Foradia elgrat

Modernistes

Article per Diego Fernández Vilaplana

A Alcoi, a cavall entre els segles XIX i XX, el benefici empresarial gravitava sobre jornades extenuants i salaris de fam. L’horari oscil·lava entre les 9 i les 12 hores, però podia allargar-se fins a les 18. El sou era d’entre 12 i 16 reals (de 2 a 3 cèntims d’euro). Les dones i els xiquets dedicaven pràcticament el mateix temps, però elles cobraven un terç i els seus fills, des dels 6 anys, i les seues filles, des dels 8, una quarta i fins a una cinquena part.

Una sobreexplotació sostinguda gràcies a l’existència d’un enorme exèrcit proletari de reserva, alimentat pels migrants de les poblacions veïnes. A diari aplegaven a la ciutat nombrosos treballadors, fugint de morir d’inanició al camp. A més, no es cobrava tot l’any, les sequeres i les crisis de producció suposaven l’atur forçat i no remunerat.

El mateix succeïa quan algú es posava malalt. A les fàbriques i tallers, els espais eren molt reduïts, mal ventilats (en especial a la indústria paperera) i amb excessiva humitat. Els accidents eren freqüents, sobretot entre els xiquets, vençuts pel cansament i la son. Les mutilacions, les afeccions de l’aparell respiratori, del circulatori i de les vies digestives estaven a l’ordre del dia. Perquè, segons la governativa Comissió de Reformes Socials “per a l’alimentació de l’obrer sols queden substàncies insuficients i l’importa una bleda si tenen triquina o fil·loxera”.

I tot això en una ciutat superpoblada, on es veien obligats a viure en porqueres. Unes llars ínfimes i cares on els esperava una alimentació escassa. Les antigues cases preindustrials van créixer en vertical per convertir-se en edificis d’habitatges de lloguer per peces, on els treballadors vivien amuntonats i en condicions insalubres. Els barris obrers arribaren a densitats de 2.000 i 2.500 habitants per hectàrea  

Menjaven fonamentalment pa negre i alguns vegetals, però la carn no la provaven en mesos. El consum d’alcohol, en canvi, era molt elevant. I, a més, feien front a uns impostos desorbitats, especialment el de consums. La mera subsistència era una heroïcitat. Havien de recórrer a empenyorar la roba, els matalassos, els llençols, les enagües, el bolquers, les culleres o les forquetes a usurers que cobraven interessos anuals d’entre el 50 i el 80%.

El desenvolupament econòmic de la ciutat no va suposar cap millora en el benestar de la immensa majoria de la població. Perquè els amos de les fàbriques basaren la seua riquesa en sotmetre els treballadors fins exprimir-los.

Ni tan sols les petites millores salarials, arrencades per la lluita obrera, aconseguiren augmentar el nivell de vida. Les peculiars característiques del procés d’industrialització i urbanització de la ciutat van mantenir la mortalitat per sobre del 30 per mil, amb pics del 35 (en l’actualitat és del 9‰ en un població molt més envellida). L’estatura mitjana, fins i tot, va caure cap a finals de segle XIX. I els indicador no milloraran fins a ben entrat el segle XX, com a conseqüència de la inversió en infraestructures sanitàries, tot i que molt deficients.

Aquesta setmana podríem dedicar al menys cinc minuts a recordar els nostres avantpassats, quan desfilem per Sant Nicolau o entrem a sopar al ‘Círculo’ disfressats de burgesos. Perquè de tot açò no ens parlaran. La fira modernista no és cap representació històrica. És una estratègia encara més vella. Es tracta d’un circ, d’una fira de vanitats. Un espectacle per esborrar el nostre passat i, pel mateix preu, intentar fer-nos oblidar per uns dies el nostre present. Exorcitzant la realitat d’una ciutat més pobra que la mitjana, amb pitjor sanitat que la resta i amb l’educació pública ben maltractada.

Font: Diego Fernández Vilaplana, Professor d’Història i Geografia./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *