lasarga ajualcoipresuparticipa

Darrere de la crisi de refugiats

Ningú abandona la seua casa, donant per perdut totes les seues pertinences, família i amics, per gust (...) Ho saben a Iraq, Afganistan, Líbia, Iemen, Somàlia, a Pakistan… (...) El vertader perill és que cale el discurs de la por al desconegut (...) Tot apunta que aquesta crisi humanitària tan sols acaba de començar

Ningú abandona la seua casa, donant per perdut totes les seues pertinences, família i amics, per gust. No vénen per plaure. Ningú tria veure com la guerra destrossa la seua ciutat, veure com moren assassinats amics, veïns, familiars. Ho diu un xiquet sirià en un vídeo que recorre les xarxes socials: “no volem venir a Europa, si ens volen ajudar, per favor, paren la guerra”. Fugen del terror.

Terror del qual són còmplices moltes de les potències occidentals. No ho podem oblidar, la guerra és un gran negoci. La indústria armamentística, de la qual participen bancs, mitjans de comunicació, empreses multinacionals, grans inversors, fins i tot ministres de defensa (com el nostre), està encantada que cada dia hi haja més conflictes bèl·lics a Orient Mitjà i Àfrica. Encantada que l’Estat islàmic, o Daesh, seguisca avançant amb el seu terror.

Les empreses constructores encarregades de reconstruir els territoris devastats, en general còmplices dels senyors de la guerra, també extrauen el seu tros del pastís dels conflictes bèl·lics. I les que s’apropien dels territoris, dels recursos naturals i de les matèries primeres.

Com a excusa, a banda de conflictes puntuals i guerres civils concretes, la guerra contra el terror. Però succeeix que el terror, si no generar-ho, ho alimenten elles, les potències occidentals i les seues “missions humanitàries” a força de bombes, les seues “guerres preventives” que afonen països, els seus “danys col·laterals” que exterminen poblacions civils. Ho saben a Iraq, Afganistan, Líbia, Iemen, Somàlia, a Pakistan… Recordem que el sorgiment d’Al-Qaeda va estar íntimament relacionat amb la CIA. I el mateix es pot dir de Daesh, organització la qual es va forjar, en bona part, en les presons secretes de la CIA.

Aquest és el rerefons de la crisi humanitària que està vivint el món. Milers i milers de refugiats desplaçant-se, arriscant les seues vides, cap al Nord. Fugint del terror del qual uns pocs trauen partit. Però d’açò, de les causes, no ens informen els grans mitjans de comunicació, ni els mandataris dels països exportadors d’armament i actius militars. Vaja a ser que als ciutadans se’ns ocórrega reivindicar pau i els pressionem de tal manera que vegen deslegitimades les seues accions i minorats els seus beneficis i poders.

En realitat, els mateixos mandataris que defensen dogmàticament l’austeritat, les retallades i el lliure comerç, poc els interessen la democràcia i els drets humans. Si els importaren, hagueren deixat fa anys de construir murs i concertines per a invertir en solidaritat i adaptació. També hagueren deixat de fer negocis (inclosos armamentístics, per descomptat) amb dictadures reaccionàries, com la del Marroc i Aràbia Saudita.

Per molt que ho dissimulen, els interessa atraure mà d’obra qualificada i desesperada: ho va dir el nostre Ministre de Guindos: “serà bo per a la nostra economia”. Clar, aprofundirà el camí de la destrucció de drets laborals i de l’abaratiment dels salaris (en Alemanya els primers refugiats, gent molt qualificada, ja estan treballant per 1 € l’hora). És a dir, serà bo per a l’economia dels que no tenen escrúpols, dels que aprofiten les desgràcies dels altres per a fer guanys.

Però aquest no és el vertader perill dels pobles europeus. Aquest perill es podria solucionar amb voluntat política, per exemple, amb la voluntat política de les noves forces democràtiques que van adquirint força per tota Europa. Recursos hi ha de sobra per cobrir les necessitats de tots, però no per cobrir l’avarícia d’uns pocs.

El vertader perill és que cale el discurs de la por al desconegut. De l’odi a l’altre. El discurs de “els nostres primer”. La xenofòbia. Que els europeus ens considerem més dignes que els no europeus. Que es deshumanitze a l’altre. No seria la primera vegada en la història que aquest tipus de discurs desembocara en un desastre humanitari.

A Hongria tal discurs ja està cristal·litzant en lleis i en pràctiques en diametral conflicte amb els drets humans: penes de presó als refugiats siguen capaces de creuar les vages de concertines; puntades i travetes a xiquetes que corren desesperades a la cerca d’un futur; multes als ciutadans que ajuden als que busquen refugi; gasos lacrimògens i tirs als quals fugen de la guerra… Polònia, la República Txeca i Eslovàquia van pel mateix camí.

Tot apunta que aquesta crisi humanitària tan sols acaba de començar. De moment, amb la solidaritat com a resposta a la situació d’urgència, la ciutadania europea en general està donant un exemple d’humanitat. Però, per l’ambient comunicatiu que es pot palpar, i tenint en compte que els mitjans de comunicació espanyols no són precisament germanetes de la caritat, està oberta la possibilitat que aquesta crisi humanitària, no solament no siga mitigada des de la seua arrel (és a dir, amb el fre dels conflictes bèl·lics.), sinó que a més siga instrumentalitzada per interessos innobles. Farem el que puguem perquè així no siga.

article rodrigo

Font: Rodrigo Paños./

reactivalcoi


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *