Foradia elgrat

Un sainet per a superar un govern corrupte  

En l'assemblea, a la qual Mariano ni tan sols ha assistit (ha posat una pantalla de plasma en el seu lloc), els veïns decideixen traure els comptes de tot el que s'ha gastat Mariano en nom de tots (auditoria). “Mariano ha fet el que havia de fer per a aquesta comunitat. No sigueu populistes”.

FOR SALEUn home del carrer arriba un dia a casa i es troba que el president de la comunitat de veïns, Mariano, ha reformat l’entrada sense permís de cap veí. Mariano s’ha donat la llicència de posar sòl de fusta en tota l’escala, ha posat una il·luminació digna d’un hotel de luxe, ha comprat llums d’alt disseny, ha instal·lat portes electròniques en tots els pisos i, a més, ha col·locat mitjançant un contracte milionari a un porter fix, el seu nebot ximple (enxufisme).

Ara, per a pujar en l’ascensor cal tirar un Euro, i per a baixar, un altre (privatitzacions). El porter cobra un plus cada vegada que criden al timbre (impostos indirectes). I té prohibida l’entrada a gais, lesbianes, aturats i gent amb sabatilles (des-drets socials).

Mariano, pel seu compte propi, sense consultar a ningú, ha demanat diversos préstecs financers a càrrec de la comunitat per a pagar les despeses faraòniques, per exemple, el retrat de la seua senyora que ha col·locat al costat de l’ascensor. I ara cada veí deu una enorme quantitat de diners (deute públic).

A sobre, des que Mariano està al càrrec de la comunitat, la seua família, amics i socis gaudeixen d’una sèrie de luxes i privilegis per sobre de la mitjana (clientelisme): cotxes cars, xalets, viatges a tota despesa… Mentrestant, els veïns estan arruïnats, lluitant per sobreviure (empobriment social).

El veïnat està que crema d’indignació. Ja ningú li’l calla: “Escolta, que aquest tío s’ha pensat que és l’amo de la finca i nosaltres els seus súbdits”.

Els veïns convoquen una assemblea general per a posar-se d’acord i ajustar comptes amb Mariano.

En l’assemblea, a la qual Mariano ni tan sols ha assistit (ha posat una pantalla de plasma en el seu lloc), els veïns decideixen traure els comptes de tot el que s’ha gastat Mariano en nom de tots (auditoria).

Mentre es reconten les despeses comunitàries de les factures, entre els quals consten festes a tot luxe, vestits personals viatges familiars, el veí del vuitè diu: “aquest deute és il·legítim, no l’anem a pagar”.

Un home, que pel que sembla és propietari d’accions de l’empresa que ha instal·lat l’ostentosa il·luminació de l’entrada, reacciona indignat: “Mariano ha fet el que havia de fer per a aquesta comunitat. No sigueu populistes”.

“Ens ha enfonsat en la misèria!”, clama una avieta amb la seua veu arrugada.

“Val. Però els deutes s’han de pagar”, diu el cosí del president, que és amic del cap del banc que ha oferit els préstecs a la comunitat, “si no, cap inversor es fiarà dels veïns d’aquesta finca”.

El que no és de fiar és Mariano, que ens ha estafat a tots”, al·lega el veí del cinquè, “Que ho pague ell (responsabilitats polítiques), que és el responsable de gestionar els nostres recursos. Que ho pague i que es vaja al carrer (mecanisme revocatori). Qualsevol altre ho farà millor que ell”.

“Populistes! Demagogs! Açò mateix deia Hugo Chàvez! Bolivarians! Anats a Cuba!”, replica furiós l’accionista de l’empresa d’elèctrica.

“El nou president no pot ser qualsevol altre, ha de ser algú que vaja a gestionar els recursos de la comunitat de forma i manera que tots isquem justament ben parats”, afirma la veïna del primer.

“Sí”, contínua el veí del tercer entusiasmat amb què ha dit la del primer, “i la millor manera que açò siga així és obligant al responsable a realitzar única i exclusivament el que els veïns li ordenem” (mandat imperatiu).

“El president és un servidor de la comunitat, no l’amo”, afig el del cinquè, guanyant-se un emotiu aplaudiment.

“Açò mateix va dir Hitler una vegada, Totalitaristes!”, replica l’amic del cap del banc.

FOR SALEEntre veus de fons que els acusen de violents, antisistemes, terroristes, etarres i jihadistes, els veïns decideixen pagar únicament la part del deute que consideren legítima i no fer-ho amb la il·legítima. A més acorden demandar a Mariano i als seus amics clientelars perquè siguen jutjats per corrupció i crims contra la humanitat (sí, aquesta figura judicial li queda gran a l’al·legoria, però a la realitat, que sempre supera la ficció, s’ajusta molt bé), a més de crear una sèrie de mecanismes polítics que eviten que el següent responsable a gestionar els recursos de la comunitat es torne a corrompre.

Els veïns no tenen garanties que la justícia es vaja a imposar, principalment perquè Mariano i els seus tenen el cervell llavat d’alguns veïns, però sí que saben que tenen la responsabilitat de lluitar perquè així siga. En açò els va el futur dels seus fills, néts, pares i avis.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *