foradia

Miquel Navarro; Figura d’Enginy

Reportatge d'Art per Yolanda Murcia i Mateo Gamón

Originari de Mislata, va néixer l’any 1945 i sent un artista i escultor de primera, avui dia continua donant-li forma a les seues escultures que, a banda de crear-les al seu taller mislater adjunt a la casa on vivia amb els seus pares, aquestes desprenen un erotisme i una sensualitat a la mateixa vegada que pur instint, cosa que l’han convertit en el patró d’escultura moderna Espanyola.

Va partir de casa ben jove deixant a la seua mare, que era molt important per a ell, enrere i començant la seua etapa a l’Escola Superior de Belles Arts de València dedicant-se tant a la pintura com al dibuix i escultura. No va ser fins anys més tard quan es va bolcar de ple en l’escultura, aportant a aquest gènere artístic un gran nombre de petites peces que s’agrupen i es connecten i que, esteses directament sobre el sòl, sense cap base que les separe d’aquest, fan la sensació d’apoderar-se de tot el territori, i és que concep la construcció escultòrica com una referència sobre la seua funcionalitat posterior, sense menysprear una reflexió sobre l’aportació de la construcció futura d’aquesta peça. A banda de què presenta les seues obres amb molta vidència i fa d’elles pur encant, hi ha una valoració de la riquesa de la funció. I quan fa un edifici totèmic no és sempre un element fàl·lic, també és una referència abismal que s’atribueix sobretot al desig de solitud. Es tracta d’un treball unit a la seua sexualitat i desig, un treball dut a terme per una mirada complexa que moltes vegades posseeix elements lírics que, contradictòriament, no estan connectats amb el desig sexual.

En totes aquestes obres, va utilitzar materials diferents. Primer va començar amb la terracota, i va ser variant amb altres materials. L’artista treballa per pura passió creativa, una cosa d’admirar en totes les seues obres, i és aquí quan observem que la seua tècnica primordial per a les seues obres escultòriques serà el ferro a la cera perduda. Aquest material serà molt comú en elles, però per aportar un acabat de solidesa a les seues composicions, utilitzarà altre tipus de materials com zinc, alumini o bronze. A més, sovint, el mateix artista ha explicat com la matèria amb la qual realitza les seues peces és escollida per la textura adequada, segons el seu criteri, per aportar certa solidesa a una composició.

Sempre ha estat lligat per un gran vincle a la seua mare, una persona que li ha marcat molt durant tota la seua vida. De fet ha estat vivint amb ella, els seus dos gossos Chete i Tina i amb la seua parella, Rafa Marí, gran crític d’art i periodista, autor d’un llibre d’entrevistes amb Carmen Alborch, gran escriptora espanyola, política i impulsora del prestigi que avui en dia posseeix l’IVAM a la qual Miquel Navarro tenia en gran consideració, i amb el qual l’artista ha compartit grans moments en la seua vida. Tanmateix, també ha tingut grans amistats al llarg de la seua carrera artística, com la que mantenia amb Carmen Calvo, gran artista contemporània espanyola, i també la que va mantenir amb Antoni Miró, que en més d’una ocasió va organitzar exposicions seues a la Llotja de Sant Jordi.

Mostrant una gradual evolució, sempre manté la seua creativitat intacta. La seua inclinació per l’escultura prové de les seues mateixes terres, aquelles on podia percebre tot el relacionat amb les hortes i els productes de la indústria local. Els seus pensaments apareixen lligats al concepte de tot el clàssic, on la bellesa apareix com a judici de l’harmonia a través de la tècnica i la submissió de l’art, de regles i normes estrictes. No obstant això aquest concepte apareix lligat al fonament i punt de referència de les avantguardes de principis de segle. En les seues peces més verticals i sobretot en les seues ciutats, concebudes més com poesia que com a escultura, flirteja amb enginyeria i arquitectura; disciplines molt presents de forma conscient en tota la seua producció artística. Les seues obres, sempre carregades d’utopies, quedaven representades com una mena de restes arqueològiques d’un passat indefinit.

Una de les seues obres més importants és La Pantera Rosa, situada a València. I és que és voluntat de Miquel Navarro que tot el seu patrimoni i la seva obra artística estigués a la localitat on va néixer i a la fi s’ha pogut crear una fundació perquè el seu patrimoni no es disgregue, es tinga cura i promocione.

No obstant això, l’artista ha viatjat per tot el món, arribant a exposar el seu llegat artístic en els cinc continents. De dilatada i contrastada trajectòria, amb una indubtable projecció gràcies a les seues creacions per a la via pública, és un dels escultors espanyols més rellevants de les últimes dècades. No en va, les seues obres formen part de més d’una trentena de museus i col·leccions nacionals i internacionals, sent els més importants el Reina Sofia de Madrid, el Guggenheim de Nova York i el Georges Pompidou de París. A més, recentment el Ministeri de Cultura, la Generalitat i la Diputació de València han creat un museu-taller on s’exposen al públic les creacions de Navarro i es promocione l’art contemporani.

Segons l’artista, l’art és la columna que sosté la civilització, i artistes com ell són els que ajuden al fet que la civilització prospere tant en l’àmbit creatiu com en l’àmbit de la iniciativa, ja que des d’aquesta mirada universal i, a l’hora, arrelada al nostre territori, es pot percebre millor el món. Artistes com ell, són els que ens donen a aprendre i entendre millor l’espai en què vivim i és per tot això que es dona a conéixer com el que és; una figura d’enginy.

Font: Yolanda Murcia i Mateo Gamón./


bigdata

subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *