyar i guiar els xiquets i joves que pujaven amb ganes d’aprendre l’ofici.
Quan va tornar a Alcoi consagrat com un gran mestre respectat per tots, la ciutat estava immersa en plena febre de l’arquitectura modernista, transformant cada cantó en una obra d’art. Va ser aleshores quan es va ajuntar amb el seu bon amic i arquitecte Vicente Pascual Pastor per a fer realitat la Casa del Pavo entre els anys 1908 i 1909. Cabrera no només va viure en eixe palauet del carrer Sant Nicolau, sinó que es va arromangar des del primer dia i va dissenyar ell mateix els relleus, les motllures i els ornaments de l’edifici que tots admirem hui en dia. Treballar en aquell estudi de sostres alts, passant per davall dels majestuosos pavos reals de ferro forjat de la porta, devia ser una autèntica meravella per a la imaginació. Allà pintava amb molta finor els retrats per encàrrec de la burgesia industrial, però quan es tancava a soles i volia pintar el que li demanava el cor, buscava la inspiració en els paisatges de la Mariola o en les cares de la gent més humil i treballadora de la comarca. A més, la seua faena va anar molt més enllà dels quadros de cavallet, ja que va decorar de manera espectacular el Saló d’Actes del Palau Provincial d’Alacant i va posar el seu granet d’arena en el disseny del Conservatori de Música d’Alcoi.
L’any 1937, enmig de la gran desgràcia d’una Guerra Civil que ho va capgirar tot, trencant les famílies i acabant de colp amb aquell temps de pau, llibertat i creació artística, la vida de Fernando Cabrera s’apagava a Alcoi. Se n’anava l’home, però el seu esperit es quedava clavat en les parets de la ciutat. Hui en dia, mirar un dels seus quadros a un museu o passejar per davant de la Casa del Pavo és fer un viatge en el temps, una oportunitat per a recordar d’on venim, com era l’Alcoi d’abans i com de lluny va ser capaç d’arribar aquest pintor del nostre poble. Al cap i a la fi, ens queda el gran consol de les seues pròpies paraules, eixes que explicaven el sentit de tota una vida dedicada als pinzells:
«L’art no és un simple adorn per a la vida, sinó la única veritat capaç de salvar el record dels pobles quan el temps ho esborra tot».
Jesús Eduard Alonso López: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Comenta i participa-hi