lasarga participatius

Emprendre en el nou ordre global

Tot va començar en un curs que va promoure l'ajuntament de la meua ciutat, “coaching per a emprenedors” (...) Quina vida més alegre i còmoda m’esperava. Era qüestió de temps (...) “Genial idea”, em va dir Marta amb entusiasme, “pot ser l'inici d'un gran projecte” (...) Gens estava perdut, a la primera no ixen els grans projectes.

emprendedurisme report2

Miracle. Es va produir en mi un miracle. Vaig obrir els ulls. Vaig rebre la revelació decisiva. A partir d’ara tot en la meua vida serien èxits i alegries. Lluny quedarien els dies en els quals, privat de prestacions socials, hauria de prescindir d’eixir els caps de setmana amb els amics i de basar la meua dieta en tonyina i creïlles. Lluny els dies de desesper davant l’absència d’un treball que em proporcione el sustente econòmic suficient per a tenir una vida estable.

Lluny la visió catastròfica del meu oncle Manolo segons la qual els poders mundials tenen entre mans un projecte global, un nou ordre mundial, en el qual una elit de multimilionaris pretén controlar i explotar a la humanitat i tots els recursos naturals. Bovades. Començava una vida nova.

Tot va començar en un curs que va promoure l’ajuntament de la meua ciutat, “coaching per a emprenedors”. Allí, els ponents, entre els quals es trobava la meua futura coach personal, ens van obrir els ulls: tot està en la nostra ment, nosaltres som els creadors de la nostra pròpia realitat. N’hi ha prou amb creure en alguna cosa fermament perquè es faça realitat. N’hi ha prou amb implantar les teues metes vitals en la teua consciència perquè tot vaja venint.

Com més real siga en la teua ment més ràpid es farà realitat.”

Vaig començar el meu treball mental aqueix mateix dia. I ho vaig fer seguint l’exemple que ens van donar: ¿Quins són els teus objectius? ¿Diners? Doncs has de visualitzar-te en un futur en el qual els diners abunden en la teua vida ¿On vols viure? ¿En un xalet amb piscina? Has de visualitzar el teu habitatge desitjat, tots els seus detalls, les seues dimensions, els colors de les parets, les seues habitacions, la seua decoració, la seua olor, el seu ambient, sentir el seu aire. Com més real siga en la teua ment més ràpid es farà realitat.

Així ho vaig fer. Durant els primers dies vaig fer un retir espiritual en l’habitació en la qual dorm des de fa quaranta anys gràcies als meus pares, que dormen en la del costat. Un retir de poderós entrenament mental: em vaig visualitzar en una caseta prop d’una platja, al costat d’una piscina i amb una xica, la qual cosa seria la dona de la meua vida (que per cert, molt s’assemblava a Marta), al meu costat prenent el sol mentre els ocells improvisaven per a nosaltres un esplèndid concert.

Quina vida més alegre i còmoda m’esperava. Era qüestió de temps.

Ara comprenia el perquè de la meua mala sort en la vida. Jo mateix me la vaig crear amb els meus pensaments negatius. D’alguna forma vaig contribuir al fet que la fàbrica de tèxtil en la qual vaig estar treballant durant anys fera fallida en 2008. D’alguna forma, vaig contribuir amb els meus mals pensaments al fet que l’empresa de repartiment en la qual vaig estar fins a 2012 realitzara un ERE, malgrat tenir guanys, i em deixara en el carrer.

Vaig deixar de prendre’m de debò en les teories del meu oncle:el capital ha creat una crisi financera global que ens conduirà a la neoesclavitud, ens volen treballant per un plat d’arròs. Adona’t, eres part de la primera generació que viu pitjor que la dels seus pares”. Sempre ha tingut una visió massa pessimista de la vida, mai ha desenvolupat el pensament positiu. Per açò mai va triomfar.

La meua meta vital era molt més ambiciosa. Per tant, si volia fer-la realitat, hauria d’apuntar cap a projectes que estigueren a l’altura. No em valia una ocupació qualsevol en la qual treballes per a uns altres. Marta sempre m’ho deia: “cal evolucionar, la millor empresa en la qual podem treballar és la nostra. Hem de ser empresaris de nosaltres mateixos”.

El que volen és que estigues tu solament contra el mercat

El meu oncle em contradeia: “empresari de tu mateix, ja. El que volen és que estigues tu solament contra el mercat, que negocies directament amb els grans empresaris, sense tenir respatler de sindicats ni de la solidaritat col·lectiva”. Jo ja no li feia ni cas.

Una vegada em vaig veure preparat mentalment, seguint amb els consells de Marta, em vaig posar a estudiar un projecte que em servira de trampolí cap al cel. Estava convençut que ara, governat per una ment amb objectius clars, donaria amb ell.

emprededurisme report

Vaig contractar, a més de Marta, assessors que em van orientar el camí que havia d’emprendre. Cercava un projecte. Una empresa. Un negoci. Havia de ser alguna cosa, un servei o un producte, demandat per la societat, una necessitat que poguera resoldre.

Però tots els meus possibles projectes empresarials requerien fortes inversions: una planta de reciclatge, una empresa d’energies renovables, un comerç de productes exòtics, un projecte de cultiu ecològic…

Després de dos mesos, m’havia gastat ja quasi tot el meu pressupost, que havia sigut extret de la paga de jubilació del meu pare, en estudis i assessors.

Vaig tenir uns dies de baixó. L’oncle Manolo em deia amb veu d’advertiment: “t’equivoques, estàs cercant una solució individual al que és un problema col·lectiu. L’única forma de construir un futur millor és la lluita social i política. La unió de la gent de baix. Cal tirar als que estan en el poder”.

Però, gràcies als consells de Marta, que em motivava i m’encoratjava a cercar el camí de l’èxit, de sobte va venir a visitar-me la inspiració.

¿Per què no crear el servei de traure a passejar als gossos dels majors?

En la nostra societat hi ha molta gent gran (i molta d’ella, abandonada pels seus fills i néts), mancats d’afectes recorren a aqueixes màquines de donar amor que lladren i necessiten fer les seues necessitats fora de casa, els gossos. Si els amos són persones majors que no poden moure’s amb facilitat i els gossos necessiten eixir al carrer a jugar i fer-se olor amb altres gossos… ¿Per què no crear el servei de traure a passejar als gossos dels majors?

Genial idea”, em va dir Marta amb entusiasme,pot ser l’inici d’un gran projecte”.

Em vaig posar a la feina. Al cap de dos mesos la meua empresa va començar a donar els seus fruits. Una trentena de clients. Un parell de xavals que m’ajudaven per quatre duros. Però els comptes no acabaven d’eixir.

Perquè el negoci resultara mínimament rendible havíem de traure al carrer alhora a dos, tres o quatre gossos, clar, de diversos veïns. El negoci va començar a donar problemes: molts dels gossos es portaven malament entre ells, s’embolicaven, es lladraven, es fugien, es barallaven… Muntàvem cada numeret pel carrer… El projecte va resultar un fracàs.

Però no em vaig enfonsar. Vaig continuar enfortint la visualització de les meues metes. Em mantenia motivat.

Mentre se m’ocorria la forma d’establir un projecte des de zero que no requerira grans pressupostos (potser baixar la brossa dels veïns, netejar cotxes, regar jardins…), vaig decidir eixir al carrer a cercar treball. Potser no em calia tenir el meu propi negoci, potser podia aconseguir la vida que m’havia proposat treballant per a uns altres, tot era qüestió de creure-li-ho.

les ofertes d’ocupació: solament eren dos, comercial de venda de productes de bricolatge i tècnic enginyer industrial”

Em vaig disposar a visitar, amb l’alegria i il·lusió del que està convençut que la vida li va a somriure, l’oficina del SERVEF. Un mústic funcionari em va assenyalar les ofertes d’ocupació: solament eren dos, comercial de venda de productes de bricolatge i tècnic enginyer industrial. El segon ja estava demandat.

Vaig aconseguir el treball de comercial de productes de reciclatge. Llavors em vaig adonar que, una de dues: vendre productes que a ningú li importen és impossible o jo no valc per a vendre per les cases. Després de dues setmanes de treballar a comissió, amb un saldo en negatiu, vaig decidir abandonar.

Gens estava perdut, a la primera no ixen els grans projectes. Després d’uns mesos cercant ofertes de treball en les institucions comarcals, associacions d’empresaris i internet, tot en va, amb certa desesperació, vaig decidir anar a una empresa de treball temporal. Des de llavors he estat encadenant intermitentment contractes de cambrer, dependent, mosso de càrrega, repartits de pizzes i altres.

Fins ací la meua nova vida. Vaig a cridar al meu oncle Manolo.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *