Paco Borrell, el primer impressor: “Era un procés que podríem dir-li l’inici de l’impressió offset”
Continuem amb una entrevista al primer impressor d'El Grat en commemoració als 40 anys del periòdic
A punt de complir-se el 40é aniversari de la publicació, l’home que va donar forma a les primeres edicions recorda com es feia un periòdic quan encara no existia la informàtica.
Quan Paco Borrell va imprimir el primer número d’allò que, amb els anys, acabaria convertint-se en El Grat, la informàtica just començava a fer les primeres passes. Corria l’any 1987 i la publicació que Santi li portava encara no era un periòdic, sinó una xicoteta revista feta a mà.
Borrell venia del món de la tipografia de plom, un ofici que estava a punt de quedar arraconat per l’arribada de l’offset. “Jo tenia un taller d’impremta de tipografia, de lletra tipogràfica i de plom”, explica. “Va ser començar a comprar una maquineta d’offset i anar evolucionant, passar de la tipografia a aquest format”.
El procés que descriu Borrell resulta, hui, pràcticament arqueològic. Sense ordinadors ni maquetació digital, cada pàgina es construïa físicament, peça a peça. “Anàvem fent el que era la pàgina tota a base de retalls i pegats”, relata. Els titulars s’escrivien amb lletres autoadhesives, conegudes com a Letraset, que calia enganxar una a una, i els textos redactats es componien per a després fotografiar-los.
Quan la pàgina ja estava “mig formada”, es fotografiava. D’ahí eixia un negatiu que calia retocar a mà per a eliminar ombres i ratlles abans d’obtindre el positiu definitiu, que ja anava directament a la màquina d’impressió. “Era un procés que podríem dir-li l’inici de l’impressió offset”, resumeix Borrell.
El format inicial d’aquella publicació, recorda Borrell, era de doble foli, una mida que es va mantindre durant bona part d’aquells primers anys de producció totalment manual.
Un dels episodis més recordats per l’impressor té a veure amb l’arribada dels primers ordinadors. Abans de fer-se en un propi, portava els encàrrecs a un tercer que, segons conta, no acabava mai la faena com calia: “Em canviava de grandàries, errates per tots els llocs. Era fatal. I al final jo deia: ostres, això no puc aguantar-ho”.
Va ser aquella frustració la que el va empényer a formar-se en els primers programes informàtics, en blanc i negre, i a fer el pas cap a un equip Macintosh, aleshores un desemborsament considerable. Amb l’arribada d’aquest nou sistema, el flux de treball es va simplificar dràsticament: “Ja venia tot muntat, ja estava, només era passar-ho ja a màquina”.
Més enllà del procés tècnic, Borrell recorda amb un somriure una particularitat estètica d’aquelles primeres edicions: el color de la tinta canviava d’un número a un altre, no per una decisió editorial, sinó per pura conveniència. “Aprofitava el color que tenia en màquina, que aleshores no posava cap pega de res”, explica. “Si estava en negre, en negre; si estava en gris, en gris; en blau, en blau, i així li vam donar aquell toc de color al Grat d’aquella època”.
Preguntat per com viu que aquella revisteta estiga a punt d’arribar als quaranta anys, Borrell subratlla per damunt de tot la relació de confiança que sempre ha mantingut amb Santi, el fundador d’El Grat: “Hem sigut molt coneguts i amics de tota la vida perquè sempre hem tingut confiança, i no he tingut mai problemes amb Santi”.
Aquell vincle es va materialitzar, amb motiu del 25é aniversari de la publicació, amb un reconeixement especial: una placa que li van entregar com a primer impressor d’El Grat, i que Borrell encara conserva. “Eixa plaqueta encara la tinc jo guardada”, assegura.
Julia: 
Arbre Agulló i Guerra: 
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Comenta i participa-hi