lasarga mediamborganica

El teatre dels somnis d’un poble, La Cassola

Cinquanta anys del Premi Nacional de Teatre a la companyia alcoiana

Fa exactament cinquanta anys -més un de pandèmia, que tantes coses ha impedit- una humil companyia teatral d’Alcoi va ser honrada amb el Premi Nacional de Teatre. Tant per la seua trajectòria, com per la magnífica representació de Ubú Rei, obra mestra del teatre surrealista amb la qual van enlluernar Madrid. També al més reconegut dels seus membres fundadors, el periodista, actor i director Mario Silvestre –poques persones han viscut amb més passió damunt d’un escenari- li van concedir el premi a la direcció. L’únic Premi Nacional de Teatre nascut a Alcoi. Per això, entre altres pecats, la Casa de Cultura porta amb orgull el seu nom.

Sota la seua cura -i el d’altres grans com Moisés Hidalgo, Rafael Casasempere, Luis Mataix o els germans José Luis i Jaime Bordera-, La Cassola va passar de ser una companyia amateur sense local ni recursos en els seus primers passos, a treballar en els millors teatres i palaus de l’art en els anys daurats del teatre –com a mostra, La Muralla China, representada amb un gran èxit en el Palau de la Música de Barcelona, amb Ovidi Montllor fent de Napoleó-, fins a arribar a la seua consagració estatal en un tercer acte que va iniciar el premi, i que encara va durar un parell de dècades més. De Lorca a Kafka o Goethe, passant per Ionesco, Pirandello, Valle Inclán, Frisch o Bernhard. I tants altres genis que van prestar les seues creacions.

En totes aquelles etapes va ser una vàlvula d’alleujament del clima de repressió franquista enfront de la qual no li va faltar ni talent ni valentia. En La Cassola -terme que fa referència en els teatres antics al lloc de les entrades més barates, el corresponent al poble- es cuinava a foc lent aliment per a l’esperit. Una vegada s’havia omplit el cos després de les dures fams de la postguerra, l’ésser humà continuava necessitant un tipus d’aliment que els fogons mai podran proporcionar i que la dictadura reprimia. És llavors quan en el “Hogar del Camarada”, en 1955, s’ajunten els ingredients necessaris: una penya teatral emergent, uns intel·lectuals compromesos i una quantitat de talent i imaginació desbordant, i es funda la companyia que va veure col·laborar a grans artistes, actors i actrius, entre els quals a la meua memòria venen noms com Pep Cortés, Neus Agulló, Juli Mira, Mari Carmen Canalejas, Ximo Llorens, Roberto Sansilvestre, Adolfo Mataix, Amparo Murcia o Joan Gadea i a artistes plàstics, com Roc Candela, Alejandro Soler, Javier Navarro, Manolo Arjona, etc. Que em disculpen els que mereixerien fer aquesta enumeració molt més extensa.

Jaime Bordera, Alberto Miralles i Mario Silvestre./

En els kafkians temps de la censura del règim, els seus començaments van ser molt difícils, amb crítiques dels poders que no entenien aquell teatre d’avantguarda que no tractava “només dels clàssics espanyols”. Es van succeir representacions cancel·lades, visites a comissaria i revisions de textos “poc decorosos”, però malgrat tot i de tots, la companyia va anar llaurant-se una reputació irreprotxable com un dels referents estatals del renaixement artístic dels anys seixanta. La seua labor i prestigi els van anar guanyant una llibertat creixent, que es va manifestar fins i tot en el respecte d’aquells que la temien o no l’entenien: Ramón Micó, qui va representar a Ubú en l’obra que els va portar al doble guardó, relata una anècdota fantàstica: “una vegada, delegats del govern van vindre per Mario, i se’l van emportar apart, li van dir que canviara això i allò d’un text, i Mario en tornar ens va dir: ací no es canvia res”. No es tractava tant de desobeir, com de, quan les circumstàncies ho requereixen, arriscar-se, i tractar de seguir els dictats d’una llei superior -la de l’art- més digna que la de l’obediència cega. Art, ciència, cultura, són expressions de rebel·lia, de llibertat, d’un cervell que no és passiu i conforme, sinó que vol anar més enllà, com apunta el neurobiòleg italià Maffei.

Després dels èxits de la dècada dels setanta com “El Retaule del Flautista” o “Mirando hacia atrás con ira”, que va aconseguir colar-se a les cases de tot el país, a través de la pantalla en La 2 de Televisió Espanyola, es va arribar a un procés de maduració en els anys huitanta on es van produir les primeres llavors/escissions, com la que va donar forma a la fructífera companyia La Dependent. Ací comença el lent declivi, però amb l’orgull d’haver pogut ser pedrera de tant de talent.

Ja en els noranta és impossible oblidar el Minetti, amb el qual Mario es va acomiadar de les taules en una actuació memorable -que jo ja vaig poder gaudir en directe-, poc abans de comen çar a tindre greus problemes de salut que mai més li van permetre ser un amb l’escenari. El meu pare, Jaime Bordera, va recollir el testimoni ja quan els seus millors anys arribaven també a la seua fi, però encara es va aconseguir amb la inestimable ajuda de Gregorio Casasempere i la Simfònica representar dues òperes d’alt nivell en el Teatre Calderón: Madama Butterfly i Norma. Donant forma a la Companyia d’Opera d’Alcoi.

A principis del mil·lenni es van continuar produint recitals ocasionals, i intents breus de recuperar el ritme d’antany, com amb Inventando a Dulcinea. Però la lluentor acostuma a marxar-se per a no tornar, i La Cassola va desaparéixer, quedant fora de perill en la memòria, les fotografies, uns pocs vídeos i les retallades de premsa que testifiquen la tremenda resplendor d’un passat que no hauria de caure en l’oblit.

I llavors arribem al 2020 que ha canviat el planeta sencer i les vides de tots. Just quan va començar el malson, em trobava fent les primeres gestions per a tractar de donar suport a un homenatge, que d’alguna manera honrara a totes aquelles generacions de somiadors que van aconseguir portar somnis, riures, pensament i entreteniment a un poble famolenc de llibertat. Però aquell any extra de pandèmia ha impedit si més no la possibilitat d’imaginar un esdeveniment per a commemorar -mig segle després- a l’únic Premi Nacional  de teatre de les nostres terres i a la companyia que ho va fer possible.

De les obres que van ser gravades, moltes s’hauran perdut en el temps. Potser és el moment de donar suport a un treball de recuperació del que queda d’elles per a salvar-les de l’etern i devorador oblit que a tots ens acabarà consumint. Conformar un xicotet homenatge a les persones que van fer somiar a tot un poble és una tasca que hauria d’estar en l’agenda cultural i política. Tal vegada un vídeo explicatiu de la història de la companyia, que es puga ensenyar en instituts i centres culturals, acompanyat del material que sobreviu encara al pas de Cronos, i que encara podria comptar amb testimoniatges vius d’aquella època daurada del teatre alcoià. Un poble que oblida la seua història -negativa- està condemnat a repetir-la, diuen. Però un poble que oblida les seues victòries, perd part de la seua capacitat per a replicar-les. I a les noves generacions els podria vindre bé conéixer el seu radiant passat escènic.

Que es cuiden aquells que donen per mort al teatre en els accelerats temps de Netflix, porten fent-ho incomptables i ridículs profetes de dubtosa fiabilitat des de fa més de dos mil·lennis.

Ovidi Montllor fent de Napoleó en el Palau de la Música de Barcelona./

Font: Juan Bordera./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *