foradia becasivace

Normalitat democràtica?

Columna per Sergi Rodríguez

Les manifestacions en defensa de la llibertat d’expressió han esdevingut, en molts casos, mobilitzacions violentes. Mentre la majoria de participants hi assisteixen per reclamar pacíficament un dels drets fonamentals que defineix una democràcia, uns altres aprofiten les convocatòries per provocar violència entre els manifestants, els infiltrats i les forces d’ordre públic. Aquests últims, lluny de protegir el dret de manifestació, descarreguen a tort i a dret. Cap violència resol cap reivindicació. La violència sols aprofita per degradar la imatge de la mobilització. Això ho saben els uns i els altres; uns llancen la pólvora i els altres encenen la flama.

El fons de la qüestió és amagada interessadament per la majoria del mitjans de comunicació, ja que el gran poder mediàtic està a les ordres dels qui volen un relat dels fets que desvie l’atenció dels problemes reals. I el problema real és que vivim en un sistema d’anormalitat democràtica, tal com va dir el Vicepresident del Govern Pablo Iglesias, a qui li plouen tota mena de desqualificacions i atacs. Perquè, és normal que en una democràcia plena, com diu el President del Govern Pedro Sánchez, s’empresonen persones per defensar pacíficament el dret d’autodeterminació i la independència del seu País? És normal que cantants i artistes siguen empresonats o estiguin en processos judicials per dir el que pensen? És normal que aquesta gent haja de patir persecució i tancaments per expressar les seues idees, mentre els lladres i els corruptes del PP, dels Borbons, i d’altres herències del franquisme, es deslliuren de tot? És normal que l’extrema dreta cride a l’odi, la xenofòbia, el racisme i es toleren les seues manifestacions sense cap conseqüència penal? És normal que magistrats del poder judicial diguen que el que és anormal és que hi haja comunistes al govern?

Una democràcia amb tantes contradiccions no pot ser una democràcia plena. I podem entendre que l’actual sistema provoque la desconfiança de gran part de la joventut, sobretot quan se’ls tanca la possibilitat de viure una vida digna, d’emancipar-se i d’aspirar a un habitatge, a un treball estable i ben remunerat. És lògic que en desconfien quan saben que hauran de viure pitjor que els seus pares, que els tocarà emigrar o patir les mancances més essencials per a poder progressar. No poden creure que viuen en un sistema adequat; per això, desconfien del sistema que diuen democràtic. No creuen en les institucions ni en els partits ni en les promeses d’una vida millor en democràcia, perquè quasi el 50% de gent jove està a l’atur i l’altre 50% treballa ocasionalment i en treballs precaris. Un sistema que els condemna a eixa situació no pot ser un bon sistema. I aquest argumentari, malauradament, és l’aliment per al creixement de l’extrema dreta.

La violència desencadenada en cada manifestació −aquesta darrera per la llibertat d’expressió, però també en moltes altres anteriors amb motiu d’altres justes reivindicacions−, és protagonitzada per una joventut farta, descontenta i sense eixida, que expressa la seua ràbia de la pitjor manera. La violència no és justificable mai, però tancar els ulls i mirar cap a un altre costat sense voler anar al fons de les qüestions, no ajuda gens ni mica; ans al contrari, fa que els problemes cresquen.

Ara, com sempre, el punt dels atacs mediàtics, judicials i polítics, van contra qui diu veritats com a punys: eixa part del govern que incomoda als poders de la banca, de la gran patronal, dels mitjans de comunicació a les seues ordres, de la magistratura postfranquista i d’un cos de seguretat amb formes d’actuar que recorden les utilitzades per la dictadura. L’objectiu que busquen és trencar el govern de coalició, evitar que s’avance cap a una veritable democràcia plena amb polítiques d’igualtat social i justícia social. Tenir la ciutadania precària i necessitada de treball és la millor manera de mantenir-la sotmesa a les condicions que ells determinen. Un govern que per la pressió d’UP-IU augmenta el SMI, dedica grans inversions per pal·liar la crisi provocada per la pandèmia, aplica la renda mínima vital, defensa les pensions, i vol anar més enllà, és un perill per al Règim del 78, que voldria tornar a l’alternança entre el PP i el PSOE perquè res no canvie. 

Font: Sergi Rodríguez Castelló, EUPV./


ivace

campusgandiaupv

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *