Foradia

Supervivents

columna per Josep Sou

«Rema en el teu propi vaixell»
Eurípides

Quan parlem de Supervivents, ací, estem referint-nos a l’exposició recentment inaugurada a l’Arpella, espai d’art, de la veïna població de Muro, i que acull un bon nombre de quadres de la col·lecció pictòrica de l’artista alcoià Antoni Miró

A la presentació de l’esdeveniment cultural hi concorregué gran nombre de persones interessades amb la pintura contemporània, i més concretament amb la proposta, sempre força interessant, del pintor d’Alcoi. Així, l’acte oferí diverses vessants, totes elles d’intens contingut. En primer terme, a la presentació de l’acte, Sergi Silvestre, regidor de cultura de Muro, exposà les raons que informaven la naturalesa de l’exposició, considerant aquesta mostra de gran qualitat i, també, d’enorme oportunitat temporal. També, el Sr. Silvestre, recordà a tots els presents la trajectòria artística de l’artista Antoni Miró, fent consideracions al voltant de la bondat del seu treball i de la repercussió que, sempre, obtenen les mostres pictòriques de l’artista. Altrament posà en valor el treball esforçat del pintor per donar visibilitat a tots aquells que, al món, resten mancats d’una veu pròpia. I per a finalitzar el seu parlament, el Sr. Silvestre agraí molt sincerament la resposta del públic en acudir, de manera tan nombrosa, a l’acte al qual se’ls havia convocat

En segon terme prengué la paraula Santi Pastor, autor de la introducció al catàleg de la mostra que, amb format de llibre, s’hi ha publicat per a fer costat al propi esdeveniment artístic. En les seues paraules, i a manera de tret general, feu un lleu recorregut pel treball recent d’Antoni Miró, tot i que convidava a la seua contemplació en la sala per a gaudir-ne de la proposta que interpel·la bastants sèries de la producció artística recent del pintor. Allò que d’una manera particular referí Santi Pastor fou la diferència que hi ha entre la pintura d’història (decimonònica) i la pintura d’històries, filiant aquesta darrera intenció en el que significa, veritablement, la pintura d’Antoni Miró: l’artista conta històries, moltes històries, de grans i de petites, totes, però, carregades de sentiments i de vincles farcits de sensibilitat. Així, el Sr. Pastor posava en valor com el pintor s’aproxima a la vida de les persones, a la causa dels desvalguts i desheretats del món, per a dir la seua darrera paraula: amb el color i la forma s’hi serveix l’interès dels exiliats d’aquest món que ens contempla. Amb els estris de l’art, i les diverses maneres d’acarar la realitat, s’hi proclama, en Antoni Miró, en la seua plàstica dinàmica i plena de força, la magnitud de la soledat. I els ulls dels indigents posen de manifest la necessitat de prendre un bocí de pa a la mà. Assenyalava també Santi Pastor l’envergadura en el tracte del color per part del pintor: un món acolorit, frenètic, colpidor i de repte constant, i que s’adiu als temes que ens planteja

Darrerament prengué el torn de la paraula Jordi Tormo, autor del llibre , i feu un breu recorregut per algunes consideracions que ha merescut el treball de l’artista alcoià, citant directament diversos fragments dels seus autors, i que s’hi troben incorporats al seu llibre, com per exemple és el cas de l’escriptora, i gran amiga d’Antoni Miró, Isabel-Clara Simó

Novament, el Sr. Silvestre, regidor del cultura de Muro, prengué la paraula per a anunciar la realització d’una performance dedicada al Pintor Antoni Miró, i a cura d’Anna Belpor i de David Moliner

La performance, que podríem catalogar dintre de l’espectre del «Action Painting», on destacà de forma contundent, i ben singular, l’artista estatunidenc Jackson Pollock, juga amb intensitat amb l’expressionisme abstracte, tot duent a terme una pintura d’acció i de contacte. El rol interpretatiu de la parella de performers fou una síntesi entre el joc corporal, la pintura amb traços de llibertat, la música concreta i la veu. Diversos foren els espais comunicatius, diverses les magnituds del temps emprat en la seua realització, i diverses foren la maneres d’introduir l’espai en la conformació global de la seua obra, o proposta. El dolor, l’angoixa, el desfici del terratrèmol existencial, la inseguretat dels desvalguts, la recurrència als menystinguts, foren substància del darrer sentit de la proposta creativa, i tot per regraciar, també de forma intensa, l’obra i treball del pintor Antoni Miró

Performance amb Anna Belpor i de David Moliner./lesmuntanyes

L’exposició: Supervivents. Tots ho som de supervivents. D’una manera o bé d’una altra ho som, de supervivents. Els dies no perdonen. Les hores cansen, i s’ajusten com un sac de ciment carregat al muscle. Tot costa massa. La realitat és tan tossuda que s’hi aferma, una i altra vegada, al teixit íntim de la vida. De totes i cadascuna de les vides viscudes: unes a pler, d’altres millor ni parlar-ne. Però som supervivents, fins i tot de la festa que només convida als benpensants

Antoni Miró ens convoca, novament, ara a la Sala Arpella de Muro, per a xerra una estona d’art. Sí per a xerrar després d’haver fet un tomb per la sala d’exposicions. Hi ha de novetats, moltes, i de conegudes intensitats que confirmen la beatitud del treball creatiu quan s’hi afronta amb deliri i amb deler. Diverses sèries (parcialment) s’inscriuen als murs de la Sala Arpella, i totes elles demanen l’atenció de l’esguard que per primera vegada s’hi fa a una obra d’art. Eixes coses té la creació, sempre ens sorprèn quan seguit ens interessa: nus i nues, i edificis museístics, i dramàtics episodis dels recentment arribats a la costa, la duresa de la imatge d’un infant amb la metralladora a les mans, els pidolaires, els supervivents, els ponts i les costeres, les brutals torres elèctriques…, els mons i la dura realitat de l’existència dels individus que conformem aquesta nostra societat feta malbé, i que caminem a les palpentes en actes de tempteig desinforme, vorejant entre el pedregar que ens destrossa el pas i emboira la mirada. Sí, nosaltres també hi som al si de molts quadres del pintor. Nosaltres formem part de la comèdia de la vida, i ens revestim amb les robes colossals de la tragèdia (tragós). La mostra d’Antoni Miró així ho denuncia, però si parem atenció a l’encís que s’hi promou en la contemplació íntegra de la proposta, hi ha una manera prou favorable de reeixir-se’n: l’adscripció, sense equívocs, a les raons que dicten les veus dels transeünts. Doncs, clar està, tots podem ser supervivents. Fins i tot de les nostres causes particulars

Tots açò, però millor adobat, ho tenim a les obres que resten exposades a la Sala Arpella de Muro. Tot açò, però molt millor dit, ho podem escoltar a les pintures, i idees, que l’artista Antoni Miró ens presta per a la contemplació: «…les idees s’encenen les unes amb les altres com les espurnes elèctriques», assegura Engel, i nosaltres no hem de perdre l’ocasió per a comprovar-ho.

Font: Josep Sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *