Foradia

Memòria històrica alcoiana amb Paco Blay i Àngel Beneito

• Arran la troballa d’artefactes armamentístics que s’ha realitzat durant aquests a Alcoi, hem volgut consultar amb dos notables historiadors alcoians per tal de reconstruir alguns fets de la memòria històrica d’Alcoi • “Alcoi va tindre durant la Guerra Civil el millor i el pitjor”

Arran la troballa d’artefactes armamentístics que s’ha realitzat durant aquests dies a l’illa de Rodes d’Alcoi, hem volgut consultar amb dos notables historiadors alcoians per tal de reconstruir alguns fets de la memòria històrica d’Alcoi. Ells són: Àngel Beneito i Paco Blay, dos membres del Centre Alcoià d’Estudis Històrics Arqueològics que destaquen per la gran quantitat d’estudis i treballs que han realitzat sobre aquest àmbit.

La troballa en Rodes dels artefactes armamentístics

L’espai que coneguem com l’illa de Rodes va ser una de les fàbriques metal·lúrgiques socialitzada a Alcoi durant la Guerra Civil. Es dedicava a construir material d’agricultura, com penses d’oli.

Després de ser socialitzat pels treballadors va canviar tota la seua dinàmica fabril i es va adaptar a la indústria de guerra. L’empresa es deia IMAS, Indisturias Metalúrgicas Alcoianas Socializadas.

Segons ens comenten Àngel Beneito i Paco Blay, allí es construïa tota mena de carcasses de material bèl·lic: granades d’espoletes, cartutxera de fusell, bombes de calibre…. El repertori de fabricació era molt ampli. Els productes es destinaven després a les fàbriques que elaboraven dinamita. Per això, “és molt difícil que les bombes foren elaborades en la seua totalitat a Alcoi. Possiblement sí que foren elaborades allí les carcasses, però de moment, fins que no tinguem més dades, no se sap amb certesa“.

Una hipòtesi és que siguen bombes que van llançar a Alcoi les aviacions italianes que no explotaren, o que se les deixaren les mateixes tropes, i que les guardaren allí. “Perquè les fonts orals comenten que van caure algunes bombes que no van esclatar”. També podria ser que les portaren durant la postguerra a l’illa de Rodes, en qualitat de metall per a fondre, i per algun motiu quedaren soterrades.

Els nostres historiadors aclareixen que abans de traure conclusions definitives, “les bombes s’han de netejar i identificar una per una per a després reconstruir el seu origen i relat. Esperem que després d’inventariar-les, ens passen les fitxes corresponents per poder tenir més informació. Tot seguit, seria interessant que siguen exposades com a testimoni de guerra a un refugi antiaeri”.

L’experiència de col·lectivització de la indústria alcoiana

El colp d’Estat que va dur a terme en 1936 el bàndol nacionalista, capitanejat per Franco, a la II República espanyola, va ser el tret d’eixida de la Guerra Civil, que va finalitzar l’any 1939 amb la victòria del dictador.

Durant aquest període, Alcoi va promoure, igual que va succeir a altres localitats, un procés de socialització de la seua indústria: eren els sindicats de treballadors i els partits d’esquerra els que van prendre el control dels centres productius i de la direcció política del municipi. L’adversitat de la contesa va ser l’escenari en el qual es va fer realitat el somni anarquista, sensibilitat que estava molt arrelada entre la societat alcoiana.

Des de la Revolució del Petroli, els treballadors alcoians estaven esperant fer una revolució que estava pendent, a causa, principalment, de les diferències socials tan pronunciades que hi havia”, remarca Àngel Beneito. A més, la crisi del 29 va accentuar l’atur i la pobresa entre les classes treballadores. És a dir, els treballadors tenien la necessitat de revertir l’ordre social, i aquesta era l’única manera de millorar les seues precàries condicions de vida.

La Guerra en marxa, la indústria col·lectivitzada i els treballadors i els sindicats dirigint les decisions polítiques, Alcoi va continuar funcionant, “les indústries produïen, els treballadors cobraven, els productes es venien, moltes dones es van incorporar al treball, molts alcoians es van anar a lluitar als fronts…”. Inclús es va intentar configurar un institut obrer a través del qual es posava en marxa un pla accelerat d’estudis que facilitaria que els obrers feren el Batxiller i es prepararen per als estudis universitaris. No va ser possible, però alguns treballadors alcoians anaren l’Institut Obrer que es va crear a València.

Els Bombardejos a Alcoi

El bàndol nacionalista va anar imposant-se en tots els territoris. També a Alcoi. La Guerra Civil ja havia quasi acabat, estava clar que els autors del colp d’Estat la tenien guanyada. Va ser en aquest moment quan Alcoi va patir un total de set bombardejos per part de l’aviació feixista italiana: un escenari esgarrifós. “I la població sabia que podia ser bombardejada en qualsevol moment”. Per això, moltes alcoianes i alcoians van fugir. El municipi es va dotar, al mateix torn, de recursos per sortejar els efectes explosius, com són els refugis antiaeris.

Amb el primer bombardeig no va sonar la sirena. Quan va sonar, les bombes ja estaven damunt, cosa que va provocar molt de dolor a la ciutat. En quatre dies va haver-hi tres bombardejos. Per tot això, la ciutat va caure en una depressió profunda”, remarquen els nostres historiadors. Després vindria la dictadura, la repressió, l’exili, el sotmetiment.

Van ser moltes les ciutats espanyoles bombardejades, la primera d’elles Guernica. Després Barcelona, València, Alacant, Gandia…”. Hi havia diversos arguments per a fer-ho: per una banda, la represalia: la població alcoiana havia realitzat la seua revolució social, d’un signe ideològic contrari completament als postulats dels vencedors de la guerra, defensors de les elits i els grans patrimonis. Per altra banda, Alcoi hi tenia indústria metal·lúrgica i indústria de guerra, fet potencialment perillós.

La guerra psicològica: un primer assaig de la II Guerra Mundial

A més a més, tal com comenta Paco Blay, darrere dels dolorosos bombardejos “hi havia una estratègia de guerra psicològica: volien atemorir a la població. De fet, el general nacionalista Mola, deia en els seus documents de preparació de la sublevació que les primeres setmanes d’aixecament calia atemorir, i inclús matar, a la població civil per tal d’evitar revoltes i moviments populars de resistència”.

Aquesta és, per tant, la primera vegada en la història que un exèrcit castiga a la població civil: normalment les guerres tenen lloc entre un exèrcit un altre en punts de batalla concrets, però en aquest cas es va implicar a tota la ciutadania: ciutats senceres amb gent innocent”. Aquest va ser, d’aquesta manera, l’assaig del tipus de guerra que es donaria a partir de 1939 amb la II Guerra Mundial.

Col·laboració amb el feixisme italià i el nazisme alemany

La Guerra va ser finançada per gent poderosa, entre ells la banca March, i diversos industrials i intel·lectuals simpatitzants del feixisme. Una de les proves d’aquest fet és el següent argument: quan comença la II Guerra Mundial, Franco va col·laborar amb Hitler oferint-li material com carbó i ferro per a la indústria nazi, “va ser el pagament que Espanya va fer a Alemanya pels serveis prestats durant l’aixecament”. L’església s’hi sumaria també al bàndol franquista una vegada iniciada la contesa.

 

Solidaritat alcoiana

Alcoi va tindre durant la Guerra Civil el millor i el pitjor, comenta Beneito. El pitjor ja l’hem esbotzat. I el millor són les manifestacions de solidaritat. Una d’elles ve de la mà dels treballadors dels països escandinaus: van dedicar fons i esforços per a la construcció del conegut Hospital Suec-Noruec, que va funcionar com un hospital de sang, per a ferits de guerra.

En total es van construir a Espanya tres hospitals, gràcies a la solidaritat internacional. A banda del d’Alcoi, el d’Ontinyent, que el va finançar la Internacional Socialista Obrera Belga. I també el de Benicàssim, que el van costejar les Brigades Internacionals.

Però la solidaritat durant aquesta etapa no va ser a soles de caràcter internacional: “els alcoians també van ser solidaris a nivell local”, per exemple: van acollir molts refugiats de ciutats bombardejades i derrotades, dels que destaquen els cordovesos. També a molts xiquets, Alcoi va acollir vora catorze o quinze escoles, amb 20 o 30 xiquets cadascuna i els seus mestres i treballadors. Xiquets i grans es van instal·lar per diferents llocs de la ciutat: masos, xalets, instal·lacions… “On van poder”.

En definitiva, Alcoi va posar tots els recursos necessaris per acollir a tota la gent que fugia de les penúries: sanitat, educació, llars, menjar, treball… “Alcoi estava saturada de gent, però ho va fer”.

Memòria històrica a Alcoi

Al llarg de les últimes dècades, la societat civil alcoiana, a través d’Associacions com CAEHA, també amb el suport de l’Ajuntament, ha anat fent molts treballs, estudis i accions per recuperar la memòria històrica, imprescindible per a comprendre el nostre present i per a projectar un futur millor. El pont de Paco Aura i el reconeixement als deportats a camp de concentració de Mauthausen, la recuperació dels refugis de la Guerra, l’edició de memòries d’alcoians com Àlvar Seguí, Salvador Jordà o les monografies sobre els germans Botella Asensi…

Els espais de la memòria constitueixen un altre fet de recuperació històrica significatiu per a Alcoi. Es tracta d’un itinerari pedagògic, promogut pel CAEHA, a través del qual els assistents poden recórrer diferents espais i vestigis històrics de la ciutat per conéixer els principals fets històrics viscuts a Alcoi durant la Guerra Civil.

Destaca també un recent estudi realitzat per Àngel Beneito, Josep Lluís Santonja i Francisco Moreno, “Temps d’ombres: la repressió a Alcoi des de la Guerra Civil fins als anys 70”. Un estudi a través del qual moltes alcoianes i alcoians han pogut reconstruir la història de les seues famílies.

Així i tot, la investigació històrica no té límits: sempre es pot aprofundir en diferents qüestions que ens ajuden a reconstruir el passat. Un camp concret d’investigació històrica d’especial interés actual, ens remarquen els nostres entrevistats, és la reconstrucció biogràfica d’alcoians i alcoianes que han viscut la història des d’una perspectiva intensa, com per exemple els exiliats alcoians.

Un altre treball que caldria dur a terme, en opinió dels nostres historiadors, és la construcció d’un monument dedicat a la pau, que encara està pendent malgrat les diferents iniciatives que s’han dut a terme.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *