Foradia ivaceext

Enric Valor, sense casa

• Trobe incomprensible, i n’hi ha molts que pensen com jo, incomprensible, dic, com, sent la Generalitat Valenciana propietària de la Casa Valor de Castalla, que continue tancada a pedra i a bac.

Sobre les Rondalles valencianes d’Enric Valor, l’estudiós Joan Borja, de la universitat d’Alacant, va escriure que són “una obra original sense equivalències fàcilment recognoscibles en la literatura europea contemporània”. Això sembla encertat: a banda d’exacte, obri una porta per intentar entendre o mesurar millor l’obra. Sens dubte, hauríem de relacionar aquesta originalitat amb l’èxit innegable, sostingut, de públic lector que arriba fins als nostres dies. És una originalitat que també s’explica, almenys en part, per la situació excepcional en què van aparéixer, no compartida per cap altra llengua europea amb una potència o vitalitat literària normal, comparable a la nostra.

Les Rondalles es van escriure, i publicar, poc dalt o baix entre 1950 i 1975. Vol dir durant els pitjors anys de la història de la nostra llengua: prohibida, perseguida, i com a resultat d’aquesta prohibició i persecució, en ple retrocés: a poc a poc deixava de ser la llengua “ambiental” a les gran ciutats valencianes, i reculava ostensiblement a les mitjanes. No podia ser un èxit immediat, ni fàcil. La primera edició, feta entre 1950 i 1958, simplement no tenia públic, es feia amb una intenció purament testimonial, perquè les condicions polítiques de persecució i prohibició no permetien l’existència d’una massa de lectors en valencià que puguem anomenar “públic”. El tiratge devia ser de 200 exemplars. La segona edició, entre 1964 i 1970, va aparéixer en unes circumstàncies semblants, a penes poc més amables. L’edició definitiva, de 1975-76, ja va fer prou més de forat: hi havia més lectors, apareixia una generació jove d’escriptors i ensenyants. Les campanyes d’alfabetització de l’Institut de Ciències de l’Educació, el Secretariat de l’ensenyament de l’idioma, els Premis Octubre feien créixer el públic.

Amb les noves possibilitats, més optimistes, d’edició i de lectura, es va produir l’èxit. A molts dels nous lectors, les Rondalles els van agradar. Començava una llarga aventura editorial, de vegades accidentada. L’any 1984, a el Bullent, van trobar l’estabilitat editorial que ja dura fins als nostres dies. Publicades en vuit volums, en format popular i molt assequible, tots sobrepassen la dotzena d’edicions. No sabem amb quins tiratges, encara que certament parlem de desenes de milers. Potser no sembla gran cosa. Retinguem, però, una dada que sí és espectacular: les rondalles es reediten sense interrupció i troben sempre lectors, quan quasi han transcorregut setanta anys des de la primera edició. Això no es pot afirmar de molts altres llibres. És difícil mesurar de forma objectiva el valor estètic d’una obra literària. Si el volum de vendes no vol dir res, o ben poc, en canvi, la pervivència al llarg del temps ja pot ser un indici significatiu.

Un dels nostres escriptors exiliats a Mèxic, el senyor Vicenç Riera Llorca, narrador i crític estimable, avui potser injustament oblidat, va ser un dels primers lectors i, segurament, l’autor del més antic comentari escrit sobre les Rondalles valencianes. Escrivia el 12 de novembre del 1950 en carta a Joan Fuster, que li n’havia fet arribar el  primer volum: “En el llibre d’Enric Valor veig sàviament combinats el sabor popular i la correcció literària (…) Aqueixos contes –en realitat del repertori universal– tenen, en la versió recollida per Valor, un fort sabor local que per a mi ha estat emocionant; el seu lèxic m’ha dut mots ja oblidats que m’eren familiars en la meva infantesa.”

En una primera impressió i dit amb molt poques paraules, Riera ho encertava. Seguint en la mateixa direcció que ell apunta, podríem dir: el protagonista de les Rondalles és la llengua. Perquè, ben mirat, per què les Rondalles valencianes són valencianes? Pel que fa als arguments narratius, el senyor Borja, adés citat, que s’ha molestat a fer-ne el còmput, diu que de les trenta-sis rondalles valencianes només vuit “tenen un caràcter local” –“El dimoni fumador”, “El pollastre de festes”, “Els tres plets de Pasqua Granada”, “I queixalets també”, “Joan Ratot”, “L’albarder de Cocentaina”, “Llegenda del palleter” i “Peret” –, mentre que les vint-i-vuit restants “recreen motius de caràcter universal”. Per tant, podríem dir que són “també” valencianes, però no “sols” valencianes. Tindríem raó, però no ho encertaríem del tot. Són més “valencianes” que això. Ho són “encara més” en virtut d’una subtil maniobra literària d’Enric Valor. A ningú, ni al lector més despistat, se li escapa que les Rondalles són un salvament, una recuperació de la tradició oral, ja amenaçada a mitjan segle Vint. Es tracta d’un reivindicació, l’única possible aleshores, d’aparença prou innocent per a no despertar les fúries de la censura franquista. El lector només havia de fer, per ell mateix, un pas més: identificar la tradició oral amb el mecanisme de transmissió de la llengua. Expulsada de l’escola, dels mitjans de comunicació, de l’administració, de tota tribuna pública, la llengua, el valencià, per sobreviure de generació en generació només disposava del mecanisme de la transmissió o tradició oral.

Jo crec que la gran part dels lectors de les Rondalles, de forma més explícita o més fosca, ho hem sentit així. L’estil tan particular i de Valor –“sàviament combinats el sabor popular i la correcció literària”– ens hi ajudava: escrites d’una altra manera, les Rondalles haurien pogut fer pudor de florit, semblar cosa morta, article de museu. La dignitat literària les feia un cant vibrant a la llengua, sense llavis rimant amb avis ni dolçors emprades a les abelles. Enric Valor té avui, entre nosaltres, una forta presència. A banda de la reedició contínua de la seua obra, del seu èxit literari, també va donar origen a tot un viu moviment cultural a favor de la literatura oral que creix d’any en any. Hi ha moltes iniciatives que, sense la seua primera empenta, potser no existirien: l’acció dels nostres contacontes, els nous reculls de rondalles que van apareixent, les cançons de Dani Miquel, les rutes literàries pels paisatges que el mateix Valor descriu… Per tot això trobe incomprensible, i n’hi ha molts que pensen com jo, incomprensible, dic, com, sent la Generalitat Valenciana propietària de la Casa Valor de Castalla, que continue tancada a pedra i a bac. Valorians, visitants, curiosos es pregunten per què és així.

Sens dubte, trobe jo, deu ser per algun malentés o oblit –sense mala intenció– de les nostres autoritats en matèria de Cultura. No tinc cap dubte que a la pròxima legislatura, si manen els mateixos, o fins i tot encara en els pocs mesos que resten de l’actual, posaran fil a l’agulla i donaran una solució digna, satisfactòria, a la Casa Valor, al carrer Major de Castalla. Perquè en definitiva, els que ara manen són els bons. O no?

Font: Víctor Labrado, escriptor i filòleg./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *