Foradia elgrat

25 anys de la catàstrofe de Mariola

• El gran incendi de 1994 va provocar cinc morts i va arrasar 10.000 hectàrees d'aquest emblemàtic paratge • El sinistre va posar en evidència la falta de mitjans i el desastre organitzatiu de la lluita contra el foc en la muntanya

Cinc morts, deu mil hectàrees d’un valuós paratge natural calcinades, milers de persones desallotjades i pèrdues per valor de centenars de milions de pessetes. Aquest és el balanç final del gran incendi de la Serra de Mariola del qual ara es compleixen 25 anys. Aquell sinistre forestal ha quedat gravat en la memòria de la comarca com una catàstrofe de grans proporcions, convertint aquells primers dies del mes de juliol de 1994 en unes dates negres per a la història. El foc va posar en evidència els errors organitzatius i la falta de mitjans per a lluitar contra els incendis forestals.

La Comunitat Valenciana vivia un mes de juliol amb temperatures inusualment altes. El dimarts 5 de juliol cinc incendis forestals simultanis afectaven diferents punts del territori autonòmic: Millars, Requena, Espadella, Fontanars i Albaida. El foc havia arrasat un total de 32.500 hectàrees de muntanya en uns pocs dies i havia provocat a Millars la defunció de sis persones que participaven en els treballs d’extinció. Les províncies de València i de Castelló eren l’escenari d’un desastre de grans proporcions, que en la nit d’aquell dia començava a amenaçar a la província d’Alacant. L’incendi d’Albaida va entrar en els termes municipals de Muro i Agres, mentre que el de Fontanars s’acostava a la Serra de Mariola, que llavors encara no havia sigut declarada parc natural.

Durant la jornada del dimecres, 6 de juliol, les pitjors previsions es complien. L’incendi de Fontanars, amb un front de deu quilòmetres, entrava en la Serra de Mariola i afectava els termes d’Agres, Alfafara, Bocairent i Banyeres. Aqueix mateix dia, a última hora, es produïa un altre sinistre en el mateix paratge natural però en el terme municipal d’Alcoi, obligant a desallotjar urbanitzacions com Montesol, Pinatell, Baradello i El Sargento. Enmig d’aquesta situació dantesca, un avió que participava en les tasques d’extinció del foc pateix un accident en Banyeres, a conseqüència del qual moren cinc dels seus ocupants: quatre ucraïnesos i un portugués.

La comarca viu en estat de commoció, mentre se succeeixen les notícies negatives. En Banyeres són desallotjades dos mil persones, durant unes hores es valora la possibilitat de desallotjar a tots els veïns d’Alfafara i cal traslladar per via d’urgència a grups de xiquets que participaven en campaments de vacances en diferents masies i paratges de la comarca. A Alcoi es comença a témer davant la possibilitat que la muralla de foc vaja avançant i acabe afectant el parc natural de la Font Roja. L’alcalde, José Sanus, fa una crida a la col·laboració ciutadana i en unes poques hores mobilitza a més de mil voluntaris. L’Ajuntament i el restaurant de la Font dels ‘patos’ es converteixen en els escenaris d’una desbordant demostració de solidaritat ciutadana. La ciutat decreta tres dies de dol per la mort dels cinc aviadors.

La incorporació massiva de mitjans d’extinció, a la qual s’uneix personal de l’Exèrcit de Terra, aconsegueix que la situació millore al llarg del dijous 7 de juliol. A última hora d’eixe dia, els principals focus de l’incendi es començaven a donar per controlats, encara que existia preocupació pel front que avançava en la zona de Montesol. El balanç d’hectàrees cremades resultava desolador: un total de 10.000, en el que suposa un 60% de la superfície d’aquest valuós paratge natural. Havien cremat zones de bosc d’alt valor, àrees de matoll i de cultius agrícoles. El foc deixava al seu pas un paisatge de destrucció i fins i tot obligava a tallar la línia fèrria Alcoi-Xàtiva, causant importants danys en aquesta infraestructura ferroviària.

El divendres, 8 de juliol, es donava per extingit l’incendi, encara que en la zona es mantenia un amplíssim dispositiu de vigilància per a evitar rebrots. L’amplitud de la zona geogràfica afectada -repartida entre els termes municipals d’Alcoi, Cocentaina, Agres, Alfafara, Banyeres i Bocairent- obligava a extremar les precaucions, en previsió que es tornaren a desencadenar les flames. Respecte a les causes del sinistre, oficialment es va parlar de llamps de tempestes seques, encara que diferents fonts asseguraven que la mà de l’home va estar darrere de l’aparició de focus que sorgien en els moments més complicats.

Enmig d’unes muntanyes cremades i encara fumejants, comencen a albirar-se les tremendes conseqüències de la catàstrofe. Els experts consideren que la Serra de Mariola tardarà més de setanta anys a recuperar-se del desastre. Extenses zones de pineda adult i de carrascal han sigut destruïdes. També s’ha vist afectada la rica fauna d’aquest paratge, que en el moment de produir-se el sinistre es trobava en la fase de reproducció. La regeneració d’ aquest pulmó verd serà un procés complicat i llarg, que necessitarà importants inversions. Els danys també són notables en l’agricultura, ja que el foc ha arrasat grans superfícies d’olivera, d’ametler i de fruiters. 

Una cadena d’elements negatius

A l’hora d’analitzar les causes d’aquesta gran catàstrofe és necessari referir-se a una letal combinació d’elements negatius. L’incendi es produeix en un període d’altíssimes temperatures, amb una serra convertida en zona d’alt risc per la falta de labors de prevenció. Cal subratllar, a més, que les flames s’estenen per la comarca mentre hi ha altres quatre incendis de grans proporcions en diferents punts de la Comunitat Valenciana el que obliga a repartir els efectius per tot el territori. La tardança dels mitjans aeris va contribuir, sense cap gènere de dubtes, al fet que la magnitud del desastre fóra major. Durant aquells terribles dies del mes de juliol de 1994 es va posar en evidència que la Generalitat mancava de la infraestructura necessària per a abordar amb garanties d’èxit la lluita contra una successió de focs forestals, que solen ser un fenomen habitual en les àrees mediterrànies. La mort de cinc aviadors, que tripulaven un avió antic i amb avaries, és la millor prova d’aquestes manques.

Manuel Lorenzo EFE incendi Mariola

L’incendi també va posar en evidència el caos organitzatiu existent en la lluita contra el foc. La Generalitat de l’època tenia repartides les competències entre les conselleries de Medi Ambient i Administració Pública. A elles cal afegir els consorcis de bombers de dues províncies diferents -Alacant i València- i la labor efectuada des dels ajuntaments afectats. La inexistència d’un comandament únic provocava decisions contradictòries i complicava la lluita contra un sinistre que exigia accions ràpides i ben coordinades.

La situació d’aquell estiu del 94 era especialment dramàtica. Segons dades oferides per la Generalitat, en la primera setmana d’aquell mes de juliol havien patit incendis forestals el 10% dels municipis de la Comunitat, veient-se afectada una superfície de 40.000 hectàrees, que pràcticament es duplicaria en acabar el període estival.

Tempesta política

La brutal onada d’incendis forestals que va arrasar aquell estiu la Comunitat Valenciana va acabar provocant una violenta tempesta política. El Partit Popular va denunciar la incompetència de la Generalitat socialista en una intensa campanya, que es va desenvolupar en els mitjans de comunicació, en comissions d’investigació de les Corts i en tots els fòrums públics. El foc va suposar la punta per al govern de Joan Lerma, que després de 13 anys al capdavant de l’administració autonòmica es veuria derrotat pel PP d’Eduardo Zaplana en les eleccions de 1995.

Aquella successió de catàstrofes obligaria a les autoritats a reformar en profunditat el dispositiu de lluita contra els incendis forestals. En el cas de la Serra de Mariola es van intensificar les reivindicacions perquè fóra declarada parc natural i perquè gaudira d’unes mesures de protecció especials. La declaració seria un procés lent, que es prolongaria per espai de huit anys.

D’aquella trista experiència cal extraure una única dada positiva: la solidaritat de centenars de ciutadans de tota la comarca que es van tirar a les muntanyes per a ajudar en els treballs d’extinció. En el camp del voluntariat sempre hi haurà un abans i un després del gran incendi de la Serra de Mariola, baix el record de la qual es van crear grup estables que hui estan perfectament consolidats. La visió d’uns boscos convertits en carbó disparava la conscienciació per la conservació de la naturalesa i ens convencia a tots que, en molt poques hores, és possible perdre un patrimoni de segles.

Font: Javier Llopis./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *