Foradia

Marea negra, Objectes-Escultures i Nou Presències/Itineraris plurals al Cicle expositiu d’Art d’Estiu

Columna d'Art per Josep Sou

«La paraula casualitat és una blasfèmia; res a dessota del Sol succeeix per casualitat»

Gotthold E. Lessing

Marea negra.

El proppassat dia 4 de juny, al Centre Cultural Ovidi Montllor, s’inaugurà l’exposició de Eduardo Mier amb el títol de Marea Negra. Doncs bé, causa i raó, o allò que se’n deriva de les malifetes que l’home produeix a sobre de la pell de la terra, tenen una particular presència en aquesta mostra pictòrica. La sentor de quitrà, a la vora d’alguns quadres estant, s’hi fa notar. No passa gaire desapercebuda. La denúncia dels comportaments inadequats dels hòmens és present a la voluntat de l’artista quan executa la seua proposta.

També allò matèric, la comprensió i abast de diversos universos de discurs, la immersió en materials de desfeta, la conxorxa de la deixalleria que subministra elements per a la paròdia d’una vida elegant, o ensinistrada per a la despesa sense reserves, s’hi posa dempeus en aquesta mostra que ens serveix el seu artista, Eduardo Mier. Agosarat encontre, també, amb la presència, als gravats que en proposa, amb les parets, ferides pel pas del temps, arrapades per tanta història viscuda, visitades per tantes mirades al llarg de la història senzilla dels hòmens, i dels pobles per extensió. Parets que són marques indelebles de la fragilitat de l’existència, de la vida, a la fi, que demana el trànsit cap a una esperança, segurament, marcida. Elements esgrafiats, fendits al guix de la paret, un «mínimal» eloqüent i trist que mostra, no obstant, la dignitat del pas del temps. Els gravats són delicats, suggeridors de fantasies, d’anhels i de flairades nostàlgies d’altres quimeres convergents.

El Paso, Tàpies, Millares, Supports-Surfaces, (en el record) i Mier (ara)…, de la mà en una mostra on fulgura la voluntat neoexpressionista, afermant-se també la conditio sine qua non s’ha de dur a terme una especial, i tan dinàmica, posició de transavantguarda. Exposició, aquesta de Eduardo Mier, on l’especificitat resta en la vocació de ferir els dies amb una proposta que combine l’essencial de la matèria constructiva amb la subtilesa d’un graffiti que s’endevina a la paret, inscrit, amb una cal·ligrafia que cerca l’existència, l’endins d’una paràbola que alliçone els vianants, l’evidència d’un temps pretèrit benvolgut i força estimat, la garantia en la pervivència de la sintaxi elemental feta experiència. 

Objectes-Escultures.

El dia cinc d’aquest mateix mes de juny, i al Centre Cultural d’Alcoi, s’inaugurà la mostra Objectes-Escultures de l’arquitecte, i artista, Ivo Vidal. La relació entre el títol d’aquest esdeveniment i la realitat que empara l’exposició no pot estar més acordada, doncs evidentment allò que podem contemplar a les sales del Centre Cultural és una esplèndida col·lecció de mobles, amb un valor o projecció, on el disseny marca decididament l’objecte, i que a més, i per aquest motiu ben principal, el moble, els mobles, s’agermanen amb l’essència escultòrica. Art per a la vida. Art per a la contemplació. Art de composició agosarada on el treball, l’artesania, el disseny, la funcionalitat, i un llarg etcètera de possibilitats, conviuen al si de la proposta. L’arquitectura, i els seus girs fantàstics, proveeix de matèria intel·lectual la dinàmica creativa. La tècnica, i els objectius concrets que aquesta persegueix, s’insinua ben necessària, doncs sense la tècnica, segurament cap procés creatiu arribaria a substanciar-se de manera clara ni convenient.

Mies van der Rohe, Loos, Otto Wagner, també Ivo Vida, clar està, amb el rerefons de la Bauhaus, integren diverses disciplines en l’àmbit creatiu-constructiu. Experiència de vida per a facilitar l’encontre de l’home amb el seu espai, tot generant un discurs lògic de comprensió i, fins i tot, de naturalesa. Les «coses» que vénen a ocupar un espai que s’hi esdevé fonamental, i en ocupar-lo instal·len l’abast del propi individu al si del seu món particular, i que li correspon sens dubte.

A vegades el relat que s’hi estableix al si de la discriminació de les possibilitats constructives, en les formes que precipiten presa de consciència, és ben divers. O dit d’una altra manera, l’aplec de funcions a l’hora de conformar un tot creatiu unitari, encara la diversitat subjacent, abasta la vocació pel treball. Labor convergent entre treballadors de diversos oficis que arriben a la identitat, o la paritat elemental en la dignitat, i s’hi capitalitza, tot plegat, en la solució de tots aquells conflictes que neixen, naturalment, a l’hora de dur a terme la causa comuna de la creativitat. Ivo Vidal, ens acull, amb la mà de l’arquitecte, però amb l’eficàcia del fuster (manyà), i ens en fa trasllat d’un món, l’estratègia del qual és servir els interessos de la bellesa, també, però, de la gràcia del confort domèstic. I ens regraciem amb aital encontre. Quina sort!!!

Nou Presències. Itineraris plurals. 

Dia sis de juny, i a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi s’obre la porta per a mostrar el resultat d’un aplec d’artistes, totes elles dones amb una llarga i esplèndida trajectòria creativa, altament significatiu: pel rigor en el treball i per la diversitat compositiva que se’ns posa al davant. Així: Imma Aledón, Maria Chana, Fuencisla Francés, Anna García Pan, Carme Jorques (que actua com a comissària de la mostra), Aurèlia Masanet, Mª Lluïsa Pérez, Pilar Sala, i Aurora Valero, són els noms de les artistes convocades per a l’ocasió. Resulta ben complex, per no dir veritablement impossible, establir línies convergents a l’hora de valorar el treball, tan divers, que arribem a contemplar, no obstant i això, la qualitat dels resultats plàstics que hi veiem fonamenten, amb suficiència i escreix, l’oportunitat de l’exposició que se’ns planteja. Hi ha l’expressionisme formal, l’informalisme matèric o l’abstracció espacial acolorida. També el teixit que irromp quasi monocrom o l’alteritat espacial de les formes geomètriques que abasten un un univers discursiu propi. Hi ha, però, el regne d’una civilitat a l’empara dels dies, on la construcció de l’espai és causa i motiu principal. Viu l’essència matèrica-escultòrica que vertebra símbols arquitectònics on, l’essencialitat de la proposta abasta els límits, o la garantia, del discurs humà. Hi ha la transhumància en el destí (fatum grec), dels hòmens en el discurs que baralla posar dempeus les hores per a la vida. A la fi, hi ha la intel·ligència constructiva per a bastir mons singulars, íntims, però amb vocació de generar discursos col·lectius, i que vagen més enllà de la particularitat de l’esguard individual.

«El vent del poble ve perfumat…», escriu Antoni Miró en lletres introductòries al catàleg de la mostra. I és una forma de veure-ho, o de sentir-ho, o de capir-ho, perquè evidentment, aquesta mostra que avui tenim la sort de contemplar, resta farcida de tonalitats intenses, de força que fa, del nostre esguard, una sageta que s’hi capfica per les escletxes de la fascinació. De manera alterna visitem els espais que cada artista disposa per a dir, i els matisos per a la captura de la bellesa són de tarannà semblant, doncs resten allotjats a les reserves de la sensibilitat. La poètica, pròpia en essència de la poesia, allibera bona part de les seues filagarses per a mostrar-s’hi mitjançant la destresa comunicativa de les artistes. El verb, ara tot de pigments i forts arguments de solidesa, inunda la mirada, l’allibera de paranys i s’identifica per la mà creativa de les pintores. 

Ens cal, ara, però, reblar amb paraules de gratitud: a l’Ajuntament, per la seua tasca i constància a l’hora de recolzar aquesta política d’exhibició artística; a la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la UA, per la seua voluntat d’acompanyament i incorporació en aquest discurs creatiu que regularment ens visita; a Antoni Miró per la seua gestió en benefici col·lectiu, i per a la ciutat, amb desvetllament i esforços permanents. Darrerament gratitud als ciutadans que, amb la seua presència i suport, garanteixen la continuïtat d’un projecte singular i formós com aquest. Paga la pena continuar per aquesta senda de comunicació on l’art fulgura entre nosaltres.   

Font: j. sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *