Foradia

Alcoi i Sant Joan: La festa del Ros

per Francesc Gisbert

Són molts pobles els que celebren la Nit de Sant Joan. A Alcoi, s’ha recuperat des de fa uns quants anys gràcies a l’Associació de Veïns de la Zona Nord, que l’ha reintroduït en les festes del barri. I com no podia ser d’una altra manera, a Alcoi té un nom diferent i especial. Això faltava. Però, d’on ve el costum, general a tants pobles del Mediterrani? I d’on ve el nom particular del Ros, amb què és coneguda a Alcoi? Alguns amics de la Zona Nord m’han demanat un article sobre els orígens de la festa. Ací va la meua contribució.

Francesc Gisbert AlcoiTotes les cultures posseeixen un calendari festiu i un calendari màgic, part fonamental de la seua identitat. Els humans ens esforcem a mesurar el temps i a organitzar-lo, en un intent de controlar-lo. El dia i la nit, les edats i les estacions, la vida i la mort, són un cicle. Els cicles marquen l’aternança entre períodes de fred i calor, de dies llargs i curts, de sembra i sega. Hi ha un temps civilitzat, artificial i convencional, de caràcter lineal, quantificable pels rellotges i els calendaris. I hi ha un temps natural, primitiu i inabastable, de caràcter cíclic, definit per la vida i la natura.

Per Sant Joan, el sol avança arran de l’horitzó, com correspon al Solstici d’estiu, el punt Càncer, el clímax solar. Al migdia, el sol és dalt del cel, i si estaqueu un bastó a terra, no fa gens d’ombra. El poble, que no necessitava entendre d’òrbites ni de càlculs astronòmics, sabia que aquella posició indicava l’arribada del bon temps i de les collites. D’ací el costum de passar la nit del 23 al 24 de juny en vetla, cantant, ballant i fent rogle. Les fogueres allarguen la claror dels dies més llargs de l’any. Els ibers i altres cultures ja celebraven el Solstici, i els romans l’incorporaren a les seues festes habituals. L’Església, al començament, condemnà aquestes danses i fogueres, reminiscència del paganisme. El concili de Constantinoble (680) les prohibí. A l’últim, però, davant la força de la celebració, pensà que si no podia eradicar la festa, millor fer-la seua, com tants altres rituals pagans assimilats al cristianisme. Ja ho havien aconseguit abans, amb èxit. Les Caldendes romanes d’abril es van reciclar en la Setmana Santa; el Solstici d’Hivern i el dia dels Morts, en Tots Sants; el Natalis Solis, en Nadal… Però, què fer amb el Solstici d’Estiu? La solució va ser consagrar-lo a Sant Joan, el personatge dels evangelis que, en batejar Crist al riu, evoca un ritual ancestral: el bany purificador en les aigües.

Tenim una mitologia pròpia, amb rituals, llegendes, contalles i criatures fantàstiques.

Però a banda de les fogueres improvisades en platges i places, i de la Cremà organitzada d’Alacant, Sant Joan és la nit màgica mediterrània, la més curta, abans del dia més llarg. Una nit en què no es pot dormir, sinó vetlar. D’ací el nom del Ros, que li donem a Alcoi. Ros ve de rosada, la humitat ambient que es genera a la nit i impregna les fulles de les plantes i la pell de tot aquell que passa la nit al ras. Una rosada, no cal dir, de propietats benefactores. I una nit en què, a l’igual que ocorre a Tots Sants, les criatures fantàstiques desperten i pul·lulen pel món. La vitalitat de l’imaginari és un indicador de la salut dels pobles. Les cultures que conserven i fomenten una mitologia pròpia, poden presumir de bona salut. Les cultures que obliden els seus mites i els substitueixen per d’altres forasters o de moda, estan malaltisses. Tenim una mitologia pròpia, amb rituals, llegendes, contalles i criatures fantàstiques. Podeu llegir-ne més en el llibre Màgia per a un poble, guia de creences i criatures màgiques populars (Edicions del Bullent) o, per als més menuts, en els contes il·lustrats La Maria no té por (Andana edicions) i Els amics del butoni (Andana). Com també en Llegendes valencianes, de Víctor Labrado (Bromera). La Nit de Sant Joan és una bona oportunitat per a recordar la nostra mitologia popular.

Per Sant Joan coincideixen tres rituals: els rituals del foc, els de l’aigua i els de les plantes. Si la Nit del Ros decidiu prendre el primer bany, al riu, a la platja, a la piscina o amb un got d’aigua, per cridar la bona sort, heu de saber que hi ha espais màgics, on la llegenda es personifica en les encantades. Les encantades són una reminiscència dels genis loci o esperits locals, que habitaven vora fonts, rius, ruïnes o corrents d’aigua. En la nostra tradició, són personatges de gran bellesa, guardianes de tresors fabulosos del temps dels àrabs, que s’hi apareixen una vegada a l’any, precisament la nit que tot és possible, l’única en què la valentia pot trencar l’encanteri secular. D’encantades, dones d’aigua o goges, n’hi ha arreu d’Europa. A Occitània reben el nom de daunas d’aiga, a Galícia i Portugal encantas o mouras, a Euskadi lamiak, a Astùries xanes i a Cantàbria anjanas o mouzas. Al País Valencià, en podeu trobar, si teniu una miqueta de sort i paciència, ben a prop, al barranc de l’Encantada (entre Planes i Beniarrés). I una miqueta més lluny, a la font de la Jana (Teulada), al Castellar Colorat (Crevillent), a les coves del Cabeçó d’Or (Xixona), al Cabeçó Soler (Baix Vinalopó), a la partida de la Giraba (Ludiente), a la cova de l’Ocre (l’Albir), a la cova de la Serra del Cavall (Petrer), a l’escala de la donzella (Moixent), al Desert de les Palmes (Plana Baixa), a la Pedra Encantada (Montesa), als Banyets de la Reina Mora (Banyets de Calp), al castell de Marinyén (Benifairó), al castell de Penella (Cocentaina), a la Roca Encantada (la Vila Joiosa)… 

Però el Ros o Sant Joan també és el moment dels rituals de les herbes.

Dins dels rituals de l’aigua, hi ha el costum de prendre el primer bany, per purificar-nos i tindre bona sort la resta de l’any. Com també hi ha, dins dels rituals del foc, el costum de saltar una foguera. Una forma simbòlica de superar un obstacle i fer realitat els nostres desitjos. Però el Ros o Sant Joan també és el moment dels rituals de les herbes. És l’època en què cal collir algunes plantes medicinals, que floreixen al voltant del sostici d’estiu, anomenades precisament santjoaneres: la pinya o carxofeta de Sant Joan (contra les hemorroides), els santjoanets o corones de Sant Joan (per a cobrir basquets), la centaura o herba de la fam (per a les ganes de menjar), la berbena (analgèsic per al dolor) i el pericó groc o espantadimonis (amb què elaborem l’oli de pericó, per a picades i inflamacions).

Una nit especial, arrelada a la nostra identitat, on podem fer ben bé de tot: des de descobrir tresors ocults a desencantar donzelles encantades, enfrontar-nos als paranys del dimoni o endevinar el futur, atraure la bona sort prenent un bany o atrapar l’amor saltant una foguera, collir les llavors de la falguera o bollir herbes màgiques. Bona nit del Ros, bona nit de Sant Joan.

 

Font: Francesc Gisbert./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *