Foradia ivaceext

Club Amics de l’UNESCO Alcoi

Si que se li l’ ha donat a d’altres entitats amb menys mèrits que el Club d’ Amics de la UNESCO, i estic parlant del monument que a l’ entrada, o eixida, d’ Alcoi camí d’ Alacant se li ha dedicat al Rotary Club - i que conste que les poques relacions que amb ells he tingut sempre s’ han portat fenomenalment amb un servidor.

unesco-580x440

Club Amics de l’UNESCO Alcoi./

Estem assistint a Alcoi a una vertadera febra de peticions de rotulacions de carres per a una sèrie de personatge i institucions i açò en una ciutat que per la greu crisi econòmica que travessa no creix urbanísticament parlant.Cal dir que algunes d’ elles per al meu entendre són justificades i d’ altres no tant.

Aleshores, no vol un servidor quedar-se enrere i també des d’ estes ratlles m’ afegisc a la cursa de peticions de noms per al nostre rodaire lamentant, això sí, que la meua proposta no s’ haja demanat abans per altres persones o grups, però pense que ha aplegat l’ hora de fer justícia i de reconèixer la tasca que ha desenvolupat per la recuperació de la democràcia en la nostra ciutat una entitat com el Club d’ Amics de la UNESCO. Com és que encara no se li haja reconegut tot açò a esta entitat? Si que se li li l’ ha donat a d’altres entitats amb menys mèrits que el Club d’ Amics de la UNESCO, i estic parlant del monument que a l’ entrada, o eixida, d’ Alcoi camí d’ Alacant se li ha dedicat al Rotary Club  – i que conste que le spoques relacions que amb ells he tingut sempre s’ han portat fenomenalment amb un servidor -però, clar, la decissió d’ aquest monument va partir d’ un govern local del PP. No anaven aquests a reconèixer la tasca que en la democratització de la nostra societat va desenrotllar el Club d’ Amics de la UNESCO: els haguera deixat en evidència, ja que aquest personal res va fer per la recuperació de les llibertats democràtiques, encara que tenen la gosadia de pasar-se el dia donant lliçons de llibertat i democràcia. On estaven aquests durant la dictadura? Però major part dels anys de democràcia han hagut governs d’ esquerra, ara en tenim un i, aleshores, per què mai aquest reconeixement?

Al Club d’ Amics de la UNESCO va iniciar un servidor per l’ any 1972 les seues primeres tasques polítiques formant part d’ un consell de redacció per a l’ edició d’ un butlletí que es publicaria entre el Club UNESCO d’ Alcoi i el d’ Alacant. Va ser l’ època en que vaig tindre l’ honor de conèixer a persionalitats com Paco Moreno o el gran Jose Vicente Mateo, a més d’ iniciar una gran amistat amb Pep Torró. Recorde que vaig publicar un text en llengua valenciana però que, malauradament, no recorde el seu contingut ni la seua temàtica. No va eixir a la llum dit butlletí perquè ens van tancar el Club, el franquisme ens va tallar les ales. Bon principi vaig tindre.

Reoberts de nou, però sota una intensa vigilància – al Club UNESCO s’ arreplegaven tots els personatges decididament antifranquistes que hi havia a la nostra ciutat, amb les nostres picabaralles, amb els nostres errors i amb les nostres estratègies a voltes equivocades – vaig ser testimoni del seu nou tancament en 1976. Davant del local de l’ aleshores avinguda de Jose Antonio estavem Pep Torró, el metge Manolo Rodriguez i un servidor, juntament amb la policia dirigida per  l’ inefable inspector Claderas; i aquest darrer amb l’ ordre de tancament  no deixava de disculpar-se. No vull reproduir ací els epítets que els va dedicar Manolo Rodriguez en retirar-se la policia. Era ministre de la Governació el senyor Fraga Iribarne, el qual després va crear el partit Aliança Popular per a ser finalment Partit Popular. De res diu el paperet.

Anys després vaig aplegar a ser president del Club UNESCO quan el colp d’ estat de Tejero, havent el vicepresident Pep Torró d’ anar al local a arreplegar el fitexr d’ afiliats per si la cosa anava a pitjor. A l’ endemà, ell i un servidor vam redactar un anota de condemna del colp d’ estat per a ser llegida als microfons de Ràdio Alcoi. Vam ser dels primers en fer-ho, i la nota la vaig dur personalment a l’ emisora, havent-hi la presència de la policia. També vaig tindre l’ hornor de llegir el text pel qual també condemnaven l’ explosió d’ una boma al Cinema Goya de la nostra ciutat quan estava projectant-se la pel·lícula “La portentosa vida del pare Vicent”. El Club UNESCO va possibilitar, juntament amb la Casa de Cultura, que el film es passara en aquest darrer lloc malgrat les pressions que un grup de València anomenat “El roure valencià” va fer perquè açò no fora possible, arribant a queixar-se  a la seu de la UNESCO de Paris, on no els van fer cap cas.

Bé, pels meus anys no he viscut les etapes més dures i exemplars del Club d’ Amics de la UNESCO – l’ amic Pere Parra les ha narrat molt bé en el seu llibre sobre la història del Club – però pense que un reconeixement oficial a la tasca que va desenvolupar és de justícia, i un carrer que immortalitze a esta societat seria d’ agrair. Ja s’està tardant.

Font: Ricard Bañó i Armiñana





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *