lasarga ajualcoitel

Fins on aplega el compromís social?

columna opinió per Teresa Mollà

Acabe de llegir a la premsa que un grup d’estudiants de de Comunicació Audiovisual del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València han creat una sèrie basada en fets reals al voltant de la violència masclista.

La innovadora iniciativa vol aplegar als centres educatius per anar poc a poc desmuntant els mites que encara «adornen» l’anomenat amor romàntic i que tant de dolor provoca entre les xiquetes i les dones joves.

Parlar d’amor romàntic es parlar de possessió, de control, de gelosia, etc. I, almenys des del meu punt de vista, totes eixes característiques són contràries a les llibertats individuals que tenim les persones. Tanmateix, són elements que poden aplegar a justificar no sols els micro-masclismes, si no també els primers símptomes de les violències masclistes.

Desmuntar les estructures personals i socials que justifiquen les violències masclistes de tota classe, es una feina col·lectiva que s’ha d’escometre des de moltes vessants. I la socialització en igualtat des de edats primerenques es fonamental.

No podem perdre de vista que cadascú de nosaltres potser, si vol, un agent de lluita contra les desigualtats i, per tant contra les violències masclistes. I sempre podem aportar  per tal de desmuntar totes les actituds, prejudicis i estereotips que encara hui justifiquen qualsevol tipus de violència masclista. Per aquest motiu es necessari que de tant en tant ens preguntem si fem el que realment podem per acabar amb eixa perpetuació de rols i, per tant de violències simbòliques cap a les xiquetes i les dones. Són els nostres discursos coherents amb els nostres actes? Exercim, sense adonar-nos alguna mena de violència contra es dones i les xiquetes, pel simple fet de ser-ho?

Simplement fent-nos aquestes dos preguntes ens ajudaria a saber en quina posició estem davant aquest fenomen que causa tant de dolor a tantes dones i xiquetes. I les tenim molt més a prop del que imaginem, perquè poden ser companyes de feina, d’escola, veïnes o simplement la senyora que cada matí ens està venent el pa. I en massa ocasions i per múltiples factors ho viuen des del silenci més absolut.

Els estudiants de Comunicació Audiovisual del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València han ficat l’accent en la necessitat d’un major compromís social en la denúncia i l’ajuda a les dones i xiquetes que pateixen les fases primerenques de les violències masclistes. Eixes fases que es confonen amb una forma d’estimar que sempre es asimètrica i que sempre produeix molt de dolor a les mateixes: les dones.

Confiar les nostres llibertats personals a una persona que ens vol controlar i justificar-ho en nom de l’amor i solapar-ho per vergonya o silenci ens pot acabar costant la vida.

Callar i mirar cap a un altre costat quan coneguem aquestes situacions ens fa còmplices del terror i no ajudem gens a desmuntar un sistema opressiu que només busca la dominació de les dones pel simple fer se ser-ho.

És això el que volem? Jo no.

Font: Teresa Mollá Castells./


ajualcoiturisme

culturalcoi

 

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *