Capgirem l’ESO: respostes innovadores a les demandes educatives actuals
Instituts d'Educació Secundària busquen formes alternatives d'organització per ajustar-se a les demandes educatives actuals
El sistema educatiu públic espanyol està experimentant un constant procés de renovació i innovació. Els avanços pedagògics i els resultats demostren que durant molts anys s’han dut a terme pràctiques didàctiques inertes que cal substituir per altres més eficients: les classes magistrals, el treball individual i les pràctiques i exercicis centrats en la memorització de dades i transcripcions literals formen part d’un model didàctic tradicional que està sent superat per altres mètodes basats en el treball en equip, l’aprenentatge col·laboratiu i els projectes funcionals i interdisciplinaris.
El repte és aconseguir una educació que ajude als joves a desenvolupar-se competentment en un món que es transforma a grans velocitats i que dibuixa un futur incert. Fet que a soles s’aconseguirà si les aules es converteixen en espais de treball eficaç i motivador. Fer el pas no és fàcil, es tracta d’un gran canvi que requereix formació, pràctica, planificació i organització; però els centres educatius i el professorat està aconseguint avanços significatius.
Així ha quedat patent en l’acte que s’ha celebrat recentment a Alcoi per part del moviment Capgirem l’ESO, “una xarxa d’Instituts d’Educació Secundària que busquen formes alternatives d’organització per ajustar-se a les demandes educatives actuals”. En aquest, que ha tingut lloc al Campus d’Alcoi de la UPV, han estat presents més d’un centenar de professors dels IES Andreu Sempere, Cotes Baixes, Font de Sant Lluís (València) i Ramon Muntaner (Xirivella), els quals han compartit les seues experiències pedagògiques exitoses i innovadores.
Nous enfocaments pedagògics
Un dels enfocaments pedagògics que estan oferint resultats és el Tractament Integrat de Llengua i Continguts, TILC, un model d’ensenyament i aprenentatge plurilingüe que parteix del fet de que les llengües s’aprenen a través, no tant del seu estudi intrínsec, com del seu ús pràctic: s’aprén llengua a partir del treball de continguts no lingüístics.En aquest sentit, les matèries d’Àmbit Sociolingüístic, que conjuguen continguts lingüístics amb socials, resulten una opció prou satisfactòria. Des d’aquest enfocament, per exemple, es poden proposar als alumnes projectes que parteixen de continguts socials i propers a la seua realitat (com podria ser l’estudi del seu barri o de la ciutat), i a partir d’aquests, elaborar tasques en les quals hauran de treballar les competències comunicatives, com la redacció o l’exposició oral.
Dins d’aquesta fórmula TILC, resulta convenient programar de manera conjunta, tal com recomana el Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües, MERC, diverses assignatures de llengües, que, separades, oferirien als alumnes els mateixos conceptes però de manera desorganitzada, amb diferents nomenclatures, metodologies i criteris d’avaluació. Aquesta confluència de matèries, al possibilitar, entre d’altres, la comparació entre els aspectes lingüístics de les diferents llengües, incrementa la competència comunicativa.
Però, segons els nous enfocaments, la fusió d’assignatures, no es limita a aquelles que comparteixen continguts, també es pot programar de manera conjunta, tal com van exposar en l’acte, entre matèries tan dispars com Educació Plàstica i Física i Química. Tot depèn de les inquietuds, creativitat i afinitat entre el professorat que ho ha de posar en pràctica.
Aprenentatge col·laboratiu basat en reptes
Un altre dels nous postulats pedagògics que està oferint notables millores en les aules és l’aprenentatge col·laboratiu basat en reptes. Quan els alumnes treballen en grups en funció a reptes i objectius concrets, no a soles s’enriqueixen de l’experiència, raonament i aprenentatge de la resta dels companys, sinó que generen un ambient de treball molt més motivador i satisfactori per a ells, fet d’importància vital.
Per la seua banda, el professor ja no ha de ser la figura que s’encarrega d’exposar oralment a l’alumnat tota la informació que aquest haurà de memoritzar i després demostrar en un examen escrit que ho ha fet. El rol del docent, segons les evidències, ha de ser de guia que assessore l’alumnat durant el seu procés de treball i aprenentatge. Passem del magistrocentrisme, on el professor és l’eix central del procés educatiu, al paidocentrisme, on el protagonista és l’alumne.
Els professors de l’Andreu Sempere estan desenvolupant aquest tipus de treball: aules de vora 60 alumnes repartits en grups (d’entre tres i cinc) que dediquen tot el temps de classe a desenvolupar, en un ambient de treball distès i participatiu, les tasques proposades. Els professors (que poden arribar a ser inclús 5 o 6 en la mateixa gran aula), s’encarreguen de visitar les taules resolent dubtes, oferint consells i inspirant per a millorar el treball que es va desenvolupant.
Comunitats d’aprenentatge
Es tracta d’establir comunitats d’aprenentatge, espais on l’aprenentatge s’incremente treballant de manera fluida, natural i amena. I en aquest sentit, resulta d’especial importància aprofitar el coneixement, no a soles de la resta d’alumnes i docents, sinó també dels diferents agents socials: mares i pares, organitzacions socials, figures públiques, gent professional, etc., que pot formar part de diverses tasques o projectes a desenvolupar.
En aquest punt, hi ha un col·lectiu d’especial importància: les famílies. La seua involucració en el desenvolupament de les tasques i projectes dels centres educatius pot ser determinant per a la motivació dels alumnes, ja que són les que, en última instància, transmeten als alumnes el valor que ha de tindre la seua educació.
Adaptació a la diversitat
Per tal d’aconseguir resultats en l’aplicació d’aquests mètodes hi ha un treball previ a la seua posada en pràctica que resulta fonamental: la programació curricular i l’organització: tot s’ha de desenvolupar amb els temps de realització ben mesurats i en consonància amb els continguts curriculars de les matèries (i adaptats al nivell, la realitat concreta i la diversitat de l’alumnat).
En qualsevol cas, per molt òptims que siguen, des del punt de vista pedagògic, determinats mètodes, sempre hi haurà alumnes que no se senten representats en ells, normalment l’alumnat menys motivat o conflictiu. A aquest tipus d’alumnat també se l’ha d’oferir una solució satisfactòria. En aquesta línia, l’IES Ramon Muntaner va exposar la seua experiència: les aules de convivència: la idea fonamental és que el professorat s’esforce per conéixer a cada alumne i, així, descobrir com motivar-lo. Com a prova de l’èxit, els seus organitzadors van comentar que després d’un any de posar en marxa l’aula de convivència, les zones més conflictives del pati ara són compartides entre l’alumnat més disruptiu i els professors, que ara són considerats com a referents pels mateixos alumnes.
En definitiva, no existeixen fórmules tancades que donen millors resultats al nostre sistema educatiu. Però sí que hi ha mètodes, en gran part incipients, que demostren que les coses es poden fer d’altra manera.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi