foradia elgrat

Decreixement, energia i caos climàtic, els reptes del segle XXI

Reportatge d'actualitat per Juan Bordera

Existeix un relat molt conegut: la història del savi i els escacs. Aquell savi va proposar al rei que li recompensara amb tant arròs com caselles tenia el joc, multiplicant sempre per l’anterior nombre de caselles (2, 4 ,8 ,16 ,32 ,64…). El rei va acceptar, i va acabar deixant al regne sense arròs, i sense poder complir la seua promesa. És el problema de l’exponencial: la nostra ment no està del tot adaptada a comprendre la seua dimensió. Adaptant aquell relat al planeta Terra: un creixement del 2% del PIB en aproximadament 35 anys multiplica per dos les necessitats productives. És a dir, la impossibilitat òbvia de doblegar la producció del planeta cada terç de segle, implica que continuar creixent a aquell ritme és una quimera inassolible. Simplement com li va passar al rei del relat, no podem. És literal i físicament impossible, i els que diuen el contrari pertanyen a una mena de culte perillós, l’Església del Perpetu Creixement. 

Hi ha una altra història que igual per les nostres terres s’entén encara millor: El caragol construeix la delicada arquitectura de la seua petxina afegint espirals cada vegada més àmplies; després cessa bruscament i comença a enroscar-se cada vegada en decreixement, ja que una sola espiral més donaria a la petxina una dimensió setze vegades més gran, la qual cosa en lloc de contribuir al benestar de l’animal, el sobrecarregaria.

Coneixeu alguna cosa al mon que cresca eternament? Aquesta pregunta estaria bé que es fera en les facultats d’Economia –parle amb propietat, vaig assistir a una i vaig fugir quan vaig poder d’ella-, però no es fa. Seguim ancorats a aquella mentalitat d’expansió eterna, tan pròpia del segle XX. El problema és que ja estem ben entrats en el XXI –el segle dels límits-, de fet hem recorregut una cinquena part ja. I en ell estem comprovant que no sols els límits existeixen, sinó que molts d’ells ja els hem traspassat. Ha hagut d’arribar una pandèmia per a entendre fins a quin punt depenem dels ecosistemes. Ha hagut d’arribar un estiu amb 50º de temperatura al Canadà i altres tants rècords de ciència-ficció distòpica i inundacions bíbliques, perquè es comence a parlar de debò que el punt de no retorn climàtic ja està prop de ser sobrepassat –si encara creus que això del canvi climàtic és una estafa o que no és la nostra culpa, de veritat que ho sent per tu i els que t’envolten. Han hagut d’arribar els plans de “transició energètica” perquè siguem per fi conscients que no es podrà créixer eternament. Les renovables hui dia representen menys del 13% de tota l’energia consumida en el món –tenen límits clars, de materials per exemple-, i la resta de fonts energètiques no ens serviran més que per a agreujar el problema climàtic. La nuclear és un cas a part, per ineficient i tramposa –si tenim en compte el cost de desmantellar-les i contindre i tractar els residus és un negoci ruïnós. 

Per tot això estan ocorrent cada vegada més “miracles” respecte al decreixement. Abans de res, diferenciem: decreixement en economia es refereix a les tesis mitjançant les quals es planifica i reparteix el pes de la transició econòmica a un model que no necessite créixer eternament en un planeta finit, perquè no afecte les classes més baixes, les que menys responsabilitat tenen, i les que menys s’han beneficiat de la gestació del problema. No és el mateix que ocórrega un decreixement que planificar com gestionar aquell –inevitable- decreixement que es inevitable.

Hi ha “8R’s” que venen a simplificar l’ideari però que precisament per això són útils per a ajudar a comprendre cap a on cal transitar sí o sí. Les 8 són: 

REVALUAR: Revisar els nostres valors: cooperació vs. competència, altruisme vs. egoisme, etc.

RECONTEXTUALITZAR: Modificar les nostres maneres de conceptualitzar la realitat, evidenciant la construcció social de la pobresa, de l’escassetat, etc.

REESTRUCTURAR: Adaptar les estructures econòmiques i productives al canvi de valors.

RELOCALITZAR: Sustentar la producció i el consum essencialment l’escala local. Autosuficiència.

REDISTRIBUIR: L’accés a recursos naturals i a la riquesa. 

REDUIR: Limitar el consum a la capacitat de càrrega de la biosfera. Ací pot ser molt útil el model de l’Economia del Dònut.

REUTILITZAR: Contra el consumisme, tendir cap a béns durables i a la seua reparació i conservació. Acabar amb l’obsolescència programada.

RECICLAR: En totes les nostres activitats. Sent conscients que amb això no basta.

En aquestes idees està encapsulat el món cap al qual anem, vulguem o no. Afortunadament, sembla que cada vegada ho volem més: A França –on va nàixer la idea- en l’últim baròmetre del Ministeri de Transició Ecològica el 52% dels francesos es mostra disposat a abandonar el mite del creixement infinit. Això és almenys, entendre el punt de partida per a començar a debatre de veritat com serà aquella transició cap a una economia que no necessite créixer. Recentment el president Macron va haver de respondre a una pregunta d’un periodista que li preguntava pel decreixement. 

Mentrestant, ací a Espanya, els ineptes que pretenen ampliar ports com el de València i aeroports com el de Barcelona estan espantats –entenen que formen part d’una ideologia nociva que es resisteix a morir- i ja han passat a l’atac, alertant en mitjans de comunicació contra aquells que fem “apologia del decreixement”. L’elecció de les paraules no és casual, com quasi res que facen aquests lobbies. 

Afortunadament, no som poques les persones, científics del CSIC com Antonio Turiel, antropòlogues com a Yayo Herrrero o filòsofs com Jorge Riechmann, que estem contínuament advertint que cal començar a debatre com gestionarem aquest moment transcendental per al nostre país, per a la civilització. I que només admet fórmules cooperatives, guerres fredes i conflictes bèlics agreujaran el problema, sens dubte.

Que s’haja passat de la fase de negació i d’ignorar el problema a la d’ira –per part dels lobbies- i a la de negociació i debat, per part dels mitjans, és una bona notícia. Ja sabeu, allò de Gandhi: primer t’ignoren, després es burlen de tu, després t’ataquen, llavors has guanyat. No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu temps, deia Víctor Hugo. Aquest és el cas de les teories del decreixement. Si no acceptem que el moment ha arribat, sobrevindrà igualment, enxampant-nos com ens va enxampar la pandèmia, amb advertències previes ignorades, i sense haver fet res per a preparar-nos com cal.

Font: Juan Bordera./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *