Foradia

Diana Sanus: “tot el que hem avançat els col·lectius LGTBI abans era impensable”

• Parlem amb Diana sobre la seua exposició de fotografia ‘Alcoi: la vida a través de la meua càmera’; i sobre el seu activisme com a defensora dels drets dels col·lectius LGTBI • Com a dona trans, no he tingut mai cap problema a Alcoi: al contrari, l’acceptació de la gent

Diana Sanus ha presentat recentment la seua primera exposició de fotografia en solitari ‘Alcoi: la vida a través de la meua càmera’, que està oberta al públic fins al dia 23 de febrer al local del Club Unesco d’Alcoi. Aquesta inclou dues seccions: una amb els carrers d’Alcoi de tema principal; i l’altra sobre la història d’una persona alacantina que, per manca de recursos, està obligada a viure al carrer. Per altra banda, membre del col·lectiu MARIola, Diana és una ferm defensora dels drets dels col·lectius LGTBI. Parlem amb ella sobre aquests temes.

– Bon dia, Diana, comenta’ns els principals motius de la teua l’exposició fotogràfica

Consta 20 fotos dels carrers d’Alcoi, que parlen de les persones que ocupen els seus espais i de les seues relacions entre elles i els espais. El que he volgut retratar en ella és la vida. Per molt bonica que siga una placeta o un raconet, si no hi ha persones, no m’interessa.

– Comentes que fent aquestes fotos has descobert coses de la teua ciutat, què?

He trobat llocs d’Alcoi que no coneixia: anava passejant sense un destí fix buscant algun instant, un gest o pedaç de vida que contar. I t’adones que tot el que has conegut abans ho mires des d’un altre punt de vista: quan mires per darrere de la càmera et fixes més en els detalls i les coses que normalment passen per desapercebudes. Les persones són també les que fan els espais, i cada persona dóna una visió diferent del mateix espai.

– L’altra part de l’exposició tracta sobre la vida d’una dona d’Alacant sense sostre

La vaig conéixer perquè em va cridar molt l’atenció un detall molt tendre que va tindre: va agafar un ninot de peluix d’una borsa i es va abraçar a ell per a dormir en un banc. Vaig tornar un altre dia i vaig parlar amb ella: em va contar la seua història, molt dura, com la de tantes altres persones que viuen al carrer. He plasmat la seua història en les set fotos que integra aquesta part de l’exposició, totes elles acompanyades de textos explicatius.

– És un exemple més de la molta exclusió social que, sense que li prestem molta atenció, genera la nostra societat

Sí, en teoria tots tenim dret a un habitatge, a una educació, a menjar, a la infància… però la realitat de vegades és una altra. I en aquest cas, em va cridar molt l’atenció aquesta dona i un xic de 20 anys, que viu en les mateixes condicions que ella i que va ser qui li va regalar el peluix. Perquè les persones que viuen en aquesta situació s’ajuden entre elles.

– L’exposició té un enfocament social molt destacat. Un dels objectius de l’exposició, llavors, és denunciar aquestes situacions?

bdr

Sí, a més, està exposada en un espai molt indicat per aquest tipus d’exposició: el Club d’Amics de la Unesco, entitat que té com a raó d’existència la defensa dels drets humans. La intenció també és la de donar a conéixer aquest tipus de persones que sembla que sempre passen pel costat i no sabem res d’elles, i quasi que preferim no saber. En principi pareix que vivim en un Estat de Benestar en el que més o menys tenim oportunitats per a viure, però n’hi ha persones que no les tenen.

– Canviant de tema, Diana: formes part del col·lectiu MARIola, que defensa els drets dels col·lectius LGTBI, comenta’ns un poc la teua experiència

Farà ja un parell d’anys que estic en ell. És una manera de fer activisme diferent d’altres que he conegut. Es tracta d’un activisme de poble: som gent d’Alcoi, Ibi, Cocentaina, la Torre de les Mançanes, Benillup… Un activisme centrat en les persones on trobes a gent que ens comprenem i ens acceptem, que som amics. Fem una labor de difusió per a mostrar que, sent persones LGTBI, es pot viure perfectament a un poble i que no cal anar-se’n a les grans ciutats per a poder ser tu mateixa.

– La teua experiència a Alcoi ha sigut d’acceptació per part de la gent?

Jo, com a dona trans no he tingut mai cap problema: al contrari, l’acceptació de la gent, gent que em dóna l’enhorabona i que em diu que sóc molt valenta. Es tracta també d’això, de donar la cara pels que els costa més expressar la seua vertadera identitat per vergonya o pel què diran.

– Durant les últimes dècades s’ha avançat molt cap a la normalització de la diversitat sexual, veritat?

De fet, ja s’han aprovat algunes lleis. Això vol dir que hi ha hagut una afinitat social favorable cap a un col·lectiu que sabem tots per on han passat, sobretot les persones més majors, que ho han passat molt mal. Tot el que hem avançat abans era impensable: des de manifestar-se tranquil·lament fins a pintar un banc amb els colors de l’Arc de Sant Martí, com el de la Glorieta. Hem avançat però encara queda molt: conec a dones lesbianes que tenen vergonya d’anar agarrades de la mà pel carrer o de besar-se, perquè la gent es queda mirant com una cosa estranya. Però jo crec que estem pel bon camí.

– No obstant això estem vivint una nova onada d’intolerància

En països com Txetxènia tanquen a gais i lesbianes en camps de concentració; en Rússia, els tanquen a presó. Aquestes realitats ens pareixen molt llunyanes però a poc a poc també estan acostant-se a Espanya. Vox, per exemple, va completament en contra de tot el que hem aconseguit, tant el col·lectiu LGTBI com les dones, que al final estem defenent el mateix, la igualtat. Hem de defendre tots els drets.

– Per què creus que n’hi ha gent que no accepta aquesta diversitat? Prejudicis, falta d’empatia…?

Els prejudicis crec que afecten molt. Jo crec que també és molt la por al que és desconegut. A més, els col·lectius més retrògrads, quan hi ha una situació de crisi, sempre utilitzen als col·lectius més vulnerables com a bocs expiatoris. Per això és tan important la informació. Per això realitzem accions com donar xarrades als instituts, perquè les noves generacions tinguen una percepció més ampla de la diversitat de la realitat en la qual vivim.

Font: Rodrigo Paños./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *