Aniversari de la mort de Miguel Hernández
• Entrevistem a José Luís Ferris, escriptor, poeta, assagista i professor de literatura • Destaca, entre les moltes obres, per l’assaig biogràfic ‘Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta’ • Recordem la figura de Miguel Hernández en l'aniversari de la seua mort
José Luís Ferris és escriptor, poeta, assagista i professor de literatura. És un dels grans biògrafs de Miguel Hernández. Destaca, entre les moltes obres que té per l’assaig biogràfic ‘Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta’, amb la que desmonta mites sobre la figura de l’autor. L’entrevistem per conèixer millor al poeta oriolà en l’aniversari de la seua mort el 28 de març de 1942.
- Qui va ser Miguel Hernández?
Miguel Hernández va vindre a ocupar un lloc que no van aconseguir ocupar ni els autors a qui ell mateix admirava de la Generació del 27 en la història de la literatura. Els poetes de l’època escrivien una poesia avantguardista en les quals es debatien temes universals com l’amor, la soledat, etc. Però escriure sobre un conflicte amb compromís social sense que l’obra es convertira en un planflet i conservant la qualitat literària era complicat de resoldre. Miguel Hernández va aconseguir fer una alta poesia, sense baixar la qualitat i aconseguir que el poble el comprenguera perfectament. Va unir compromís i alta literatura, preservant tota la dignitat poètica.
- Que deu recordar-se?
Per damunt de tot la seua obra, sobretot la poesia perquè el teatre és més fluix. Però també va exercir el periodisme quasi literari durant la guerra, publicant molts articles de l’època amb la finalitat d’animar a les tropes i també per les moltes cartes que va escriure. I en segon lloc, l’exemple que donava, la seua coherència ideològica que li va costar la mort perquè no va accedir ni a demanar disculpes per escrit després de la guerra per la seua posició comunista una vegada instaurat el franquisme.
- Per què la Generació del 27 va menysprear en certa forma al poeta mentre ell sentia admiració per ells?
Va haver de tot. Literats com Vicent Alexandre tractaven a Miguel Hernández com si foren germans, i una de les proves és que una vegada mor Hernández, Alexandre es va passar anys donant diners a la viuda per a que no li faltara res. I després també està Pablo Neruda, que és qui va convidar a Miguel a anar a Madrid amb ells. El que sí que ocorre és que hi ha una gran aversió per part de Lorca. Ells es coneixen quan són més joves, a Múrcia per la companyia de teatre que dirigia Lorca. Quan anys després Lorca es troba a Miguel en el mateix grup d’amics que ell considerava seus, no li fa gràcia la seva presència.
- Per què no accepta Lorca la presència de Miguel?
Hi ha tres raons: En primer lloc, per l’aspecte físic, perquè Lorca que era un burgès i no soportava l’aspecte deixat i la poca correcció del poeta. En segon lloc, pel caràcter amistós i próxim de Miguel, amb el que la gent disfrutava conversant i rient, un paper que fins a l’aleshores havia exercit Lorca. I en tercer lloc, que el caràcter de Miguel, sense ostentar ningún tipus de masculinitat, era tremendament masculí sense ningun dubte en la seua orientació sexual, que no passava amb altres autors. I açò provoca situacions molt incòmodes. També va passar amb Cernuda i Alberti però per altres qüestions. Alguns autors van arribar a dir que tenien ‘al·lèrgia a Miguel Hernàndez’.
Hernández va aconseguir arribar al poble conservant tota la dignitat poètica, unint compromís i alta literatura”
- Per què assegura que la figura de Miguel Hernández està instrumentalitzada?
Em molesta que s’intente recuperar no pel seu interés com a poeta sinó perquè era símbol de lo prohibit, de la repressió durant la dictadura i per la seua posició comunista. A la transcisió no recuperen al Miguel Hernández complet, que seria lo just sinó que es queden amb els poemes més incendiaris i és el que van a utilitzar com a bandera. No els interessava la figura del poeta sinó del Miguel combatiu. Per a mi això és instrumentalitzar a un escriptor. Durant l’època de la transició sols es va agafar eixe Miguel, mentre que altres facetes molt interessant que completen la seua figura va ser minyonejat en tot moment. La recuperació de la seua figura completa no es fa fins finals de segle XIX principis del XX.
- Per qui està influenciada la seua obra?
La història de Miguel és molt curiosa perquè durant els 5 anys que va estar exercint de pastor va estar llegint molt i pels llibres que s’emportava sabem que llegia autors francesos, també a Góngora, a Garcilaso, a Rubén Dario, etc. La formació dels clàssics la té al principi, si parlem d’influències culturals. Referint-se a les influencia vitals, l’amorosa es veu molt clara en l’obra ‘El rayo que no cesa’ en la qual es veu la influència de tres dones, però sobretot amb una intensa relació sexual i semi espiritual amb Maruja Mayo. Per a poder accedir a ella prèviament trenca amb la seua nóvia Josefina. Dels 29 poemes de l’obra 3 estan dedicats a Josefina, 4 a Maria Cegarra i la resta a Maruja Mayo. I les influències humanes i literàries són definitivament Pablo Neruda i Vicente Alexandre.
- En el seu llibre biogràfic sobre Miguel Hernández trenca una sèrie de mites. Quins són els mites que hi havia entorn de la seua figura?
Són tres. En primer lloc, la pobresa que s’associa a que va passar necessitats en la seua infantesa i joventut. En segon lloc, que era un poeta pastor. I en tercer lloc, que va ser autodidacta, que no va tindre accés a l’ensenyament. El primer era fals perquè son pare tenia diners, era un gran empresari que es dedicava a compra i venta de ramaderia. Si que hi havia austeritat, el pare no consentia que a mare gastara més del que devia. El punt dos es que no es va dedicar des que va nàixer al pasturatge, això no es cert, ell va poder estudiar durant 10 anys, mentre que els altres xiquets sols podien estudiar dos anys. En la serra va estar 5 anys de pastor de cabres, un temps que a més va dedicar a llegir grans obres. Un altre dels mites és que era un poeta que improvisava molt, això és mentida, ell era un gran polidor dels textos.
- Com van ser els últims dies?
Els últims dies van ser horribles perquè estava molt pressionat per a que rebutjara a tots els compromisos polítics i firmar una carta d’adhesió al règim. Es va negar a tot però de sobte es va donar compte que si moria en eixes condicions la seua dona i el seu fill no anaven a tindre ningun dret sobre la seua obra perquè no estaven casats per l’església. I el 3 de març de 1942 va demanar casar-se amb ella. Els 25 dies que queden fins la mort es van rebre els papers per a ser traslladat a un hospital tuberculós que hi havia a València però ja no el podran moure i mor el 28 de març a les 5:30 de la matinada a la presó d’Alacant.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi