lasarga participatius

Manifest 9 d’Octubre 2020 a Alcoi

Per Llúcia Martín

Distingides autoritats, Corporació municipal, Amigues i amics,

Un any més arribem a la data del 9 d’octubre, la festa de Sant Dionís i dels enamorats, el dia que Jaume I va triar per celebrar amb un Te Deum la conquesta de la ciutat de València i consagrar la Catedral, abans mesquita, amb aquest acte religiós. Les tropes del Rei havien entrat a la ciutat un 29 de setembre, sant Miquel, patró de la cavalleria i des d’aquell moment també de la ciutat de València. 

És el dia dels valencians i de les valencianes, el dia que celebrem la festa de la nostra fundació com a poble amb orgull i unió. 

Celebrem el dret a comunicar-nos en la nostra llengua, sense confrontacions, i el deure d’ensenyar-la als nostres fills i filles i a tots aquells que han decidit lliurement o per necessitat venir a viure amb nosaltres i contribuir a la formació del gran poble que som, units amb vincles naturals però també socials. 

La llengua, el nostre valencià, és el millor element de cohesió, no debades ja ho deia Ramon Muntaner en la seua Crònica allá pel segle XIV quan des de l’occident de la Mediterrània, inclosa la Regió de Múrcia, fins a les portes de Constantinoble, tot i passant per Sicília, es parlava el més “bell catalanesc del món”. Una llengua que ens permet llegir els difícils versos d’Ausiàs March, poeta conreat i model dels autors espanyols del Renaixement i Barroc, de Garcilaso a Quevedo. Una llengua que va produir, en paraules de Cervantes, el millor llibre de cavalleries del món, el Tirant lo Blanc, que fins i tot l’emperadriu Caterina de Rússia llegia entre guerres i amants. I una llengua en què han escrit els seus dolorosos i directes versos poetes com Vicent Andrés Estellés, ha cantat i ha composat l’Ovidi Monllor o ha expressat de forma magistral la solitud de l`ànima humana en la ploma de Joan Valls. Digueu-me si no és per estar orgullosos i no només un dia com hui, sino tots els dies de l’any, contribuint a l’estudi i la difusió de la nostra literatura i de la nostra llengua pròpia. No escatimeu esforços en usar-la, promocionar-la i ensenyar-la, és el millor bé que posseïm i el nostre patrimoni més genuí i valuós.

Malauradament una de les grans escriptores, orgullosa del seu origen i coneixedora dels secrets més profunds de la llengua literària ens va deixar el passat mes de gener, un 13 de gener que coincidia amb la mort d’un altre gran de la llengua: Enric Valor. Molts dels que estem ací hem estudiat el valencià gràcies a la seua obra gramatical i ens hem delitat amb la seua riquesa lingüística. Sembla que els nostres grans autors trien el mateix dia per anar-se’n de vacances. A Isabel la vam homenatjar un dia lluminós de gener, com ella hauria volgut i el seu record perviurà per sempre i ara amb la convocatoria del premi de novel·la que porta el seu nom i que prompte es resoldrà  amb l’anunci de la primera obra guanyadora.

La desparició d’Isabel Clara Simó ja sembla llunyana i no, es va produir en el mes de gener, encara no fa un any, pero aquest 2020 no és un any normal. Un any, com diria un altre dels grans escriptors del segle XV Joan Roís de Corella, egipcíac, adjectiu que connota la desolació produïda per les plagues d’Egipte. De crisis epidèmiques n’ha hagut moltes al llarg de la història, d’algunes s’ha deixat constància en grans monuments literaris, una obra universal com el Decameró no s’hauria escrit de no ser per la pesta negra que va delmar la población d’Europa el 1348, o bé l’Espill de Jaume Roig, obra tan denostada i incompresa, tampoc hauria vist la llum si l’autor no s’hagués refugiat a Callosa d’En Sarrià fugint de la pesta que assolava València el 1460. 

De les grans tragèdies col·lectives també sorgeixen grans obres, la creativitat no cessa, al contrari, es dispara perquè la cultura segur que no contagia malalties, i contínuament trobem anuncis de reiventades activititats culturals en tots els àmbits.  Els treballadors de la cultura que tant han patit enguany, no han deixat de reinventar-se per tal de donar-nos una mica de felicitat els dies tans foscos que hem viscut fa uns mesos. Mai no ho hauríem dit ni encara menys pensat, que el 2020 estaríem tancats a casa durant tant de temps, que no faríem festes, no viatjaríem en vacances, que no aniríem ni al cine ni al teatre, ni a concerts, ni a escola…  i que quan tornaríem ho faríem amb unes mesures de seguretat extraordinàries també amb por, molta por.  

Quan la sanitat estava desbordada, quan els ànims es trobaven per terra, quan ploràvem per amics i familiars, algú des del balcó tocava una cançó; en la xarxa bandes i orquestres feien a manera de collage una interpetació. O els teatres obrien les seues portes virtuals, les òperes es posavan a l’abast de tothom, els museus feien els seus recorreguts des de la pantalla i tantes i tantes manifestacions de creativitat ens han donat això, una mica d’esperança, de recordar-nos que estaven acompanyant a aquells que més patien en la primera línia de la devastació i a tots els que malauradament estaven aïllats en casa o, pitjor, en l’hospital. Davant de la malaltia, de la tristesa d’algun amic, segur que tots vosaltres heu enviat una cançó, una melodia, un fragment de còmic, un dibuix, unes paraules màgiques o un simple acudit. 

L’alegria de la primavera enguany no va voler manifestar-se. Persèfone, que tots els anys abandona el regne de Plutó on viu els mesos d’hivern, no va cumplir la promesa que li va fer a la mare terra, Cibeles, que portaria la llum i l’esplendor de la natura cada any coincidint amb l’esclat primaveral. El 2020 se’n va oblidar.

 No hem tingut Moros i Cristians però hem cantat l’himne des del balcó, no hem tingut festes de la Mare de Déu dels Lliris ni setmana modernista, ni mig any i vorem què passa amb el Nadal, però segur que trobarem la forma de celebrar-ho junts, com sempre ho hem fet, i amb esperança. Perquè açò s’acabarà, i tant que s’acabarà, gràcies a què tots actuem i actuarem amb prudència i responsabilitat mentre la ciència fa el seu bon camí. 

A tots aquells que han contribuït a traure’ns un somriure en la foscor, gràcies i més. 

S’ha atorgat el premi 9 d’octubre a un gran conjunt de gent anònima, tots aquells que han estat en primera línia durant la pandèmia, ho mereixen i bé que ho mereixen, era un deute que calia reconéixer i tot i que els premis són simbòlics, sempre quedarà en la nostra memòria l’esforç ingent de tots els col·lectius que han viscut els dies més durs dels seus oficis. Els aplaudiments de les huit de la vesprada així ho reconeixien i el premi simbolitza el fort aplaudiment de tota la societat.

Ara bé, també vull dedicar aquestes paraules als docents, als treballadors de l’educació. Als mestres i docents en general no solen fer-los homenatges. Tot i que no estaven en primera línia, també s’ha fet un gran treball, de vegades invisible, des de les cases, amb molts pocs recursos i molta pressió.

La decisió de continuar amb les classes de forma no presencial en tot l’ensenyament va ser correcta i era el que tocava fer, si bé, casi no hi havia recursos ni formació per a aquest tipus de docència. Els mestres han hagut d’aprendre ràpidament com fer videoconferències amb els seus alumnes, mantindre l’atenció, posar-los deures i resoldre dubtes… i tot això des del saló de sa casa, un espai íntim que en comptes de preservar s’ha convertit de la nit al matí en una aula improvisada. 

Si malauradament ha fet falta una crisi sanitària com aquesta per donar-se compte de la importància de la sanitat pública, l’altra gran afectada pels retalls de l’anterior crisi i per polítiques denigrants va ser l’educació pública. Ara que tot el món se n’adona, recordem que a l’àmbit educatiu també es van patir retalladles. L’augment de ratio d’alumnes i de les hores de professorat han passat factura, ens ha agafat la imprevisió, no hi havia temps de posar en marxa mecanismes per a una docència no presencial de qualitat. I a pesar de tot, el curs s’ha salvat. 

Hem viscut de primera mà les proves d’accés a la Universitat en la convocatoria de juliol, la més complexa d’organitzar i mai no s’havia vist una disposició tan bona entre els alumnes, el professorat dels diferents centres i els tribunals, tot per aconseguir l’èxit de les proves com així va ser. L’esforç va ser unànim, la unió va ser constant i modèlica i amb la millor de les voluntats els nostres alumnes han accedit a una educació superior que omplirà el seu futur d’espectatives, perquè ells són el nostre futur i pot ser algun xic o alguna xica d’entre tots aquells que es van examinar troben el remei per matar definitivamente el bitxo que ens ha trastocat o els futurs cucs, bacteris, virus i demés plagues que ens poden atacar.

La pandèmia ha posat a prova les nostres infraestructures, la sanitat, l’atenció als majors i dependents, l’educació, els espais culturals, la ciutat en general. Si bé l’esforç i les mesures han estat descomunals també és cert que han quedat al descobert forats que necesiten de més inversions, en sanitat, polítiques socials, culturals i educatives.  És de raó demanar que es reforcen les plantilles de personal sanitari en l’atenció primaria i els hospitals, que els nostres majors estiguen ben atesos, els ho devem per la seua seua edat i per tot el que han aportat a la societat i no podem tornar a passar per la vergonya de les residències infradotades i menysvalorades. És un dret que es garantisca una educació des dels primers nivells a la Universitat, que acomplesca les garanties de qualitat, igualtat d’oportunitats i que cap estudiant quede desatés per manca de recursos, així com també que es done la formació i els mitjans necessaris a mestres i escoles per comptar amb tots els recursos possibles per garantir un bon sistema educatiu.

Hui és el primer dia de l’any que culminarà el proper 9 d’octubre de 2021, lluitarem perquè siga un dia de festa diferent, que el malson haja desaparegut. Tornarem a ser més vius, més units, més solidaris, més savis també i recordarem el 2020 com l’any que vam passar una part de la nostra vida “en durment”, com diria Ausiàs March. 

Acabe amb uns versos del meu poeta, uns versos d’esperança simbolitzats en la figura del cérvol que renaix després de beure de la font de la vida, també intepretat com una al·legoria de la renovació per amor (poesia 89, versos 1-8, versió de Joan Fuster).

Cérvol ferit no desitja la font
tant com yo desitge estar en la vostra presència.
Al gran repòs de la meua alegria
no puc passar sinó per aquest pont.
Molt em tarda el dia tan desitjat,
que ben car compre amb doloros sospir;
i sóc ben cert que tart o d’hora ha de venir,
si per la mort el camí no m’és tancat.

Doncs no, el camí del futur no està tancat. Feliç dia del 9 d’octubre i per sempre més.

Font: Redacció./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *