Mirades d’esperança

Columna per Sergi Rodríguez

En 2012, Save de Children vapublicar un informe sobre el creixement de la pobresa a Europa on mostra que l’Estat espanyol encapçala les dades de pobresa infantil i se situa per darrere de Romania. A més, està a la cua dels països europeus en ajudes socials (sols superat per Grècia) a l’hora de combatre la desigualtat amb ajudes socials que, a més a més, cada vegada són més insuficients. És a dir, un de cada tres xiquets i xiquetes estan en risc de pobresa; situació que demostra que els efectes de la crisi d’aquells anys arrossegaren a la pobresa extrema a més de 27 milions de famílies a tot Europa. En 2020, la crisi continua castigant diàriament les mateixes famílies o més.

És el producte de les polítiques liberals, de l’austeritat suïcida i de l’estafa financera: la política dels retalls en les inversions públiques, en els salaris i en els pressupostos socials; la que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys; la que ha fet valdre les grans corporacions, el Fons Monetari Internacional (del qual ara es parla ben poc) i la gran Banca. Es tracta de polítiques assumides tant pels partits conservadors i liberals europeus com per la socialdemocràcia europea. El resultat n’és un percentatge d’atur elevadíssim i treball precari, de manera que l’accés a una vida digna per a una gran majoria social ha estat impossible. En aquest mateix context europeu, Portugal, en canvi, ha trencat aquesta dinàmica. Amb un govern d’esquerres, ha sabut aplicar polítiques socials que han permès reactivar la seua economia alhora que ha aprofitat aquest creixement per redistribuir millor la riquesa i ajudar les classes més desafavorides durant la crisi.

Ara, totes les mirades es fixen en el govern de coalició d’esquerres de l’Estat espanyol. Serà capaç de capgirar la llarga crisi que arrosseguen les famílies? Disminuirà fins a eliminar l’atur i la pobresa infantil? En unes circumstàncies tan difícils, serà capaç d’aplicar les mesures correctores adequades? En principi, les primeres mesures han estat esperançadores. La pujada de l’SMI a 950 € o l’increment de les pensions en relació amb la crescuda de l’IPC, són bones notícies. També ho són les que comencen a albirar una possible Banca Pública o l’augment d’inversions en educació, ciència, sanitat i prestacions socials, o el control dels preus dels lloguers, o l’aposta decidida per les energies netes…

Són moltes les esperances que aquest nou govern de coalició ha despertat entre la gent que més necessita aquestes mesures; mirades d’esperança que el govern no pot decebre. No serà fàcil i haurà de superar moltes dificultats, sobretot la dels interessos de certes persones per mantenir els seus privilegis intactes. Aquest govern, però, ha d’estar al costat de qui necessita ajuda econòmica i no al servei de la Banca; al costat dels productors i productores i no de les grans superfícies comercials; al costat de la defensa dels serveis públics i no dels privats amb diners públics; al costat dels interessos públics per damunt dels negocis privats. 

Per afrontar aquests reptes, el nou govern necessitarà l’espenta popular. Si mantenim la mobilització i les justes reivindicacions que reclamem al llarg d’aquests últims anys contra les polítiques que ens van dur a la crisi, farem força perquè s’aplique realment allò que està acordat en el programa de govern del PSOE i Unides Podem. 

Notícies que també el poden interessar

L’art com a motor econòmic

Més enllà de partits polítics: Una alternativa per ser majoria i governar

Alcoi, la ciutat dels plors