Serra d’Or dedica un especial al País Valencià
D’Alcoi a Gandia. Un dossier per obrir els ulls
Serra d’Or, fundada en 1959 i editada per la Publicació de l’Abadia de Montserrat és la revista més veterana en la nostra llengua i una de les més prestigioses i més llegides. El número de juliol-agost (799-800), encapçalat en la portada per un fragment del quadre Pont i boira d’Antoni Miró on apareix el pont de Sant Jordi, dedica un dossier especial al món cultural que es genera i s’irradia des de dos pols dels País Valencià. Amb el títol “D’Alcoi a Gandia, País lletrat” trobem una sèrie d’articles que analitzen el passat i el present de l’activitat cultural, social i econòmica i els vincles entre aquestes ciutats.
Formant part de les anomenades comarques centrals, el territori comprés entre Alcoi i Gandia és segurament l’enclavament territorial més extens que encara se sent i s’identifica com a valencià i on es manté la llengua pròpia més viva. Aquesta zona del País Valencià ha tingut tradicionalment molts lligams, malgrat aparéixer separades per una divisió provincial que mai no ha respost més que a visions externes a la realitat valenciana.
Els nuclis de les ciutats mitjanes de Gandia i Alcoi han sigut unes demarcacions antigament unides pel famós Tren dels Anglesos (o tren Xitxarra). Actualment estan més deslligades quant a comunicacions. Tenim unes infraestructures que sembla que pretenen desconnectar o separar el territori valencià. Som víctimes d’una desvertebració forçada que prima i que facilita les connexions i vincles amb Madrid més que les relacions entre les comarques valencianes.
En aquest exemplar de la revista Serra d’Or, diversos autors ens ofereixen una visió calidoscòpica dels aspectes culturals. Per exemple, Lourdes Boïgues se centra en les narracions curtes i ens mostra un catàleg d’autors que vinculen la seua obra a les faules i la rondallística juntament amb els narradors moderns més centrats en els contes per a adults. Juli Capilla destaca el clúster literari de les dues comarques i assenyala les analogies i correlacions quant a economia, poesia, teatre, artistes i cantants i destaca la seua significació com a proa dels moviments culturals dels Països Catalans, un tema que aborda també de manera brillant Jordi Tormo, però des d’una altra perspectiva. Miquel Pujadó, centra el seu article en l’artista Ovidi Montllor com a mostra del focus de projecció, com a exemple d’artista i cantant que continua sent foment de noves veus i paradigma d’una determinada manera d’entendre l’acció creativa. Un perspectiva distinta ens ofereix Manuel Pérez i Muñoz quan se centra en l’obra satírica, única i difícilment classificable del còmic Xavi Castillo. A través dels anys, el còmic alcoià ha creat una veu pròpia i inconfusible que té l’habilitat de fer riure, de fer crítica política i social i, alhora, de fer reflexionar a través de l’exageració i la sàtira. Josep Sou ens regala un article sobre la singularitat de l’espai expositiu de la Llotja de sant Jordi en el cor de la ciutat d’Alcoi i Francesc Gisbert ens acosta a l’activitat cultural incansable de les nostres comarques. La recent mort de Josep Piera i el seu paper destacat en el món de la cultura ve emfatitzat pels articles de Josep-Lluís Roig, Sebastià Alzamora i Àngels Gregori. A aquests, se sumen altres perspectives partint del mateix punt d’interés.
Fins i tot és destacable que els mateixos articulistes formen part d’aquesta essència creadora que emana de les comarques i, per tant, coneixen a la perfecció les seues circumstàncies perquè hi participen.
A partir d’aquestes pàgines podem observar la situació del món de la creació a les nostres comarques i podem prendre consciència, o fins i tot sorprendre’ns, de la quantitat i qualitat de creadors que militen en l’acte cultural. Ens trobem amb un inventari d’artistes i obres que seria desitjat i envejat per molts territoris i països perquè assenyala una normalitat creadora. Malauradament, aquest esclat cultural no ve acompanyat d’una normalitat en la difusió ni el reconeixement ni en el consum i, en la majoria de les ocasions, sobreviu malgrat l’absència de qualsevol impuls institucional.
La lectura d’aquest dossier ens porta a fer diverses reflexions. D’entrada, la constància de la necessitat d’una estabilitat econòmica perquè la cultura es desenvolupe de manera eficient i es difonga. La precarietat i la falta d’inversions no genera activitat ni accés cultural. És quan les circumstàncies del mercat són més favorables, quan més sòlides són les creacions i més divulgació tenen. Això hauria de fer reflexionar a les institucions per tenir clar que el teixit cultural no tan sols és una despesa en el pressupost, sinó que és una inversió que genera actius.
Les comarques d’Alcoi i Gandia tenen l’avantatge de tenir una tradició cultural i que hi haja uns fars lluminosos que han marcat i marquen el camí en les diferents disciplines: Enric Valor, Isabel Clara- Simó, Josep Piera, Antoni Miró, Ovidi Montllor… Uns autors que, a banda de l’enorme capacitat creadora, assumeixen les premisses d’orgull de país i de llengua, la certesa d’una identitat i la projecció de la seua obra. (Potser això explique la manca de suport dels diferents governs). Afortunadament, la quantitat i qualitat de creadors de tota índole i de diverses generacions mantenen les premisses dels mestres.
Finalment, hem de ser conscients que tenim un país amb dos grans focus de difusió cultural que són Barcelona i València. És lògic que des de les dues capitals, emparades per la quantitat de població i pels centres de poder, marquen el camí. Però no es poden desaprofitar Gandia i Alcoi, dos punts des d’on es genera molta cultura en català, lligada a les arrels, moderna, exportable i capaç de marcar tendència. Aquest dossier ens convida a posar en valor aquesta riquesa i ens interpel·la a conèixer-la, a mantenir-la i a difondre-la.
Arbre Colibri de la Pau, Agulló i Guerra: 
Carme Romia.: 
Rafaela: 
Comenta i participa-hi