Àngel Beneito: la gran epopeia d’un captiveri patit i contat en present
Entrevistem al professor i historiador amb motiu del llibre ‘Republicanos españoles prisioneros de guerra en Inglaterra’, del qual és coautor
‘Republicanos españoles prisioneros de guerra en Inglaterra’ tracta sobre José Ferri Verdú ‘Espartaco’, un cenetista regidor municipal d’Alcoi que va marxar a França en plena guerra civil per comprar aliments, d’on no va tornar. Les il·lustracions van a càrrec del pintor Antoni Miró.
(Al darrer número de l’imprés de EL GRAT). Junt a Richard Cleminson, l’historiador Àngel Beneito ha escrit ‘Republicanos españoles prisioneros de guerra en Inglaterra’. La primera vegada que ix a la llum l’epopeia de José Ferri Verdú ‘Espartaco’. Un cenetista regidor municipal d’Alcoi que va marxar a França en plena guerra civil per comprar aliments, d’on no va tornar.
És una iniciativa de la Biblioteca Municipal d’Alcoi. El llibre es divideix en dues parts. “Per una banda, José Ferri va traure un manuscrit, amb 200 i pico pàgines“. Unes entrades que acaba el 2 de maig del 46, a París. “La idea era saber què havia passat, perquè este home conta que van estar més de 200 republicans espanyols presos a Anglaterra, i això crida l’atenció“. Amb la part que aporta Cleminson, Beneito ha ‘parit’ aquest magnífic relat, una biografia que “fa honor” a les seues memòries.
“Alcoi ja tenia una sèrie de persones, com Rafael Mengual, o Brotons, que havien escrit sobre l’època; però el cas de Ferri era diferent“. El diari es conta en present, mentre que la resta de relats era en passat. La seua captivitat va durar sis anys. “Ens relata el seu pas pels camps de concentració americans i britànics, de treball alemanys, i d’acollida francesos“. Els republicans capturats a Anglaterra van ser soltats poc després d’acabar la Segona Guerra Mundial. “En Anglaterra, ell va estar en camps de treball, realment; els alemanys, l’organització Todt, el van capturar quan estava a França, i se’l van emportar a la zona ocupada, i el van posar a treballar a La Rochelle“.
Allí, Ferri va haver de signar un document que era per a ell inintel·ligible, per a treballar com a mà d’obra esclava a les companyies que depenien del Ministeri d’Armament alemany dedicades a les infraestructures militars. “Eren treballs molt durs i farrogosos“. Ell va estar construint submarins de guerra. La mateixa empresa on treballava se l’emportà a l’illa de Jersey, del Canal, un arxipièlag anglés que van abandonar durant la guerra, sent ocupades pels alemanys. Allí va estar fins setembre del 43.
Després, la història de Ferri segueix al Pas de Calais, on esperaven l’arribada dels americans, que finalment entrarien per Normandia. “La mateixa empresa el torna a França“. Seguia amb obres públiques de tipus militar. Quan arriben els americans, els munten en un convoi molt gran de camions, i se’ls emporten a un camp de presoners en companyia dels alemanys, a Londres, d’on van anar canviant de lloc. “Van agrupar a tots els republicans espanyols que estaven per ahí, una cosa una mica especial, amb la resta de presoners. Al cap i a la fi, portaven l’uniforme alemany, o pensaven que eren de la División Azul“. En terra de ningú, al cap i a la fi. Quan es rendeix Japó, amb la fi de la guerra, van continuar allí sense que els anglesos saberen què fer amb ells. “Molt curiós perquè van ajudar als serveis d’intel·ligència anglesos; cap persona podia pensar que eren ‘pro’ alemanys“.
La singularitat de José Ferri
“La seua no és la història de Mauthausen, sinó la d’una persona que passa per infinitat de camps de treball; era una altra forma d’explotació, treballaven a canvi d’un jornal i menjar miserables, però no podien marxar, ja que no eren homes lliures“. José Ferri Verdú podia correspondre’s en dos persones, un fet que es va aclarir gràcies a un arxiu anglés. “Vam estar buscant i vam trobar la seua partida de naixement reconstruïda en Ontinyent. A més, hi havia una carta manuscrita seua contant què passava amb els republicans espanyols a aquest arxiu anglés. La signatura coincideix amb la de les seues memòries“.
Amb cinc anys, explica Beneito, la família va vindre a viure a Alcoi, en companyia d’un altre membre de la família. “Sospitem que alguna desgràcia els va passar, als seus pares“. En aquesta última ciutat, treballà en la indústria tèxtil. “Es va fer llibertari. Hi ha dubtes del seu viatge a França; se’l va titllar, fins i tot, de traïdor“. La bibliografia dels anys setanta, Rafael Coloma o Vicente Ramos, diuen que un tal ‘Ferri’, era regidor de la CNT en Alcoi i que, en 1938, en plena guerra va marxar a França a comprar aliments, s’encarregava d’abastos.
El motiu va ser d’unes ametles, que va anar a cobrar, i finalment va quedar en un deute, retenint a Ferri allà. Es va quedar en aquell país, es va dir, amb els diners de la comanda que havia de fer. “Van dir que era un lladre“. Després, amb la comprensió de la resta d’informació, es va entendre que Ferri va haver de quedar-se a França perquè els nacionals van tallar l’entrada per Vinaròs. Allí, segurament la policia el trobaria, amb un arma, que era molt probable, i el tancarien a la presó. Quan el van traure, ell va seguir indocumentat per ahí i van decidir clavar-ho en un camp d’acollida francés. Ferri, ‘personatge maleït’ a Alcoi, acabaria exiliat a Veneçuela, on refaria la seua vida.
“El suïcidi d’Agustín Soler, originari de Caravaca de la Cruz, va facilitar l’alliberament dels republicans empresonats, al fer-se ressò la premsa, entre ells, George Orwell; la guerra havia acabat“. Els van portar en un camió fins a Calais, i allí es van quedar. D’ahí, Ferri va anar a París. “Ahí els van donar quelcom de menjar, roba i allotjament, i mil francs“. La seua companya, Maria, catalana, l’esperava a Alcoi, amb dos fills -amb qui Beneito reconstrueix la història, un d’ells es va quedar a tres setmanes de llegir-la-, que acabarien establint una relació molt estreta amb la família veneçolana. Ella no va voler marxar a França, va ser quan ell decidí emigrar al país d’Amèrica Llatina.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi