‘Metralla’ de Jordi Botella
La resistència antifeixista durant la guerra civil retratada amb precisió i sentiment
Parlem amb Jordi Botella, que després d’una aturada llarga, publica la seua última novel·la. Una obra de ficció amb tints de novel·la històrica ambientada a Alcoi.
- Comencem pel títol del llibre, Metralla, per què?
Metralla és un símbol. Un projectil, per si mateix, pot fer mal. Però la metralla, d’una forma aleatòria, va dirigida més cap a la població civil. És un fet característic de les guerres del segle XX. La metralla pot ferir-te, mutilar-te, però sobretot genera por i pànic. És una metàfora del dolor provocat, a vegades per l’atzar, a vegades per qui perversament el provoca.
- I, en la novel·la, quant hi ha de ficció i quant de realitat? perquè està ambientada a Alcoi.
Clar, és Alcoi, part del protagonisme és de la ciutat i de la meua família. Aixó si que és verídic, els bombardejos són certs, les víctimes he procurat assegurar-me que són certes. Les noticies relatives a la batalla de Aragó també són verídiques… però a partir d’ací és ficció pura. El context és cert, alguns personatges -com el meu oncle- també, però majoritàriament és ficció, és una novel·la.
- Ha sigut un procés llarg des de la teua última publicació, portes molt temps treballant aquesta idea?
Sí, perquè està escrita a mà, pot semblar un detall, però a mà el procés d’escriptura és més lent. Té més risc. Després es passa a pantalla, en una altra fase de depuració, i ja després li la vaig deixar llegir a gent molt pròxima, família, i a Manel Rodriguez Castelló, que ja serà qui insistirà, contactarà amb l’editorial, etc. El text porta fet entre 8 i 9 anys. Potser si haguera eixit llavors hauria tingut menys repercussió, ara molta gent sembla estar més sensible i potser predisposada a llegir i parlar sobre aquests temes.
- I hi ha una idea de no ser equidistant en la teua novel·la, de no ser indiferent -com dirien Niemoller, Brecht o Gramsci- davant una injustícia tan tremenda com l’ocorreguda després de el Alzamiento, que va suposar la mort, o amb sort, l’exili a tanta gent.
El compromís, sí, per descomptat que està. No és un compromís militant, ni subjecte a unes consignes o a un partit, sinó amb la memòria. Amb el passat nostre que encara sobreviu en la nostra societat, en forma de ferides mal curades i traumes. En el parlament el continuem veient amb contínues referències a la guerra, al passat de vencedors i vençuts, o la versió que es vol comptar de què va ser la República. La sensació que aquell moment va ser un moment molt interessant en la història espanyola i europea, on estava canviant el món molt ràpid, els canvis socials, culturals, les avantguardes. I la República és al mig de tot. Com a espill del que passava en el món. Llavors tot va explotar. I no la van deixar funcionar. Des de fora no es va rebre l’ajuda necessària, i el fracàs de la guerra és un fracàs social que perdura molts anys. Una sensació de sacrifici que perviu sobretot en la societat civil. Degué ser molt dolorós viure, sobreviure, treballar, mantindre una coherència en aquells anys. Un exercici de dignitat per a molta gent.
- La frase de “L’home que no coneix la seua història està condemnat a repetir-la.” Creus que aquells que neguen que va ser un colp d’estat contra un govern legítim estan, d’alguna manera possibilitant, al no tancar el debat, que torne a repetir-se algun dia una cosa semblant?
La història la marquen els vencedors, però la cultura, la creació, la literatura, sol ser obra dels vençuts. Almenys en el nostre cas -Lorca, Miguel Hernández, Machado-, els “vencedors” no van tindre cultura que haja soprtat el pas del temps, i ací hi ha un duel de relats. Va haver-hi descontrol al principi en els dos sectors, i algun desastre, per descomptat. Però és certíssim que la República era legítima. Llavors ocorre el colp d’estat, el Alzamiento militar, que és secundat per part d’una banda de l’exèrcit, no per tot, o la guerra hauria acabat en un dia. No va ser una guerra civil, de fet va ser clau el suport internacional dels italians i alemanys. Alcoi el bombardegen els italians.
En l’altre costat, no estaven preparats ni tenen els mitjans. Estan descompensats els dos bàndols, els militars republicans eren bons, però els altres tenien la força del poder econòmic i militar. Per això es perd la Batalla d’Aragó. I quan acaba la guerra hi ha una intenció exterminista de l’adversari. La mentalitat de l’exèrcit de les colònies, del Marroc, d’on va sorgir el colp, que era “a l’enemic ni aigua”. S’instal·la una mentalitat religiosa radical, una jerarquia militar i una economia concreta que beneficiava als afins al règim.
- En aquests temps d’excés de “informació”, fake news… se sol dir que la veritat s’amaga millor entre mil mentides. Allò va ser un assaig de la Segona Guerra Mundial?
La pròpia República va intentar pactar, però per part de l’adversari ni es contemplava aquella opció. I llavors, quan ja es veia la possibilitat d’un conflicte a escala com a mínim europea, Negrín s’arrisca, intenta allargar una situació ja molt complicada, amb l’esperança que els aliats intervinguen al rescat, però no arriben. Els aliats estaven cedint part d’Europa al nazisme sense barallar en aquelles dates.
La República va qüestionar l’statu quo, el paper de la dona, el sistema econòmic, i aquell va ser el vertader motiu del xoc de trens. Que a més estava passant en part en tota Europa.
- I el que se sol dir, quan una revolució fracassa, el que ve després és la contrareforma de l’extrema dreta.
Clar hi ha un ressentiment ancestral contra alguns tipus de poders i de forces, per exemple la religió. I després aquells poders reaccionen. La República pretenia canviar de forma -quasi sempre- civilitzada aspectes que ja havien canviat en gran part d’Europa, d’alguna manera era com una Il·lustració tardana a l’espanyola. Un món laic i racionalista que no es va deixar prosperar, preferien seguir en el segle XIX.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi