Foradia

Sentoments -de Sento Masià-

columna d'art per Josep Sou

«L’amistat és una ànima que  habita en dos cossos, 

un cor que habita en dues ànimes» 

Aristòtil.

En aquest llibre[1], o potser siga un catàleg formós, de Sento Masià, s’hi respira l’aire prodigiós que l’art basteix a partir de la sensibilitat de l’artista. Un recull de l’obra que el pintor ha anat amerant a través dels anys, a poc a poc, en la solitud del seu estudi, amb l’empara dels dies propicis, amb la recurrència exquisida de la llum damunt dels llenços parats per a rebre l’influx de la voluntat. 

És un llibre delicat, i ambiciós alhora, que precipita un gran nombre d’obres per al gaudi del lector. Sí del lector, perquè l’obra de Sento Masià cal llegir-la, després d’aproximar-nos-en, i fer-la pròpia. Llegir-la amb enorme tranquil·litat perquè la pintura, aquesta pintura, demana del sigil i del contacte ferm. Precisa de la vocació d’acaronar-la amb la mansuetud dels infants. Aquests tot s’ho fan seu, sense gaires comèdies, sempre aliens als cantons de l’art. 

L’obra resta acompanyada pels comentaris, sempre breus, de poetes, crítics i artistes, amb la intenció d’aprofundir en la matèria essencial pictòrica, i per a vessar-la, després, reblerta de coherència creativa. L’apreciació, la anàlisi, el pessic de misteri, tot, intervé per a ben dir al voltant del talent creatiu de Sento Masià. Una mena d’acompanyament diacrònic on, la veu, la poesia, i la reflexió, conviuen amb el magma pictòric, en una sort de vasta i col·legiada imaginació. Quin concepte més gran, aquest, el de la imaginació! La vida s’hi nodreix abastament d’aquest verí substanciós per a amidar la causa dels hòmens. La imaginació recreix la posició franca de l’existència, i ens aboca, obertament, al bell mig de la lluita participada: «…Potser un bé de Déu siguen els somnis/contra tanta tèrbola maniobra/que la llum ens engega a tall directe./La mesura del somni esbossa el viure»[2]Postil·la Joan Valls, sovintejant la seua adscripció a la voluntat de fer bons els somnis, per damunt de tots aquells que uneixen voluntats i participen de la quimera col·lectiva. Com ho fa Sento Masià quan pinta, quan obre camins i vincula la seua sort a la causa comuna de la història.

Però com s’hi construeix aquesta obra, en bona mesura emergida del somni o de la llum entre dos clarors? Potser apujant l’escala, o l’esglaó interior, de la consciència per a cridar els versos des de l’alt, foragitant la por i el deliri que segueix; amidant, pam a pam, les distàncies on s’hi fan fortes les melodies de combat. Potser la insatisfacció, la crueltat del dia a dia, la nostàlgia del futur, empenyen la roda dels pinzells de Sento Masià. Hi ha la voluntat, la determinació i la necessitat de traspuar el dolor i les seus causes, també els orígens. Una reverberació social de la pintura que s’hi envigoreix a cadascun dels traços que executa. I tot perquè la casa de la passió s’afarta de la realitat que li és més pròxima: «Em dic en soledat i entre la terra.»[3]  Com Eduard Marco, així l’artista s’hi fon amb la terra, s’hi fa present en la terra, i respira el llim que li dona suport per a la contesa de viure. Tota la pintura de Sento Masià és un cant on la percussió sona des de l’endins. S’hi forja un besllum de necessitat i d’esperança que li permet de viure tots els destins com si només fos un sol destí. Des de l’abstracció desinteressada, fragant però, ens llença el repte de captivar l’absolut, i tot amb un giravolt d’aprehensió de l’instant, i de la formalització d’un viatge força intel·lectualitzat. La pintura també és això. Quimera, refugi i destí. Però si més no: coneixement!

I la construcció, la vida plena, de l’obra que bull, se’n surt a miquetes pels badalls del llenç, aspirant a la reducció de la distància entre la proposta i aquell que se la mira. Hi ha un acord furtiu, quasi benvolgut i esperat. Hi ha la participada i elemental manera d’entendre que la pintura, o l’art, s’ha fet per a acaronar-lo, per a visitar-lo als interludis del viatge existencial de cada dia. La pintura s’esllavissa des del llenç per a tastar la suavitat de la mirada. És un bell compendi de voluntats i de conquistes que des d’antic ha determinat les posicions de l’home. Els hòmens! Però ve de lluny aquest afany, aquest rigor de dir les coses pel seu nom, tal com per a tenir-les per la seua vàlua real: «…on la memòria m’aguaita implacable»[4]resum el poeta Jordi Botella. I de la memòria, Sento Masià, n’ha fet un món. Potser un univers per a dir, i tornar a dir, la versemblança de la batussa de tots els dies, i de lluita per la llibertat. Mai no són espasmòdiques les seues obres, ans al contrari, porten, totes elles, el ferment de les conviccions i de la fermesa. Un braç, amb un altre braç, encara després de la distància, abunda en esperances.

I la memòria, tan precisa, s’hi pasta amb el fang dels records. Tants records com s’hi avenen per a il·luminar el feix dels blats autumnals primigenis. I la gràcia rau, tantes vegades, al comú sentit de l’oportunitat. Sí. Quan els sorollets de la nit immensa es desviuen per fer-ne la xerrameca i repetir, una i mil vegades, la necessitat de la captura. O el miracle d’edificar, tan gratuïtament, l’univers intemporal de l’art. El paradigma de la bellesa bestret de la intel·ligència, i de la necessitat de compartir-la: «…records que acudeixen amb uns tons Turner/i desplacen el temps que em flueix entre les mans.»[5]Ens referix el poeta Tomàs CamachoDe records s’hi fa, també, la vida. I el camí sempre és d’anada. Amb aquesta idea, i amb aquest enginy, el de la pintura, Sento Masià construeix universos per a tots nosaltres. Paga la pena de visitar-los.

[1] Masià, Sento, Sentoments, Ed. Grogues cauen les fulles, Col·lecció Aiguasal, Molins de Rei 2018.

[2] Valls Jordà, Joan, Breviari d’un eremita urbà, Ed. Ajuntament de Gandia (XII Premi Ausiàs March  1974, Gandia 1975, p. 32

[3] Marco, Eduard, Refugi incòlume, Editorial Denes. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. València 2009, p. 44

[4] Botella, Jordi, Bolero, Editorial Prometeo. Col·lecció Jordi de Sant Jordi. València 1983. p. 29

[5] Camacho, Tomàs, Tons i temps, Emboscall Editorial, Col·lecció Prima Matèria, Vic 1999. p. 35

Font: josep sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *