Toti Soler: “les cançons d’Ovidi Montllor no falten mai als meus concerts”

• Toti Soler i Gemma Humet ens comenten la seua relació amb Ovidi, l'actualitat del món musical i el seu últim treball. • El dia 18 de gener actueu a Xàtiva

Toti Soler és tot un referent en la música actual catalana, ligat a la Nova Cançó, ha sigut el guitarrista d’Ovidi Montllor durant molts anys. Durant aquests dies està presentant el seu últim disc, ‘Petita Festa’, junt amb Gemma Humet, una altra promesa de la música catalana. Ens comenten la seua relació amb Ovidi, l’actualitat del món musical i el seu últim treball.

– Bon dia, Toti. Com definiries el teu estil musical?

Sóc el resultat de moltes coses, de molts estils que he anat interpretant durant tota la meua vida. Vaig començar amb la guitarra clàssica, després vaig fer una mica de jazz, vaig tocar en el món del rock una miqueta, vaig entrar també en el món de la guitarra flamenca, la guitarra sud-americana. He anat aprenent diferents estils i amb això he anat construint un estil que intenta ser personal, un llenguatge propi, al qual es van sumant coses i a poc a poc es va configurant una manera de dir.

– La teua trajectòria artística és molt ampla, tens algun somni musical que encara no hages complit?

La realitat és que fer música és molt difícil. He tingut la sort de conéixer grans artistes com Taj Mahal o Ovidi Montllor, Leo ferrer, i molta gent de la cançó catalana. Però tampoc tanta cosa. També he fet música per a pel·lícules, per a actuacions teatrals… He fet un poc de tot però somnis sempre n’hi ha. El millor somni seria poder viure de la música sense haver de patir. Perquè els músics en aquest país patim moltíssim. El somni principal és poder viure dignament de la música, que hi hagués una audiència interessada, que puge el nivell musical.

– No n’hi ha el reconeixement suficient cap als músics?

Quan ací es parla de música, en realitat es parla de música comercial, que és un món que funciona molt bé als mitjans de comunicació. La música d’envergadura, com podria ser la clàssica, el jazz o l’alternativa té molt poca audiència. Llavors, els músics s’han d’adaptar.

Jo pense en els nanos que estan sortint dels conservatoris, que cada vegada surten més bons i que toquen de meravella, i em pregunte ‘quan acaben la carrera, què faran? On tocaran?’ Perquè la majoria d’ells hauran d’anar-se’n a buscar-se la vida pel món, potser a donar classes o a acompanyar a algun cantant de moda. La vida del músic és supervivència. Jo estic encantat d’haver tocat una miqueta amb el Taj Mahal, també amb l’Ovidi Montllor, vaig poder gravar un disc amb el Leo Ferre, però són coses molt puntuals. El dia adia del músic que vol fer música de veritat, no música comercial, és molt complicat.

– Supose que al llarg de la teua trajectòria has patit totes aquestes dificultats

Ho patim tots els músics. I ara més, perquè en la meua època, els conservatoris i les escoles de música no tenien el nivell que tenen ara: era tot molt més senzill i n’hi havia molt menys. Ara surten músics amb molta més qualitat. Però si no n’hi ha demanda, de què vius? Aconseguir concerts és com una aventura, és com sortir a la selva i a veure si podem caçar algun bitxo per menjar avui. És una situació de bojos, a excepció del que té sort que pot anar tirant endavant. N’hi ha un director d’orquestra de Madrid que fa riure però també fa plorar: ‘ser músic en Espanya és com ser torero en Suècia’.

– Per a millorar aquest panorama, creus que les institucions públiques haurien de fer més i millor?

Les institucions públiques no fan res absolutament. Si organitzen algun concert, van a cosa segura, contracten només espectacles que tenen l’èxit garantit, que atraurà molta gent i que els proporcionarà un prestigi i una imatge. Però allò de fomentar, ja no la música a soles, sinó la cultura, és una assignatura pendent, i és la més greu que tenim en aquest país: pujar el nivell cultural, que és molt baix. Jo he tingut la sort de poder anar a tocar per diferents llocs del món, quan vas a tocar a Nord-Europa o al centre d’Europa, per exemple, t’adones que hi ha curiositat. Perquè hi ha hagut una educació musical durant molts anys. S’omplen teatres per a veure una persona desconeguda. Ací, el públic no supera les cent persones per molt conegut que siga l’artista.

– Creus que des del món de l’educació es pot fer més també?

Ara n’hi ha una quantitat més gran d’escoles musicals i de conservatoris, els músics estan més preparats i això, per tant, amb el pas del temps, donarà un resultat. Però és un camí molt lent. L’únic que podem fer mentrestant és seguir posant el nostre granet de sorra.

– Com vas acomençar la teua trajectòria junt amb Ovidi Montllor, que és un dels grans referents de la cançó valenciana?

Vaig començar a gravar amb ell primer puntualment, en l’any 68, a través del Pi de la Serra. Em va demanar col·laborar en la producció dels seus discs i ens vam fer molt amics. Però és a partir de l’any 74 quan vam començar a treballar d’una manera regular. I ja va ser fins al final, amb algun parèntesi. Van ser molts anys.

– Què et cridava més l’atenció d’Ovidi?

Era una persona que tenia una qualitat humana extraordinària, una experiència vital molt potent, una consciència social notable. I tot això ho transmetia en les seues cançons. A més, com que era un home del món del teatre, ho sabia interpretar molt bé: era un fenomen que feia arribar al públic tant la poesia com la cançó. Les coses que deia són perfectament vàlides avui dia. Ha sigut un dels grans artistes que hem tingut en llengua catalana.

– Recordes alguna anècdota que visqueres amb Ovidi en especial?

Van ser molts anys els que vam treballar junts, moltes hores junts, en el cotxe, en el tren, hores i hores de xarrar. Ens agradava molt el futbol, i en especial veure jugar el Barça, havien vist jugar al Cruyff junts. Quan hi havia un partit maco a la tele em trucava i s’ajuntàvem per a veure’l junts prenent un whisky. Era un plaer. I quan hi havia una actuació important, a Ovidi sempre li agradava fer un dinar bo en algun restaurant. Era un treballador incansable.

– Guardes bons records d’ell…

De fet en cada concert cantem les seues cançons, li fem algun tipus d’homenatge. Les seues cançons són meravelloses. Però les seleccions poètiques que va fer de poetes com Estellés o Joan Salvat-Papasseit eren sensacionals. Agafava determinat poeta, s’ho llegia, s’ho estudiava i quan ja havia fet una selecció que considerava interessant, m’avisava. Aleshores, jo li posava la música i això era un treballa absolutament deliciós. Vam arribar a fer 11 muntatges poètics. N’hi ha moltíssimes històries i anècdotes. Per exemple, si el Leo Ferrer es va interessar per la meua guitarra va ser a través de l’Ovidi, per la qual cosa sempre li estaré agraït.

– Dius que sempre toqueu cançons d’Ovidi, en el nou disc que esteu presentant també?

I tant. Hi ha tota una sèrie de cançons de l’Ovidi. És una cosa que no pot faltar mai: als meus concerts l’Ovidi sempre hi és. En aquest nou disc, comencem amb quatre cançons de l’Ovidi: ‘Homenatge a Teresa’, ‘la cançó del cansat’, ‘Va com va’ i ‘Perquè vull’. A part d’això, en els concerts en fem més. En alguns pobles ens demanen que fem recitals dedicats exclusivament a l’Ovidi. Per això, la meua vida amb la de l’Ovidi estan ja per sempre enllaçades. Per a mi és un gran plaer poder interpretar aquestes cançons, i ara que les cante la veu meravellosa de Gemma Humet. Jo al principi dubtava de si seria capaç d’interpretar les peces d’Ovidi, però ha demostrat que té una capacitat immensa. A més és una dona amb una consciència social i artística molt avançada.

– Comenta’ns un poc més sobre el nou disc ‘Petita Festa’

Els meus discs són normalment tots de guitarra, amb algunes cançons. Però aquest nou disc està tot compost per 17 cançons. Algunes d’elles ja estaven publicades en altres discos. Algunes són cançons meues sobre poemes de Joan Vinyoli, Maria Mercè Marçal, Joan Salvat-Papasseit… També volíem fer un petit homenatge a la cançó francesa, amb cançons de Leo Ferrer, de Boris Vian o de Jacques Brel, per exemple. Finalment tanquem el disc amb ‘Petita festa’, que és una una cançó que té més de 1300 anys, es basa en un poema xinés adaptat de començament del segle passat, i és una vertadera delícia. La música la vaig fer jo quan tenia vora desset anys: ha passat la prova del temps i ha continuat vigent dins del nostre repertori. El disc al final és com una petita festa que fem per la cançó.

– Esteu fent la gira del nou disc, com està rebent el públic el disc?

Molt bé. Actualment han desaparegut pràcticament totes les botigues de discos, ara els discos es venen en els concerts, a banda d’Internet. Estem venent molts discos als nostres concerts, la gent ens rep meravellosament.

– El dia 18 de gener actueu a Xàtiva, teniu pensat vindre per ací per l’entorn pròximament?

Esperem que sí, de tant en tant actuem per les comarques centrals valencianes. Estem encantats, ens agrada moltíssim. He actuat ja moltes vegades a Alcoi, amb Ovidi i sense Ovidi. Especialment ens agradaria actuar una vegada més a Alcoi i dedicar a Ovidi aquest homenatge. Ja fa temps que no vaig per Xàtiva i ens fa molta il·lusió. Per altra banda, comentar que estem treballant algunes cançons del Raimon, artista que admirem molt i que considerem un pilar fonamental de la cançó, que esperem estrenar pròximament.

Gemma Humet:

– Des de quan comparteixes escenaris amb Toti?

Fa ara huit o nou anys. Em va veure actuar quan estava realitzant el meu projecte final de carrera. Li va agradar molt i em va comentar que podríem fer alguna cosa junts. Des de llavors que no hem parat.

– Com ha sigut l’experiència de tants anys?

Molt bona, Toti ha acabat sent el meu mestre: he aprés d’ell molta música i molt sobre l’escenari, però també sobre moltes altres coses de la vida

– Les cançons d’Ovidi estan molt presents als vostres concerts, què representen per a tu?

És un honor poder-les interpretar. En eixe sentit representen per a mi un repte. Mai no he intentat semblar-me a l’Ovidi, he intentat fer les seues cançons meues, interpretar-les a la meua manera. És una experiència molt gran. Per altra banda, malauradament, els seus textos són molt actuals.

– Parla’ns un poc del vostre últim disc, ‘Petita Festa’

Fa poc que l’estem representant als escenaris. M’agrada molt i em fa molta il·lusió. Aquest disc és com un resum del treball que hem anat fent durant molts anys.

– Ens comentava Toti que la vida del músic és molt complicada, com ho veus tu?

Sí, és molt complicada. I no a soles dels músics, sinó la de tot qui es vol guanyar la vida amb el món de la cultura. Jo per exemple, he de dur a terme molts projectes simultanis diferents per poder guanyar-me la vida: has de fer molt de treball i no tens quasi temps per a altres coses o per a descansar.